Des de quan era petit fins ara el meu poble, aquell que per la banda sud s'acomiada de l'Alt Urgell abans entrar al Solsonès, Ogern, n'ha vist de tots colors. Amb el vermell s'hi ha viscut amor i passió, calma amb el blau, l'energia del groc el va fer prosperar, i mai no li havia faltat l'esperança del verd. Però, passant de llarg tots els altres colors, de la manera que van les coses tot apunta que s'haurà de quedar amb la visió del negre, perquè se li augura un futur molt fosc. Imagino que el mateix passa amb la majoria dels llogarrets (micropobles en diuen ara, que som més moderns), perquè al progrés, que com s'ha vist no té aturador, tant li fa aixafar als més febles i només està per la globalització.
De la mateixa manera que al mar el peix gros es menja el petit, a la terra també passa el mateix. Per aquesta raó el meu poble, que és de terra endins i dels més petits, irremeiablement s'està morint; està sent engolit per una bèstia grossa que no té pietat per a res, que se'n riu dels temps passats i abraça sense remordiments aquest nou món interconnectat.
Del meu record d'infantesa i joventut el poble gairebé tenia de tot: capellà, metge, escola, dues botigues, dos bars restaurants, dues fusteries, quatre constructors, empresa de moviments de terres, circuit permanent de motocròs, radiotècnic/electricista/llauner, barber, perruquera, sastre, taxista, ferrer, curandero, pastor, picadors de pins, molí de farina, sucursal de la fàbrica Taurus, magatzem de fruita i verdura, músic acordionista, petit taller de confecció de jerseis, estanc, dos forns de pa, central hidroelèctrica, fàbrica de bigues de ciment... i, durant un temps, sucursal bancària, camp de futbol i taller de reparació d'automòbils. Potser no tots s'hi guanyaven prou bé la vida amb aquests oficis i negocis, però s'anava fent i tot sovint la gent cantava o xiulava mentre treballava. Val a dir que en aquell temps, on gairebé hi vivíem 200 persones, absolutament totes les cases i masies eren habitades. Ara, de tot això ja no en queda pràcticament res; ni oficis, ni negocis, ni xiulets.
Com a mostra del que havia estat el poble en aquells dies de glòria només queda la fàbrica de bigues de ciment, que també té els dies comptats perquè l'actual propietari solament té una filla que no continuarà pas el negoci familiar. Per no quedar, al poble ja no hi queden ni pagesos; jo vaig ser l'últim i m'acabo de jubilar. Pel que fa al nombre d'habitants, comptant també les masies, actualment hi vivim poc més de trenta persones i la majoria de les cases estan buides. Qui m'ho havia de dir que dels trenta alumnes que anàvem a l'escola quan jo era un bordegàs, amb els anys es quedaria en tres i tancaria portes definitivament... D'un temps ençà, tot ha anat de capa caiguda; fins i tot les fonts s'han eixugat. Tot i que mai n'hem tingut cap que fes un raig espectacular, en gaudíem d'unes quantes: la Font del Torra, la de la Mallola, la del Peó, la de cal Fuster; ara ja no em raja cap. A la banda esquerra del poble, entre la carretera i el riu, també hi havia uns horts que feien bo de veure de tan ben cuidats, però pràcticament ja no queden jubilats per cultivar-los ni hi ha aigua per regar-los, perquè la central hidroelèctrica (el canal de la qual s'aprofitava per regar els horts) també ha hagut de tancar portes.
Com a mostra del que havia estat el poble en aquells dies de glòria només queda la fàbrica de bigues de ciment, que també té els dies comptats perquè l'actual propietari solament té una filla que no continuarà pas el negoci familiar. Per no quedar, al poble ja no hi queden ni pagesos; jo vaig ser l'últim i m'acabo de jubilar. Pel que fa al nombre d'habitants, comptant també les masies, actualment hi vivim poc més de trenta persones i la majoria de les cases estan buides. Qui m'ho havia de dir que dels trenta alumnes que anàvem a l'escola quan jo era un bordegàs, amb els anys es quedaria en tres i tancaria portes definitivament...
Malgrat que darrerament fins i tot gaudim de l'anhelada fibra òptica i podem accedir sense dificultats a les imposades notificacions electròniques (perquè ens han obligat a ser tan avantguardistes que, talment com si fóssim grans notaris, també hem de tenir signatura digital), tot plegat ens indica que el meu poble s'està morint. De totes les experiències que he viscut en aquests anys, la de veure com el poble agonitzava de mica en mica, any rere any, si bé potser no haurà estat la més dolorosa de totes, tampoc puc dir que m'hagi plagut en res. Val a dir que, sigui per a bé o per a mal, de la mateixa manera que el rock & roll ha degenerat en reggaeton, el poble també ha evolucionat en conjunció amb els nous temps. Potser algun neorural, desconeixedor dels temps passats, en sortirà beneficiat d'aquesta transformació, però no puc deixar de pensar que la realitat és que el poble ja ha pagat cara aquesta “evolució”. Al cel cia! Algú dirà quan li arribi l'hora, perquè és l'únic que s'hi podrà fer.
Jordi Cardona
