Pocs escriptors saben crear com Pavese una atmosfera fascinant que engull per igual persones i paisatges. Ningú com ell ha elevat a la categoria de subjecte protagonista els turons del Piemont, les seves estimades “colline”. Un home hipersensible que va lluitar tota la vida contra la solitud interior i el desencís, però que posseïa el do d'impregnar d'una aura especial les seves composicions.
Cesare Pavese (Santo Stefano Belbo,1908 - Torí,1950) fou poeta, novel·lista, crític literari i traductor. Estudià a la Universitat de Torí Lletres Clàssiques i Filologia Anglesa, cosa que li permeté conèixer a fons la literatura anglo-nordamericana i fer-ne nombroses traduccions. Acusat d'antifeixista, fou condemnat primer a pena de presó a Torí i després desterrat a Brancaleone (Calàbria), a l'altre extrem d'Itàlia. Retornat al Piemont dirigí la prestigiosa editorial Einaudi durant els difícils anys de la II Guerra Mundial. Va suïcidar-se als 41 anys a l'hotel Roma de Torí.
Destaquen entre les seves obres L'ofici de viure, Fira d´agost, Tres dones soles, El bell estiu, El company i La lluna i les fogueres, la seva darrera novel·la publicada un any abans de la seva tràgica mort. La platja i altres relats breus com El mar, La ciutat i Primer amor posseeixen ja l´essència de la seva creativitat i del seu commovedor lirisme.
-“Tenia aleshores aquella edat en la qual s'escolta parlar a l'amic com si parlèssim nosaltres.”
-“Li havia passat com a tothom: la realitat es disfressava del seu contrari. Com aquestes ànimes tendres que afecten rudesa.”
-(Clèlia) “- No, no, a l'aigua hi vaig sola. La companyia del mar em basta. No vull ningú més. En la vida no tinc res de meu. Deixi'm almenys el mar.”
-“En Ginetta hi havia una picardia reservada, continguda, que no obstant a vegades li sacsejava tot el cos. Els ulls marrons que obria sense ostentació, tenien la claredat de l'aire.”
-“Guido es posà a riure. –Hi ha dones de carn –va dir– i dones d'aire. Una glopada després de dinar s'hi posa bé. Però has d'haver dinat abans.”
-“El mar sempre l'he imaginat com un cel seré vist a través de l'aigua.”
-“En l'aire net els sostres foscos i rugosos em semblaven una imatge de la meva nova vida: esperances efímeres sobre un fons aspre. En aquella calma, en aquella espera, em sentia renèixer.”
-“Llavors pensaba en les coses, en els animals, en els sabors, en els núvols que la Sandiana havia conegut quan vivia als boscos i comprenia que no tot estava perdut, que hi ha coses en què n'hi ha prou que existeixin i s'és feliç sabent-ho.”
-“El turó està tot fet de coses distants i a vegades, tornant a casa, pujava a la finestra dels geranis per a contemplar-lo. Geranis i cims calcinats al sol tenien en comú la distància, la riquesa oculta.”
-“No comprenia, si parlo de veres, què era la riquesa. Em semblava quelcom exòtic que més enllà de l'horitzó prometés estupors, com una lluna de setembre oculta encara pels arbres.”
-“En aquells temps només sabia que res comença si no l'endemà.”
Va ser emocionant visitar Santo Stefano Belbo entre els turons de Cuneo, el bressol de Pavese…
Joan Ganyet i Solé, arquitecte
