Som a l’estiu. I és a l’estiu quan més proliferen les celebracions que ens recorden que Catalunya havia estat una terra de bruixes i bruixots: l’Aquelarre (Cervera), l’Ambruixa’t. Fira de Bruixes i Encantades del Pallars (Ribera de Cardós), la Nit de Bruixes (Altafulla), la Fira de Bruixes (Gualba), la Festa de les Bruixes (Cabrera de Mar), el Festival de les Bruixes de Carantos (Vilaller)... Fora de l’estiu també trobem celebracions, pel que fa a la bruixeria, a Martorell, Sant Feliu Sasserra, Sant Joan les Fonts, Viladrau...
A Catalunya, la cacera de bruixes hi va tenir lloc entre els segles XV i XVIII, però quan hi fou més intensa va ser en el decurs dels anys 1616-1622. Les dones catalanes acusades de bruixa i condemnades a morir cremades o penjades, més aviat van ser dones grans, que solien viure soles i de classe humil. Unes detencions, seguides d’un procés macabre, que no solament va tenir lloc a les terres de parla catalana, sinó a tota la societat cristiana de l’Europa Occidental.
Fins fa pocs anys era creença popular que la cacera de bruixes a casa nostra havia estat cosa dels tribunals de la Inquisició, però avui sabem que qui va condemnar aquestes dones a la mort van ser els tribunals civils. L’historiador Pau Castells i Granados, un estudiós que ha dedicat molts anys de la seva vida a investigar el fenomen de la bruixeria, escriu a Orígens i evolució de la cacera de bruixes a Catalunya (segles XV-XVI), obra premiada per la Fundació Noguera i l’Institut d’Estudis Catalans: «la majoria de judicis que es portaven a terme a Catalunya eren fets per tribunals civils, seglars, baronials». Inicialment, «provenien de la denúncia de veïns i veïnes en situació de desgràcia», i en el procés que es seguia contra la persona inculpada, «els tribunals locals o baronials eren els més salvatges».
També hi va haver els descobridors de bruixes, el més famós dels quals va ser Cosme Soler, dit «Tarragó», un bruixot convers fill del mas Tarragona, a la Baronia de Rialb. Identificava la dona bruixa per un senyal que el dimoni li havia fet a la part esquerra de l’esquena —un «peu de gall»—, després de fregar-l’hi amb aigua beneïda. Descobrir bruixes va ser el seu mitjà de vida, perquè cobrava per cada una que en trobava. Un home amb moltes penques, doncs, sense principis ni manies. De tota manera, no tothom estava d’acord amb les pràctiques que Cosme Soler duia a terme. Fou denunciat pel bisbe de Solsona, Juan Álvaro, a la Inquisició, que li va prohibir de cercar més bruixes per encàrrec, sota la pena de rebre càstigs molt severs.
S’acusava les bruixes, o fetilleres, de pactar amb el dimoni perquè aquest les dotés de poders sobrenaturals. Per aconseguir-ho, havien de renunciar a la fe cristiana i fer tan mal com poguessin mitjançant els seus conjurs, com ara fer pedregar, o fer ploure en desmesura, o provocar golls, o provocar la mort de criatures i bèsties... Les confessions, de tots els mals que se’ls atribuïen, els eren arrencades a còpia de tortures i proves manipulades.
A Catalunya, la majoria de dones que van morir acusades de ser bruixes eren llevadores o molt enteses en les propietats curatives de les plantes. Però primer de tot és molt probable que fossin dones amb un gran sentit de la llibertat individual, rebels a acceptar la misogínia que imperava socialment i sotmetre-s’hi, per bé que també n’hi devia haver més d’una i de dues amb algun problema de salut mental, provocada per alguna anèmia crònica arran de la gana que es passava en aquells dies.
Encara avui, a Uganda tracten de bruixa la dona que és intel·ligent i viu sola. Ho diu l’escriptora Jennifer Nansubuga Makumbi, nada a Kampala (Ruanda) i resident a Manchester.
Josep Espunyes
