Va correspondre al gran escriptor rus Fiodor Dostoievski (Moscou, 1821 – Sant Petersburg, 1881) una vida atzarosa plena de dures vicissituds. Proves tan terribles com la pena de mort, el confinament a la fortalesa de Pere i Pau o els cinc anys de soldat ras a Semipalatinsk, prop de la frontera xinesa, van aguditzar sens dubte els seus extraordinaris dots d'observació de l'ànima humana i els contradictoris impulsos que sorgeixen de l'inconscient. Turguenev va arribar a comparar Apunts de la casa morta, compendi de records del temps de presó, amb L'Infern del Dant.
Més enllà de les seves obres substantives L'idiota, Crim i càstig, El jugador, Humiliats i ofesos, Els gemans Karamazov, etc, Dostoievski és autor d'una poc coneguda munió de relats curts d'enorme interès literari, entre els quals convé citar les novel·les humorístiques Stepantxikovo i els seus habitants, El somni d'un home ridícul, Bobok o El múgic Marej. A aquest mestre de l'anàlisi psicològica no se li podia escapar de cap manera la vis còmica de molts dels personatges i de les situacions que farcien la societat russa de mitjan segle XIX.
—(El somni d'un home ridícul): “Tothom es reia de mi. Però ningú arribava a comprendre ni sospitava que, si en el món hi havia un home que sabés millor que tots ells com de ridícul era jo, aquest home era jo mateix. I precisament això era el que més ràbia em feia: que no ho sabessin.”
—“En la meva aversió als homes, sentia sempre un dolor, ¿per què no podia odiar-los sense estimar-los? I en el meu amor cap a ells hi havia una dolorosa ànsia: ¿per què no sabia estimar-los sense odiar-los?.”
—“I aparegué l'esclavatge i fins i tot hi hagué esclaus voluntaris, espontanis; el feble se sotmeté voluntàriament al fort, a condició que l'ajudés a sotmetre a un altre més feble que ell.”
—“Vaig procedir orgullosament valent-me del silenci. ¡Oh, en això sóc un mestre! Tota la vida me l'he passat parlant en silenci; he viscut en el meu interior, en silenci, terribles tragèdies. ¡Que desgraciat era jo!”
-—(Bobok): “Crec que el pintor en qüestió no em va retratar per amor a la literatura, sinó per les verrugues prominents i simètriques amb les quals ornamento el meu front. Un fenomen, segons diuen: donada l'absència d'idees la gent l'emprèn amb els fenòmens. ¡Però que bé cauen al retrat! ¡Les dues protuberàncies… que plenes de vida estan! A això li diuen realisme.”
—(En visita al cementiri, de cop se senten veus que surten de les tombes):”Però després es va armar tal maremágnum, que no les podia retenir totes alhora, doncs gran quantitat de morts s´havien despertat al mateix temps; entre d'altres el funcionari conseller àulic, que immediatament va encetar xerameca amb el general a propòsit d'un projecte relatiu a una comissió del ministeri, i la presumible remoció del personal… cosa que, pel que semblava, interessava enormement al general. Confesso que vaig aprendre moltes coses… així com els estranys camins que prenen a vegades les novetats administratives.”
—“-¡Hi, hi, hi!— va contestar la burleta rialleta d'una fina i atiplada veu de dona, en la que vibrava no sé què d'agut com una agulla. —¡Hi, hi, hi!— ¿I…és…rossa? —balbucejà panteixant l'avi. —¡Hi, hi, hi!— A mi m'agradava feia molt de temps —va murmurar altra volta el vellet, amb l'alè oprimit—; feia temps que estava somiant amb una rosseta… com de quinze anys… i precisament d'aquestes circumstàncies. —¡Monstre!— va exclamar Advotia Ignatievna indignada.”
Dostoievski, un del prínceps de les lletres russes de tots els temps…
Joan Ganyet i Solé, arquitecte
