Patrick Modiano (1945) és el gran escriptor/pintor del París de la segona meitat del segle XX. Llegint les seves novel·les ens ve al cap el comentari del papa Innocenci X al veure el famós retrat de Velázquez: “Troppo vero.” Premi Goncourt 1978 i Nobel de Literatura el 2014, és autor de joies com Una joventut, L'art de la memòria, Diumenges d'agost i En el café de la joventut perduda, guardonada per la revista Lire com la millor novel·la francesa del 2007. Modiano ens fa respirar l'atmosfera dels cafès de París, del metro, dels barris extrems com Auteil i també de la Rive Gauche i del Luxemburg, indrets per on circula la variada i entranyable fauna que habita la capital de França.
-“Suposem que t'hi haguessin dut amb els ulls embenats, que t'haguessin instal·lat en una taula, tret la bena i deixat uns quants minuts per respondre la pregunta: a quin barri de París et trobes? N'hauries tingut prou d'observar els veïns i d'escoltar què deien i potser ho hauries endevinat: no gaire lluny del Carrefour de l'Odéon, que sempre m'imagino igual de gris, sota la pluja.”
-“El Babilée, l'Adamov o el doctor Vala eren fidels a la seva joventut, en allò que podríem qualificar amb el terme melodiós i desuet de “bohèmia”. Busco “bohèmia” al diccionari: "Persona que mena una vida vagabunda, sense regles ni preocupació pel dia de demà. Una definició que quadrava bé amb aquelles i aquells que freqüentaven el Condé”.
-“Una vida nova. No aniran pas a comprovar-ho. A mesura que la vas explicant, aquesta vida imaginària, grans bufades d'aire fresc travessen aquell racó resclosit on feia temps que t´ofegaves. Una finestra s'obre sobtadament, les persianes espeteguen amb el vent dels grans espais. Tornes a tenir, davant teu, el futur.”
-“Jo vaig callar. Vivim a mercè d'alguns silencis. Sabem moltes coses els uns dels altres. Per això provem d'evitar-nos. El millor, sens dubte, és perdre's definitivament de vista.”
-“Temps després,algú m'ha assegurat molt convençut que l'única cosa que no podem recordar són els timbres de les veus. I tanmateix, encara avui, durant les nits d'insomni, sento sovint la veu amb accent parisenc –el dels carrers costeruts– que em diu: “Què, la trobes, la teva felicitat?” I aquesta frase no ha perdut ni un bri de la seva amabilitat ni del seu misteri.”
-“Hauria de fer la llista dels carrers de París que no tan sols són zones neutres, sinó forats negres. O potser esquerdills d'aquella matèria fosca de la qual es parla en astronomia. El nostre únic objectiu de viatge era anar al cor de l'estiu, allà on el temps s'atura i on les agulles del rellotge marquen per sempre la mateixa hora: el migdia.”
-“Al replà, ens va mirar llargament a l'un i a l'altre. Després em va recitar: “Le ciel est comme la tente dechirée d'un cirque pauvre.”
Un enigmàtic exemplar habitual del café Condé, la Louki, ha desaparegut…
Joan Ganyet i Solé, arquitecte
