Pocs dies més tard de l’assassinat del president Dato, després de la prescriptiva ronda de consultes on Maura va refusar l’encàrrec de formar govern, el rei Alfons XIII nombrava president del Consell de Ministres al conservador basc Manuel Allendesalazar. La situació no podia ésser més complexa ja que en paral·lel a la crisi política i econòmica calia afegir la guerra colonial al Marroc i el terrorisme perpetrat pels elements més radicals del moviment obrer, encaminats a la destrucció violenta de l’edifici social de l’estat de dret, amb la consegüent resposta de les forces d’ordre.
L'Ermita i la Casa - Santuari de Nostra Senyora de la Trobada plens de gom a gom –probablement durant la celebració del tradicional aplec del dilluns de Pasqua– a inicis del segle XX. Postal de "El Comercio Español". Arxiu familiar de Cal Serni de Cabó. TC_85/2021.
Però lluny de la via violenta i revolucionaria eren moltes les institucions i persones que propugnaven una reforma pacifica, legal i ordenada de la societat, a fi d’alleugerir les desigualtats socials i proporcionar un futur millor al conjunt de la col·lectivitat per tal de construir un país millor on la guerra fos tan sols un record llunyà. Una d’aquestes institucions era l’Església qui portava a terme una ingent obra social en favor dels més desfavorits de la societat. Un d’aquests col·lectius eren els ancians, molts d’ells mancats de recursos per alimentar-se perquè ja no podien treballar. Per fer front a aquesta xacra endèmica i alhora fomentar l’estalvi dels més petits van començar a celebrar-se els actes d’homenatge a la vellesa amb la col·laboració de la Caixa d’Estalvis i de Pensions de Barcelona, la qual realitzava una important obra social amb els beneficis de l’activitat bancària.
La Caixa tenia sucursal a la Seu d’Urgell des del setembre de l’any 1917 gràcies a la fusió amb la Caixa d’Estalvis del Instituto Obrero. En la instal·lació de La Caixa a la capital de l’Urgellet hi jugà un paper molt important el bisbe d’Urgell Benlloch, qui ja havia celebrat un primer homenatge a la vellesa l’estiu de l’any 1917, durant la celebració dels Jocs Florals, on assistiren el rector de la Universitat de Barcelona, el governador militar de la plaça i el director general de la Caixa de Pensions per la Vellesa.
El 28 de març de l’any 1921, ara fa cent anys, els urgellencs de totes les edats van poder gaudir del tercer Homenatge a la Vellesa celebrat en aquella ocasió als peus de l’ermita de la Mare de Déu Trobada de Montferrer coincidint amb el tradicional aplec del dilluns de Pasqua. L’acte fou organitzat per la Junta Diocesana del Bisbat d’Urgell i el Patronat de la Sucursal de la Caixa de Pensions per a la Vellesa i d’Estalvis de la Seu d’Urgell. Abans de les nou del matí una munió de persones vingudes de tots els racons de la comarca omplien de gom a gom l’Ermita i els seus voltants per assistir al solemne Ofici celebrat pel bisbe Guitart i cantat pel cor de la Capella de la Catedral d’Urgell. Entre els assistents estaven vint-i-dos ancians traslladats en automòbil des de la Seu d’Urgell (molts d’ells residents a l’Asil de Sant Josep).
El doctor Francesc Palau, canonge del Capítol, fou l’encarregat del sermó, on “cantà en belles paraules les glòries de Maria i dedicà sentides frases als vellets allí presents, considerant-los semblats a Crist per llur pobresa i com a mereixedors de tot honor i respecte per raó de llur edat”. Després els ancians protagonistes del homenatge foren obsequiats amb un abundant i suculent dinar a la Casa-Santuari de la Trobada.
A les dues de la tarda, mentre es cantava el trisagi Marià, una gran gentada en “automòbils, tartanes, cavalleries i a peu” s’apropaven per participar en l’homenatge i honrar la Verge en el dia de l’aplec de dilluns de Pasqua, afegint-se a la gran multitud allà congregada. Entre aplaudiments i música va donar inici la part central de l’Homenatge. A la Tribuna hi havia a la presidència el senyor Bisbe, doctor Guitart; el vicari general del Bisbat d’Urgell; el jutge de primera instància del partit; l’alcalde de la Seu d’Urgell Enric de Llorens; l’alcalde del districte d’Aravell i Bellestar i una llarga llista d’autoritats locals i regionals que donaven major esplendor i relleu a l’acte. Entre aquests destacaven el reverend Fermí Forradelles, de la Junta del Patronat de la Sucursal de la Seu, i el director de la sucursal de La Caixa a la Seu d’Urgell, l’urgellenc Félix Mas Ponsà. Aquest va dirigir un emotiu discurs als assistents entorn de l’obra social de La Caixa i el paper dels homenatges a la Vellesa en el foment de l’estalvi dels més petits. Discurs que va merèixer grans aplaudiments per part del públic allà reunit.
Després el senyor Bisbe d’Urgell va dirigir unes belles i encertades paraules als assistents destacant l’obra social de la Caixa de Pensions en favor dels desvalguts i de l’important paper que hi jugava l’Església per culminar l’obra de caritat de Crist. A continuació un grup d’escolars, nois i noies, va entregar una magnifica toia de flors naturals al senyor Bisbe que les repartí entre els vint-i-dos vellets participants a l’homenatge en ramets de flors més petits. L’acte del senyor Bisbe va rebre grans aplaudiments entre el públic i fou un dels moments més emotius de l’acte.
Finalment, després d’altres moments de fervent emoció –impossibles de consignar en aquestes breus línies– el director de la sucursal, senyor Mas, va fer entrega d’una llibreta de renta vitalícia d’una pesseta diària a dos vellets octogenaris, rebent la resta de vellets pobres abundants donatius en metàl·lic. Els afortunats amb la llibreta de renta vitalícia foren el nargoní Josep Graell Busquet, de 85 anys i veí de la Seu d’Urgell i la urgellenca Rosa Hereter Alart, de 77 anys, natural i veïna de la Seu d’Urgell. Però fora de personalismes, l’acte va servir d’homenatge a tots els nascuts abans de l’any 1856 i que l’any 1921 complien 65 anys d’edat, arribant a les portes de la senectut; tot un mèrit digne del major elogi en una societat on l’esperança de vida tot just superava els cinquanta anys d’edat.
Acabada la celebració els més de tres mil assistents, tants que “no es recorda pas de molts anys una altra romeria tan concorreguda”, es disgregaren en petits grups, ací i allà, sobre la verdor naixent dels prats que envoltaven el Santuari. Allà els padrins i avis obsequiaven als seus fillols i nets amb “el tortell o la redorta, i les obligades taronges” en el marc del dilluns de Pasqua. Entre els centenars de famílies anònimes aquell dia reunides, procedents dels pobles del voltant, no seria pas agosarat pensar en la presencia d’en Josep Gui Borró, de 65 anys, i la seva esposa na Raimunda Escudé Goset, de 50 anys, els meus besavis de la vall de Castellbò. En el seu pensament deuria estar el desig que el segon embaràs de la seva filla petita, na Maria, de 25 anys, la meva besàvia, natural de Solanell i casada a Gavarra, anés bé, i una nova vida arribes en aquest món. La senectut i la joventut semblaven donar-se la mà sota el paraigües de la fe i la previsió social a les portes de la primavera de 1921. Continuarà!
Daniel Fité Erill. Historiador. Graduat en Història (UB) i estudiant del Grau en Dret (UOC)
