En la història hi ha pobles que no volen desaparèixer. Són pobles que porten als gens el llegat de la supervivència contra vent i marea, malgrat la crueltat de les persecucions ètniques i culturals de què han estat objecte durant segles per part del poder dominant. Han sabut ballar el ball que tocaven i s’han anat adaptant a les circumstàncies del moment. Un d’aquests pobles és el poble gitano.
La declaració de l’any 2025 com a Any del Poble Gitano, la va fer el Consell de Ministres a la primeria d’any per tal de commemorar el sisè segle —600 anys!— de l’arribada dels gitanos a la península Ibèrica. Una gent, físicament, d’una pell tirant a bruna, ulls vius i cabells rinxolats d’un negre intens. Hi van entrar pel regne catalano-aragonès, el dia 12 de gener de l’any 1425, segons un salconduit que els va atorgar el rei Alfons IV de Catalunya, dit «el Magnànim».
En la història hi ha pobles que no volen desaparèixer. Són pobles que porten als gens el llegat de la supervivència contra vent i marea, malgrat la crueltat de les persecucions ètniques i culturals de què han estat objecte durant segles per part del poder dominant.
El poble gitano, també conegut com a poble romaní o romanó, ètnicament és provinent de l’Índia —abans s’havia cregut, erròniament, que era oriünd d’Egipte—, d’on surt cap a Europa sobre l’any 1000. És un poble nòmada, itinerant —com tots els pobles perseguits—, que fins fa pocs anys es guanyava la vida apariant calderes, pots i paraigües, o bé fent cistells, o bé comprant i venent animals de peu rodó en les moltes fires que hi havia al país, o bé esquilant animals en arribar la primavera... Les dones, amb la canalla, solien vendre els cistells que feien, o bé demanar caritat, o bé deien la bonaventura, o bé ballaven danses força sensuals per una mica de menjar o per alguns cèntims... Si podien també furtaven. Una manera de viure que la societat sedentària, l’establerta, tot seguit va estigmatitzar.
Una estigmatització que va comportar la creació de mesures coercitives contra els gitanos en molts estats europeus: Alemanya, França, Itàlia, Països Baixos..., i fins i tot al si de l’Església. En efecte, Pius V, papa del 1566 al 1572, els va fer expulsar dels Estats Pontificis.
A l’Estat espanyol, les primeres disposicions que es van dictar contra els gitanos van ser les de la Reial Pragmàtica dels Reis Catòlics, l’any 1499, a fi de fer-ne desaparèixer la cultura i obligar-los a fer de pagès al servei d’un senyor. Unes disposicions que també faran seves Carles V, Felip II i Felip V. Fins al regnat de Carles III, que promulga la Reial Pragmàtica del 19 de setembre de 1783, la qual considera el gitano com un ciutadà més. Però una cosa són els decrets i tota una altra l’aplicació que se’n fa al carrer. En la vida real el gitano continuarà sent un personatge mal vist, menystingut i discriminat. Al segle passat se’ls aplicava la Ley de vagos y maleantes, aprovada l’any 1933 i aplicada als rodamons, nòmades i proxenetes; llei que fou modificada pel règim franquista a fi d’incloure-hi els homosexuals. L’any 1970 fou derogada i substituïda per la Llei sobre perillositat i rehabilitació social.
El gitano és un poble nòmada, itinerant —com tots els pobles perseguits—, que fins fa pocs anys es guanyava la vida apariant calderes, pots i paraigües, o bé fent cistells, o bé comprant i venent animals de peu rodó en les moltes fires que hi havia al país, o bé esquilant animals en arribar la primavera...
Un poble, el gitano, que sense haver-la fixat mai ha sabut conservar la llei gitana. Es transmet oralment entre ells i l’aplica el Consell d’Ancians o bé el patriarca. Pel que fa a llengua, el romaní o caló, estretament relacionada amb el sànscrit, tampoc no ha estat mai fixada i es troba molt fragmentada. Avui, de fet, molts gitanos l’han deixat de parlar i fan servir la llengua del lloc on viuen, la qual han enriquit amb lèxic de la pròpia.
A Catalunya, per exemple, en català comú són d’ús corrent paraules gitanes com: bati (pallissa), borda (casa), calé (diner), cangrí (presó), cangueli (por), catipén (pudor), clissar (mirar, veure), cruspir-se (menjar-se), dinyar-la (morir) empalmar (encolomar), halar, amb hac aspirada (menjar), panadera (pallissa), pipa (pistola), pirar (anar-se’n), xaval (xicot, noi)... Una relació que majoritàriament extraiem de la novel·la Un seient a la llotja (Editorial Barcanova. Barcelona, 2004), de Marcel Fité, en què descriu, al llarg del text, la màgia gitana de les nits del barri barceloní d’Hostafrancs.
D'ençà d’uns anys a Catalunya hi ha diversos moviments socials i polítics que treballen per integrar els gitanos i acabar amb la discriminació de què han estat objecte durant segles.
Tanmateix, d’ençà d’uns anys a Catalunya hi ha diversos moviments socials i polítics que treballen per integrar els gitanos i acabar amb la discriminació de què han estat objecte durant segles. Una de les primeres mesures que es va prendre fou en el camp de l’educació, en què es reconeixia el dret a l’ensenyament de les criatures gitanes i fer-la efectiva, alhora que s’havia de potenciar la visibilització i els valors de la cultura gitana dins dels centres.
Finalment, no podem acabar aquest article sense esmentar que el món gitano ha estat font d’inspiració per a diversos artistes catalans, com ara els pintors Isidre Nonell o Sebastià Junyent i els escriptors Juli Vallmitjana, Pep Coll o l’esmentat Marcel Fité.
Josep Espunyes
