A l’institut de Salt, un professor d’arts plàstiques, en Vicens, va proposar una cosa que semblava inofensiva: dibuixar un retrat humà. Ni una performance amb sang de remolatxa ni una instal·lació feta amb electrodomèstics morts. Un retrat. Ulls, nas, boca, aquell triangle clàssic que la humanitat arrossega des de les coves fins a Instagram.
Però la classe es va convertir en una assemblea teològica improvisada. Un alumne va aixecar la mà i va dir que la seva religió no li permetia dibuixar cares. Fins aquí, res a dir: la llibertat de consciència és un pilar bàsic. El problema és que, com si fos una epidèmia de pudor facial, tretze alumnes més van descobrir de sobte que tampoc podien. Catorze cares absents en una aula d’arts. Un rècord mundial de retrat sense rostre.
En Vicens, que només volia parlar de proporcions i ombres, es va trobar fent de diplomàtic de l’ONU amb una capsa de llapis Alpino. Finalment, va proposar dibuixar només el cos. El resultat probable: vint-i-un maniquins sense identitat, una desfilada de torsos anònims dignes d’un catàleg de roba sense models.
La pregunta no és religiosa, és pedagògica. Què fem quan el currículum topa amb la convicció? L’escola és un espai per aprendre el món o un bufet lliure d’exercicis a la carta? Si un alumne no pot dibuixar cares, potser pot estudiar la història del retrat, analitzar Velázquez sense mirar-li la cara al papa, o fer autoretrats amb una cadira. Alternatives n’hi ha, perquè l’educació no és una línia recta sinó un bosc ple de camins.
La pregunta no és religiosa, és pedagògica. Què fem quan el currículum topa amb la convicció? L’escola és un espai per aprendre el món o un bufet lliure d’exercicis a la carta? Si un alumne no pot dibuixar cares, potser pot estudiar la història del retrat, analitzar Velázquez sense mirar-li la cara al papa, o fer autoretrats amb una cadira. Alternatives n’hi ha, perquè l’educació no és una línia recta sinó un bosc ple de camins
El que inquieta no és la prohibició en si, sinó la velocitat amb què es propaga. Ahir eren catorze, demà potser ningú podrà dibuixar mans perquè són massa expressives, ni peus perquè toquen a terra pecadora, ni ombres perquè imiten la creació divina. Acabarem fent bodegons de patates, que són espiritualment neutres i no miren ningú.
També hi ha un punt irònic deliciós: vivim en una societat saturada de cares. Cares a TikTok, cares als anuncis, cares a les videotrucades amb el banc. Però a la classe d’arts, la cara es converteix en objecte prohibit, com si fos un formatge clandestí. La cara, que és precisament el lloc on habita la identitat, la diferència, la humanitat.
Potser la solució és acceptar el repte amb creativitat. Si no es poden dibuixar cares, que dibuixin miralls tapats. Si no es poden fer retrats, que facin mapes d’emocions. L’art sempre ha estat expert a esquivar murs: quan li tanquen una porta, entra per la finestra amb un barret ridícul.
Però no oblidem una cosa: l’escola no és només un lloc on aprens a respectar, també és un lloc on aprens a conviure amb el que no t’és còmode. Igual que en Vicens ha hagut d’acceptar cossos sense rostre, potser els alumnes també poden acceptar que el món està ple de cares, algunes dibuixades amb carbó.
Al final, la classe d’aquell dia potser no va produir grans retrats, però sí una escena molt contemporània: un professor negociant amb la metafísica mentre intenta ensenyar anatomia. Una natura morta pedagògica. I catorze cares invisibles mirant un full en blanc, que és, curiosament, el retrat més fidel de la nostra època.
