Així ho hem volgut i així ho tenim

Aquest juliol fa trenta anys que Garsineu Edicions, de Tremp, em va publicar, amb pròleg de Jordi Pàmias, el llibre de tanques Alt Urgell, plany i passió. Plany per tot el que me’n dolia, de la meva comarca, i passió per tot allò que me’n satisfeia i n’estimava.

Trenta anys enrere, de l’Alt Urgell, me’n dolia, i me’n continua dolent, la gran pèrdua de fauna —sobretot pel que fa als moixons i als insectes de diverses menes—, que pateix el territori. Vet aquí una de les tanques en què reflectia el sentiment de dolor que sentia: «Quietud m’assota, / calma densa que m’eixona / vençut de derrota: / he perdut la papallona, / lo raüc de la granota».

Un terme municipal de Peramola que era un cant de vida animal i avui, si alguna cosa hi preval, és el silenci quan no hi treballen els tractors.

Records, ja de gran, de quan era petit. Un terme municipal de Peramola que era un cant de vida animal i avui, si alguna cosa hi preval, és el silenci quan no hi treballen els tractors. No hi sentireu el persistent raücar de la granota, ni el cant o la piuladissa dels moixons al bon temps... Ni hi podreu contemplar el vol de diverses menes de papallones, algunes de colors vistosos i amb dibuixos geomètrics a les ales. Com ara la papallona dita paó de nit, amb uns ocels al mig de cada ala que semblen un ull. Solia arribar a la primeria d’abril i n’hi havia a dotzenes.

Perdre la granota, com hem perdut, també vol dir perdre’n la cria; és a dir, la cullereta o capgròs. Un amfibi que poblava el fons de les correnties d’aigua del terme i les basses que hi havia, en la primera fase de la seva metamorfosi. Unes correnties d’aigua que també presentaven, a la superfície, centenars i centenars de sabaters, un insecte heteròpter de cos allargat i potes llargues i primes, tot el sant dia nedant àgil i incansable sobre l’aigua i reproduint-se. No en queda cap ni per mal de morir.

En aquestes correnties d’aigua, sobretot a la del torrent de la Vila, hi cridaven l’atenció, més que res, els cavallets de serp —en altres indrets en diuen espiadimonis—, un insecte de la família dels èsnids d’ulls grossos i abdomen allargat, posseïdor d’una bellesa notable arran dels colors, vius i lluents, que té a l’abdomen. Eren capaços de mantenir-se temps i més temps, estàtics i verticals, a tocar de l’aigua amb la cua gràcies al moviment ràpid i sostenidor de les ales.  

Un altre insecte que ha desaparegut del terme són les cuques de llum. Les nits d’estiu, en segons quins indrets, podíeu veure com brillaven en diversos ribassos. Quina bellesa i misteri, per als nostres ulls de nen, aquella lluminària tan fulgent entremig de l’herbassar. Una llum que desprenen gràcies al fenomen que es coneix per bioluminescència.

Tampoc no hi sentireu, perquè veure-les era molt difícil, el cant monòton i estrident de les cigales al bat del sol d’estiu, un insecte d’uns quatre centímetres de llarg, de cap gros i ales transparents. El so que emet és del mascle, que té un òrgan amb membranes vibrants a l’abdomen. Ni el cant monòton del grill, semblant al de la cigala.

Pel que fa als moixons, al terme municipal de Peramola ben pocs n’hi queda si tenim en compte tota l’abundància que n’hi havia hagut. N’ha desaparegut l’àliga, el duc, l’astor, el gaig, la cabrota, el xut, la xuta, el reietó, la moscarreta, la garsa, el corb, el cucut, la guatlla, la perdiu, l’oriol —quina obra mestra el niu de l’oriol!—, la tintipella, la cadernera, el pinsà, la fotja, la becada, la gralla, el tudó, la xixella... Com també l’esvoliac o muriac, el mamífer volador gran depredador de mosquits.

I no parlem del llangot o llangost, un insecte saltador de mena, amb potes llargues i robustes, aliment de molts moixons. N’hi havia per a dar i per a vendre, sobretot en espais de terra erma. Avui, si en voleu veure algun —només algun— haureu d’anar a Cortiuda o Castell-llebre, indrets solitaris del terme amb poca vida humana.

Amfibis, moixons i insectes que hi havien fet estada de segles i que s’han perdut en quatre dies.

Una desaparició de la fauna que és general al país. Amfibis, moixons i insectes que hi havien fet estada de segles i que s’han perdut en quatre dies. Per quina raó? Essencialment opinem que per dues. La primera, per l’abús de pesticides, amb contaminants orgànics persistents, de què s’ha valgut la pagesia per a eliminar tot el que considera perjudicial per als seus conreus, i la segona, pel trencament de la cadena tròfica, a causa de l’alteració de l’equilibri biològic, ajudat pel conreu de cultius nous i el canvi climàtic.  

Se’ns ha dit i ensenyat que l’ésser humà és el rei de la creació. I a còpia de dir-ho ens ho hem cregut. I no és pas ben bé així. L’ésser humà no passa de ser un element més de la naturalesa, ras i curt. Això sí, n’és el màxim depredador.  

    Josep Espunyes