Hi ha idees que neixen petites i, tanmateix, contenen una geografia sencera.
UniSCool —spin-off de la Universitat de Lleida— pertany a aquella estirp rara d'empreses que no fabriquen un gran relat abstracte sobre la intel·ligència artificial, sinó alguna cosa més valuosa. S'ocupa de la calor. La seva proposta, basada en refrigeració líquida directa al xip i solucions a escala de rack per a servidors d'IA, procedeix de més d'una dècada de recerca i promet reduir fins a un 70% el consum energètic associat a la refrigeració. Acumula un Premi Nacional de Recerca, 2,5 milions del Consell Europeu d'Innovació i el premi a la millor ponència de l'Open Compute Project a Silicon Valley. En un moment en què el coll d'ampolla de la IA ja no és només algorítmic sinó també tèrmic i energètic, que una empresa de Lleida pensi en el problema exacte del xip és pura intuïció estratègica.
UniSCool —spin-off de la Universitat de Lleida— pertany a aquella estirp rara d'empreses que no fabriquen un gran relat abstracte sobre la intel·ligència artificial, sinó alguna cosa més valuosa. S'ocupa de la calor. La seva proposta, basada en refrigeració líquida directa al xip i solucions a escala de rack per a servidors d'IA, procedeix de més d'una dècada de recerca i promet reduir fins a un 70% el consum energètic associat a la refrigeració
Tot això és rellevant per al Pirineu per una raó que els experts que ho estudien i els que prenen les decisions haurien de valorar si té sentit capturar o, senzillament, es deixa passar. La refrigeració és el gran problema no resolt de la indústria digital. En un centre de dades convencional, fins al 40% de l'electricitat se'n pot anar a refredar servidors. Segons l'Agència Internacional de l'Energia, el consum elèctric global dels centres de dades es duplicarà fins als 945 TWh el 2030, empès per models d'IA que exigeixen molts més recursos que les aplicacions convencionals. A Catalunya, la dimensió ja és tangible: segons dades avançades per RAC1, el consum energètic dels centres de dades catalans s'ha duplicat en dos anys i ja equival al de 300.000 habitatges.
La indústria ho sap i actua en conseqüència, però sovint en la direcció equivocada. Bona part de la capacitat de còmput global s'instal·la avui en climes càlids o desèrtics on la refrigeració exigeix sistemes de compressió mecànica a gran escala, torres evaporatives massives i un consum d'aigua que comença a generar conflictes territorials greus. Un sol centre de dades de gran escala en clima àrid pot consumir milions de litres d'aigua al dia. A The Dalles, Oregon, Google ha protagonitzat controvèrsies públiques pel volum d'aigua que consumeix en una zona amb estrès hídric creixent. El model dominant funciona, però té una contradicció interna que s'eixampla: com més computes, més refredes; com més refredes, més consumeixes; com més consumeixes, més tens en contra el territori que t'acull.
El model nòrdic —Suècia, Noruega i Finlàndia— ha entès això i s'ha convertit en l'estàndard de la computació sostenible, amb més de 600 MW instal·lats. La fórmula: clima fred, hidroelèctrica abundant, bona connectivitat i risc sísmic nul. Microsoft ha invertit 33.700 milions de corones sueques —3.200 milions de dòlars— en centres de dades a Suècia. Google n'opera a Finlàndia dins d'una antiga fàbrica de paper. I el nord no s'atura: els projectes Far North Fiber i Polar Connect —cables submarins àrtics que connectaran Europa i Àsia— convertiran Escandinàvia en un corredor digital intercontinental abans del 2030. La indústria es desplaça cap al nord perquè el fred equival a diners.
El model nòrdic —Suècia, Noruega i Finlàndia— ha entès això i s'ha convertit en l'estàndard de la computació sostenible, amb més de 600 MW instal·lats. La fórmula: clima fred, hidroelèctrica abundant, bona connectivitat i risc sísmic nul. Microsoft ha invertit 33.700 milions de corones sueques —3.200 milions de dòlars— en centres de dades a Suècia. Google n'opera a Finlàndia dins d'una antiga fàbrica de paper. I el nord no s'atura: els projectes Far North Fiber i Polar Connect —cables submarins àrtics que connectaran Europa i Àsia— convertiran Escandinàvia en un corredor digital intercontinental abans del 2030. La indústria es desplaça cap al nord perquè el fred equival a diners
En aquest mapa, el Pirineu de Lleida pot albergar una hipòtesi seriosa. La temperatura mitjana anual a moltes valls dels Pirineus se situa entre 10 i 12 graus, segons l'Atles Climàtic del Servei Meteorològic de Catalunya. A la Cerdanya i l'Aran, entre 8 i 10. Davant dels 35 o 40 graus dels emplaçaments desèrtics on la indústria continua construint, la diferència és enorme. Cada grau de menys a l'exterior és electricitat que no es gasta, aigua que no s'evapora i infraestructura de refrigeració que no cal dimensionar.
Ara bé, la tesi seriosa no pot recolzar-se en una caricatura del Pirineu com a reserva de clima fred i d'aigua abundant. Seria un error tècnic i polític. El Pirineu té més precipitació que moltes zones on s'instal·len centres de dades, però això no autoritza a pensar en instal·lacions concebudes com a grans consumidores d'aigua. Més aviat obliga al contrari: a plantejar una arquitectura de refrigeració hídrica molt sòbria. L'evidència tècnica apunta que la refrigeració directa al xip —exactament el que desenvolupa UniSCool—, combinada amb circuits d'aigua temperada i dry coolers, pot reduir de forma notable tant l'energia de refrigeració com la intensitat hídrica respecte a les configuracions amb torres evaporatives que predominen als climes càlids. Experiències com les del National Renewable Energy Laboratory mostren que és possible operar amb PUE extraordinàriament baixos quan el disseny neix des del component, no des de l'edifici.
Aquí és on UniSCool deixa de ser una curiositat local i es converteix en una peça conceptual. Si la calor es captura abans, millor i més a prop del xip, canvia tota l'economia territorial del centre de dades. Canvia la sala, canvia la densitat útil, canvia la mida dels equips d'aire, canvia la necessitat d'aigua de reposició i canvia fins i tot la qualitat de la calor disponible per a reutilització. La pregunta rellevant ja no és si el Pirineu pot allotjar un hyperscale a la manera dels grans pols metropolitans, sinó si pot desenvolupar una generació diferent d'infraestructures d'IA: nusos selectius, d'alta eficiència i baix consum hídric, probablement de 20 a 40 MW per centre, ubicats en uns quants punts amb xarxa forta, sòl tècnicament apte i llicència social suficient. Aquesta és una tesi molt més realista —i molt més potent— que la simple èpica de portar centres de dades a la muntanya.
L'objecció més immediata és l'orografia. I és legítima. La muntanya encareix moviments de terra, complica accessos i obliga a extremar l'avaluació ambiental. Però aquesta objecció només derrota els projectes ingenus. Un projecte seriós buscaria sòl industrial en fons de vall i corredors ja servits per la xarxa elèctrica, fibra i carreteres. La infraestructura elèctrica al Pirineu existeix i creix: la planificació estatal de la xarxa preveu per al 2027 la construcció de la subestació d'Isona 400/220 kV —les instal·lacions de 400 kV van ser autoritzades el 2019 i les de 220 kV el novembre de 2025—, a més dels corredors associats i la infraestructura de l'eix Pont de Suert-Moralets. Cal dir que el projecte d'Isona és controvertit: l'Ajuntament s'hi oposa i ha anunciat un recurs, arrossegant una història de conflicte territorial vinculada a la línia de molt alta tensió del Pallars, finalment descartada. Però fins i tot aquesta controvèrsia il·lustra un punt rellevant: la discussió ja no és sobre si el Pirineu tindrà infraestructura elèctrica de gran capacitat, sinó sobre com es governa i a qui beneficia. El problema no és la muntanya en abstracte; és la selecció d'emplaçaments i la qualitat del pacte territorial que els acompanya.
La segona gran objecció és l'energia. Catalunya disposava el 2024 de 1.821 MW de potència hidroelèctrica instal·lada i va produir 3.008 GWh hidroelèctrics el 2022. Bona part del llegat hidroelèctric català es concentra als Pirineus i Prepirineus. Però cal evitar una simplificació: la proximitat física a les centrals hidroelèctriques no significa que l'electricitat sigui automàticament del territori. L'oportunitat real està en estructurar contractes de compravenda d'energia a llarg termini (PPAs), capacitat d'evacuació, connexió a subestacions robustes i esquemes de flexibilitat de demanda que permetin casar millor generació renovable, xarxa i computació. El Pirineu té un avantatge geogràfic i energètic; convertir-lo en avantatge econòmic requereix arquitectura regulatòria i contractual.
I aquí apareix una qüestió decisiva que sovint s'escombra sota la catifa: quant retorna realment al territori l'explotació energètica? La resposta és: depèn, i no sempre prou. El cas de la central de Moralets il·lustra que l'IBI sobre BICE pot ser quantiós —prop d'un milió d'euros anual—, però altres municipis pirinencs han lluitat durant anys per compensacions molt més modestes. La lliçó és incòmoda però imprescindible: la mera existència d'actius hidroelèctrics no garanteix justícia territorial.
Per això, si el Pirineu volgués aspirar a ser pol d'infraestructura d'IA, no n'hi hauria prou amb invocar el fred i els embassaments. Caldria un pacte local molt més sofisticat: retorn fiscal verificable, contractació local, aliances amb centres formatius i universitat, reutilització de calor i governança ambiental exigent. Sense aquest paquet, el risc és molt clar: que el territori allotgi l'impacte i altres en capturin el valor.
Ho sabem. Els centres de dades no crearan milers de llocs de treball. La indústria noruega, amb 501 MW instal·lats, ocupa 646 treballadors directes i 1.688 a empreses subcontractades. Meta, a Luleå, n'ha creat uns cent. Però en comarques on els municipis tenen entre 300 i 1.200 habitants, de 30 a 50 llocs qualificats i permanents representarien una transformació profunda, exactament la que necessita el territori per fixar població i atraure talent. A més a més, hi ha un element que els nòrdics ja apliquen i que el Pirineu podria fer seu: la redistribució del valor. A Finlàndia, un centre de 75 MW escalfa 2.500 llars a Mäntsälä. Google Hamina cobreix el 80% de la calefacció local. Microsoft, a Espoo, escalfarà milers d’habitatges. Al Pirineu, aquesta calor podria alimentar escoles, poliesportius o xarxes de calor municipals. I l'estalvi energètic que generen les condicions climàtiques podria traduir-se en retorn fiscal o contractual al territori —a diferència del model hidroelèctric, on el retorn arriba amb dècades de retard i mai no és proporcional a l'impacte.
La tercera objecció clàssica és la connectivitat. La xarxa pública de fibra de Catalunya arribava el 2025 als 7.454 quilòmetres i a 684 municipis. En canvi, al Pirineu seguim sense resoldre infraestructures bàsiques, com per exemple els continus retards de Telefónica a les obres per desplegar la xarxa de fibra òptica en diversos nuclis agregats del municipi del Pont de Suert. Això, però, pot canviar. El Govern acaba de desbloquejar, mitjançant un acord amb l'Estat, el desplegament de la fibra òptica pública a l'Eix Pirinenc, inclòs el corredor Xerallo-Pont de Suert, que coincideix amb la licitació de la millora global de l'N-260 en aquest tram —280 milions d'euros, amb variant en túnel per evitar el coll de Perves—, una inversió que transformarà la vertebració viària i digital del Pirineu occidental de Lleida. Si es trien pocs nusos, ben connectats i a prop de la xarxa troncal, la restricció de les telecomunicacions deixaria de ser una barrera infranquejable per convertir-se en un problema d'enginyeria a resoldre. Exactament com les altres dues objeccions.
Falta l'última capa: l'estratègia pública. El passat mes de novembre, el Govern de la Generalitat va anunciar que mobilitzaria 1.000 milions d'euros fins al 2030 dins la seva estratègia d'intel·ligència artificial. Segons el document que va publicar —l'Estratègia Catalunya IA 2030—, els centres de dades seran un dels eixos principals. És un marc seriós. Hi apareix, per exemple, la candidatura d'una gigafactoria europea amb emplaçament a Móra la Nova per entrenar models d'IA a gran escala. El que no hi apareix, en canvi, és cap estudi específic dedicat al Pirineu de Lleida com a pol de centres de dades. Un cop revisats els documents públics disponibles per elaborar aquest article, el veredicte és clar: existeix una finestra estratègica oberta, però encara no un pla pirinenc plenament explicitat.
El Pirineu no s'hauria de vendre com una bucòlica zona muntanyosa on el fred, l'aigua i la hidroelectricitat obren miracles tecnològics. Però tampoc ha de resignar-se a ser un paisatge on les revolucions sempre passen en un altre lloc. Si una startup nascuda a Lleida com UniSCool ha entès que el futur de la computació es juga en l'enginyeria íntima de la calor, el territori pot extreure'n una lliçó més gran: el valor ja no està només en produir energia o a cedir sòl, sinó a dissenyar una infraestructura completa, eficient, hídrica i energèticament disciplinada, connectada a una xarxa forta, orientada a càrregues d'IA i obligada a retornar riquesa real als municipis que l'acullen
La conclusió és nítida. El Pirineu de Lleida no s'hauria de vendre com una bucòlica zona muntanyosa on el fred, l'aigua i la hidroelectricitat obren miracles tecnològics. Però tampoc ha de resignar-se a ser un paisatge on les revolucions sempre passen en un altre lloc. Si una startup nascuda a Lleida com UniSCool ha entès que el futur de la computació es juga en l'enginyeria íntima de la calor, el territori pot extreure'n una lliçó més gran: el valor ja no està només en produir energia o a cedir sòl, sinó a dissenyar una infraestructura completa, eficient, hídrica i energèticament disciplinada, connectada a una xarxa forta, orientada a càrregues d'IA i obligada a retornar riquesa real als municipis que l'acullen. El Pirineu ha rebut massa promeses grandiloqüents. Cap no ha funcionat. El que necessita ara no és un altre relat: és rigor, equilibri i una estratègia selectiva, tècnicament impecable i territorialment justa. I aquesta estratègia, si Catalunya vol de veritat construir sobirania computacional amb equilibri territorial, no només és possible: comença a ser urgent.
Jordi Bernat
