A l’article publicat al digital Viure als Pirineus dilluns passat, hi parlàvem de les begudes refrescants que es prenien a l’Alt Urgell a mitjan segle XX. Al d’avui, hi parlem de les begudes alcohòliques que es solien donar als infants en aquells mateixos anys.
Els primers membres de la família que oferien vi als infants eren els homes de la casa, sobretot els padrins. Tornaven de fora amb la bota que se n’havien endut i la primera salutació que solien adreçar als nens en entrar a casa era brandar-la ostensiblement al seu davant. Un moviment que acompanyaven de l’embarbussament següent: «Bota picota, / picotí de bota. / Si no dius: / “Bota picota, / picotí de bota”, / no veuràs pas vi / de la meua bota».
No cal ni dir que, més d’una vegada i de dues, l’infant acabava per fer un traguet de vi de la bota del padrí.
Un altre costum que hi havia era donar a les criatures una mica de vi aigualit a l’hora de dinar i de sopar. Aleshores, la consideració que es tenia socialment sobre el suc de raïm fermentat era més de medicament que no pas de beguda. «Lo vi fa sang», deien i repetien els padrins del veral. I algun encara hi afegia, reblant el clau decidit: «L’aigua cria granotes a la panxa». No oblidem que el vi forma part de la nostra cultura des de temps molt reculat.
I quan les criatures eren una mica fetes —sobre els vuit i nou anys— ja començaven a consumir vi regularment i sense mixtions. Sobretot a l’hora de berenar, a mitja tarda, en sortir d’estudi. L’àpat consistia, força dies, en una llesca de pa de dos quilos ben sucada amb vi i ensucrada. Al cap d’un quart d’haver-se-la menjat, les galtes d’aquella canalla presentaven una rojor tan viva com la d’un pebrot madur acabat de collir a l’hort.
Una altra menjada en què la canalla feta consumia vi era a la nit, al sopar. Força dies, la darrera menja del sopar era un ou al caliu, que es coïa en un llit de cendra al costat del foc a terra. Un cop menjat, a la canalla se li permetia omplir la clasca de vi —amb vi del porró, pel broc xic— fins a vessar i beure-se’l tot seguit. Alguna vegada, el vi era substituït per un cul d’ou de moscatell. Era un moment solemne. Canalla com érem —i ho continuaríem sent— ens feia l’efecte que ja començàvem a ser grans.
Una altra beguda alcohòlica que es donava als nens, i de més graduació que el vi —13 o 14 graus—, era la quina. S’elaborava a base de vins secs i dolços, als quals s’afegia extracte de quinina. Es tenia per medicinal —concretament un reconstituent estomacal— i se’ls donava al matí, en havent esmorzat. Un gotet de quina amb un rovell d’ou deixatat i una culleradeta de sucre.
Les dues marques de quina més famoses que llavors hi havia al mercat eren la Kina Santa Catalina i la Kina San Clemente. En la propaganda que feien, a fi de promocionar el producte, de la Kina Santa Catalina en deien que «es medicina y es golosina», i de la Kina Sant Clemente que «este excelente vino quinado es muy bueno para niños y mayores». Una tercera marca, potser no tan coneguda com les dues esmentades suara, era la Kina Sansón, que s’anunciava amb un nen a l’ampolla. Un nom, a més, molt ben buscat, perquè tot seguit s’associava a la força i vigoria del mític Samsó.
Fins i tot l’empresa que elaborava la Kina San Clemente va crear, cap allà al 1960, un personatge televisiu, Kinito, que va fer furor social. Sortia a l’anunci d’aquesta quina vestit de diverses maneres i cridava, amb veu aflautada: «Da unes ganes de comerrrrr».
Avui, si hi hagués padrins o pares que donessin regularment vi o quina a la canalla, serien notícia. I potser acabarien al jutjat i tot.
Josep Espunyes
