L'escalada de tensió dels EEUU cap a Veneçuela, que ha culminat amb el segrest del president Nicolás Maduro i l'embargament d'actius estatals, marca un punt d'inflexió en la geopolítica del segle XXI. Lluny de ser una simple operació policial internacional o una croada per la democràcia, l'anàlisi dels fets indica una operació per l'apropiació de recursos i per aconseguir un canvi de règim, executada sota nous paradigmes bèl·lics i una concepció de les relacions internacionals basada en la força.
Oficialment, Washington justifica les seves accions sota l'acusació de "narco-terrorisme". El Departament de Justícia ha etiquetat l'Estat veneçolà com una organització criminal (el Càrtel de los Soles), construint una narrativa de lawfare que deshumanitza l'adversari. No obstant això, la manca de proves i el fet que el gruix del narcotràfic segueixi fluint per altres vies, delaten aquesta acusació com una "cobertura mediàtica". Aquesta coartada moral serveix per legitimar davant l'opinió pública internacional una agressió que, segons declaracions de Donald Trump i el seu entorn, té com a gran objectiu els recursos petrolífers, el control de les majors reserves de petroli del món i l'eliminació de la influència xinesa i russa a l’Amèrica Llatina.
El Departament de Justícia ha etiquetat l'Estat veneçolà com una organització criminal (el Càrtel de los Soles), construint una narrativa de lawfare que deshumanitza l'adversari. No obstant això, la manca de proves i el fet que el gruix del narcotràfic segueixi fluint per altres vies, delaten aquesta acusació com una "cobertura mediàtica"
El relat sobre el Càrtel de los Soles ha patit, però, un desmentit total quan els fiscals que han d’acusar Maduro en el procés judicial que se li ha obert als EEUU han reconegut que no el poden acusar d’ésser el Cap d’un càrtel del que no hi ha cap prova que existeixi. Mentida-1. Igualment, en declarar Trump que no confia en Corina Machado cara a una nova fase a Veneçuela degut al seu limitat suport popular, es desmenteix clarament una altra gran mentida: que l’oposició, de la que ella era gran figura, havia guanyat aclaparadorament les darreres eleccions presidencials. Mentida-2. Els nostres “grans mitjans d’informació” ens han emplenat el cap durant mesos amb aquestes dues mentides (i altres)!!
L'estratègia agressora nord-americana ha evolucionat per evitar els errors del passat. El bloqueig econòmic i comercial (Cuba, Veneçuela, Iran,...) per provocar pobresa, descontent i caos a l’interior dels països-objectiu, ha anat fent via. Alhora, Trump ha assegurat diverses vegades que no vol exposar la vida de soldats estatunidencs en conflictes armats en altres països i un sector important del seu nucli dur de votants li recorda insistentment aquesta promesa. Conscients que una invasió terrestre derivaria probablement en una espècie de nou Vietnam, el Pentàgon i assessors privats plantegen un nou tipus de guerra: l'atac tecnològic i mercenari. L'objectiu no és ocupar el territori, sinó el descapçalament del règim, el bloqueig naval i aeri, i l’amenaça de destrucció, utilitzant les forces d’elit (incorporant mercenaris) només per a operacions molt específiques. Aquesta tàctica busca minimitzar les baixes nord-americanes a zero, utilitzant la superioritat balística, aèria i naval per destruir la capacitat de resposta veneçolana sense exposar soldats.
Aquest plantejament posa el govern i el poble veneçolà en una situació límit. La resistència miliciana i la unió cívica-militar, llargament preparada, queda neutralitzada si l'agressor no trepitja terra. Veneçuela s'enfronta així al dilema de: o bé resistir tot i la segura destrucció de les infraestructures vitals (electricitat, aigua, vies de subministres,...) i vides humanes, condemnant la població a la misèria, l'èxode, la mort, o bé entregar la seva sobirania. Terrible.
De moment, s’ha instal·lat un equilibri (inestable) entre les precaucions i els interessos de les dues parts: Trump vol participar en el control (fins on?) de Veneçuela i no vol la impopularitat de la destrucció del país i de pèrdues humanes pròpies. El govern veneçolà no vol arriscar-se a una resistència que, per més que forta, no podria guanyar i està disposat a cedir sobirania (fins on?). D’aquesta manera Trump assegura control i pau per poder dur endavant l’explotació de recursos i condicionar el comerç exterior, així com presentar una acció “brillant” cara a les eleccions intermèdies de novembre.. Per la seva banda, el govern veneçolà pot mantenir un cert control amb el govern (limitat) i les institucions. alhora que evitar destrucció, misèria i massacre. Fins on en té prou Trump i fins on pot cedir el govern veneçolà ? Aquests són els dos grans topalls de l’equilibri inestable que hi ha instal·lat. Uns topalls que no són fixes i que oscil·laran en funció tan de la situació interna (cohesió, demandes, interessos afectats, ...) com en relació a l’exterior, de cadascuna de les parts. Cal tenir en compte que a més del poder militar i econòmic, els EEUU disposen d’un enorme poder mediàtic amb el que, mitjançant la construcció i difusió de “informacions”, afeblir la cohesió en les institucions veneçolanes i el suport popular per guanyar capacitat de negociació i, eventualment, facilitar un canvi de règim. En aquest marc s’anirà determinat el resultat de les negociacions que es produiran i, doncs, el propi desenvolupament del procés, que és obert. Així s’entén, per una banda, l’anunci de Trump de retirar el bloqueig aeri comercial sobre Veneçuela, aixecar, tot i amb certes condicions, les sancions per transaccions comercials amb el govern veneçolà, així com el retorn d’actius veneçolans als EEUU que estaven bloquejats, però que en part seran utilitzats per comprar equipament hospitalari als EEUU. Per altra banda, l’Assemblea de Veneçuela, ha aprovat àmpliament una reforma de la Llei d’Hidrocarburs presentada pel Govern i que permetrà obrir el petroli veneçolà al capital estranger per impulsar la producció en el sector petroler i atraure inversions, tot i la pèrdua de sobirania que implica.
El govern veneçolà no vol arriscar-se a una resistència que, per més que forta, no podria guanyar i està disposat a cedir sobirania (fins on?). D’aquesta manera Trump assegura control i pau per poder dur endavant l’explotació de recursos i condicionar el comerç exterior, així com presentar una acció “brillant” cara a les eleccions intermèdies de novembre.. Per la seva banda, el govern veneçolà pot mantenir un cert control amb el govern (limitat) i les institucions. alhora que evitar destrucció, misèria i massacre
En perspectiva històrica, les nombroses intervencions armades dels EEUU a l’exterior, justificades sempre amb objectius “nobles”, no han estat mai reeixides, deixant sempre un rastre de destrucció, d'inestabilitat i gran nombre de víctimes, especialment alienes, però també pròpies. És impossible preveure com evolucionarà la via oberta pel segrest del President Maduro, a Veneçuela per suposat, però també a l’Amèrica Llatina així com el seu impacte en la geopolítica global, doncs aquí també apunta l’acció bèl·lica. Intervenen interessos diversos i sovint entrecreuats, tant als EEUU com entre països, el joc dels quals no sempre es presenta com favorable a Trump. En tot cas, la intervenció a Veneçuela presenta un tret distintiu i inquietant en comparació a intervencions anteriors: l'abandonament de la hipocresia de "construir democràcia" i saltar-se tota normativa internacional, per dur endavant, sense invasió militar, una operació de pillatge estatal pur i dur, basat en la força.
Francesc Pallarés. Politòleg i Economista. Catedràtic de Ciència Política, Universitat Pompeu Fabra (jubilat)
