Enguany s’ha convocat, per quarta vegada, la beca Joaquim Capdevila i Capdevila, d’estudis humanístics i ciències socials, establerta a partir d’un conveni de col·laboració entre l’Ajuntament de Maldà —d’on Capdevila era fill—, l’Ajuntament de Tàrrega i el Consell Comarcal de l’Urgell. No sabia que es convoqués. Saber-ho, però, m’ha omplert de joia per un doble motiu: perquè manté viu el record d’en Joaquim Capdevila —érem amics— i perquè crec que és un acte de reconeixement i justícia absolut que les institucions en mantinguin el record entre la gent jove.
Joaquim Capdevila va néixer a Maldà l’any 1967 i va morir a Lleida, a la primeria de setembre del 2017, on impartia classes a la Facultat de Lletres de la Universitat ilerdenca. La mort li va arribar, doncs, a cinquanta anys, al floret de la seva tasca d’investigador i de producció literària, tant pel que fa a col·laborar en revistes (Els Marges, Estudis d’Història Agrària, Revista Etnològica de Catalunya, Urtx: Revista cultural de l’Urgell...) com pel que fa a l’autoria de llibres (La festa a Catalunya, El Foment. 100 anys fent història, Modernització i crisi comunitària, Tàrrega (1898-1923): economia política i imaginari, Construcció de les identitats (g)locals i noves tecnologies de la informació i la comunicació, Temptats per l’atzar, Maldà, història gràfica i del segle XX...).
Pocs dies després de la mort d’en Joaquim Capdevila, l’historiador i escriptor Jordi Soldevila i Roig, que coneixia la nostra amistat, em va demanar si volia escriure un article en record de l’amic que tots dos acabàvem de perdre. Vaig posar fil a l’agulla i l’hi vaig enviar. El reprodueixo tot seguit:
«Vaig conèixer en Joaquim Capdevila —lo Quim— cap allà l’any 1992, al cap de poc temps d’haver acabat filologia i haver-se fet soci de l’Ateneu Barcelonès, on solia dinar, com jo mateix, la majoria dels dies feiners. Una coneixença circumstancial que ben aviat es va convertir en una relació educada i, finalment, d’amistat recíproca, tot i que entre ell i jo hi havia una generació de diferència. Ara bé, també teníem dos trets en comú que ens acostaven. El primer, ser fills tots dos, ell de Maldà i jo de Peramola, de contrades pageses; el segon, que d’entrada jo ignorava, és que en Joaquim Capdevila coneixia molt i molt bé la meva primera obra poètica, Temps de manobre i De l’Evangeli segons St. Lluc, emmarcada dins el que avui es coneix per poesia social o bé realisme històric.
»En havent dinat, molts comensals del restaurant solíem fer sobretaula al jardí de l’entitat, juntament amb altres ateneistes —en Jordi Sarsanedas, l’Antoni Pladevall, en Marcel Fité, l’Isidor Cònsul, en Joaquim Auladell, en Lluís Bonada, l’Albert Jané, en Jordi Pujol i Marfany...—, on continuàvem, entre cafè i cafè, alguna copa i alguna cigarreta que altra, les converses començades al menjador o bé n’iniciàvem de noves, algunes vegades d’una manera distesa i altres vegades no tant. Tot depenia del tema que s’hi debatés: literatura, política, història...
»Unes converses que en Joaquim Capdevila, jove com era, seguia atentament, amb l’orella dreta. Sobretot, o preferentment, si s’hi parlava de la lluita antifranquista dels anys 1960 i 1970 i dels moviments obrers. I quan hi intervenia, sempre ho feia d’una manera reposada, reflexiva, culta, observant l’interlocutor amb mirada franca i sense aixecar la veu... Acabada la tertúlia, se n’anava a la biblioteca, ara a llegir, ara a estudiar, ara a escriure. Aprendre, formar-se, mai no li havia estat cap sacrifici, sinó motiu de goig profund, empès tothora per una set de saber innata, d’enriquir-se culturalment.
»Lo Quim vivia per Catalunya. I Catalunya el feia viure: n’estimava la llengua, la història i, sobretot, la cultura popular —preferentment la urgellenca—, entesa com tot allò que el poble fa, diu i creu. Una de les vegades que l’havia vist content de debò, feliçment satisfet, en aquells dies ja llunyans, va ser quan em va regalar —i dedicar— l’obra Maldà: història gràfica i del segle xx. Una obra que aleshores ja va ocupar un dels llocs preeminents de la meva biblioteca i que l’hi continua ocupant avui.
»Temps després se’n va anar a treballar a la Universitat de Lleida, professor de la Facultat de Lletres. La distància va fer que ens veiéssim menys del que hauríem volgut —vivia a Tàrrega—, per bé que ens manteníem «connectats» gràcies a la modernitat del correu electrònic. I investigador infatigable com era, quan li calia el feia servir. La darrera cosa que em va demanar, a la primeria del 2017, era què en recordava, com a partícip que en vaig ser, del festival «50 Hores d’Art Català a Balaguer», celebrat la Setmana Santa de l’any 1975.
»Penso que la mort, pel que fa a l’amic Joaquim Capdevila —lo Quim—, se’ns en va endur una persona humil i alhora erudita, tenaç i entusiasta, justa i magnànima, imaginativa i sensible... En fi, i en poques paraules: un humanista.»
Josep Espunyes
