17.04.2021 |

Ara fa cent anys, uns presos polítics a la capital de l’Urgellet

Ara fa cent anys, uns presos polítics a la capital de l’Urgellet

El diumenge 27 de març de 1921, Pasqua de Resurrecció, entre les fredes parets de les cel·les de la presó de la capital de l’Urgellet, enmig dels claustres de l’antic convent de Sant Domènec, ressonaven les estrofes de la sardana «L’Empordà» cantades pels adolorits caramellistes de la Seu d’Urgell. A dins de llurs cel·les els escoltaven dos joves urgellencs empresonats des de feia ja una colla de setmanes amb el desig i esperança d’ésser posats en llibertat.

Cal Carboner_002

ACAU, Fons Cal Carboner de la Seu d'Urgell. La colla de caramelles del Centre Obrer Unió Urgellenca lluint el seu estàndard, obsequi de l'urgellenc Pere Solé Graells (c. 1922 - 1936).

El camí que havia portat a dos joves de 20 i 17 anys d’edat a la presó havia començat unes setmanes abans, concretament durant les festes de carnaval de l’any 1921, quan molts joves urgellencs, nois i noies, van exterioritzar la seva simpatia amb el moviment catalanista lluint amb orgull uns llaços amb la senyera. La moda juvenil, qualificada per alguns, com un autèntic arborament patriòtic, va irritar a alguns membres de l’oficialitat destinats a la guarnició de la Seu d’Urgell. I finalment, la tensió es va fer palesa quan un grup de militars van intentar privar a alguns joves d’exhibir a la via pública aquests llaços amb l’emblema catalanista, insultant-los i arribant a arrencar-los del seu trajo de males maneres, molt allunyades de tota disciplina militar. De fet, fins i tot, es van viure moments de tensió quan un jove, “el vailet de ca l’Andria”, fou increpat per l’element castrense urgellenc durant el ball de tarda del casino del Riambau.

Un grup de militars van intentar privar a alguns joves d’exhibir a la via pública aquests llaços amb l’emblema catalanista, insultant-los i arribant a arrencar-los del seu trajo de males maneres, molt allunyades de tota disciplina militar. De fet, fins i tot, es van viure moments de tensió quan un jove, “el vailet de ca l’Andria”, fou increpat per l’element castrense urgellenc durant el ball de tarda del casino del Riambau

Uns dies més tard, ja en plena quaresma, el diumenge 20 de febrer de 1921, els carrers i places de la capital de l’Urgellet van aparèixer empaperats d’una proclama “amb les barres catalanes, excitant als urgellencs a persistir en llur patriotisme”. Els pasquins van desaparèixer a les poques hores dels carrers de la ciutat i la gran majoria foren destruïts a instancies de les autoritats locals, però foren objecte de comentari per la gran majoria dels habitants de la ciutat.

L’endemà, el Jutjat d’Instrucció del Govern Militar de la Seu d’Urgell va iniciar el sumari en relació a la “hoja clandestina en que se dirigen injurias al Ejército” a fi de trobar els autors de la seva publicació i distribució. En aquell moment, els delictes contra la pàtria i l’exèrcit es trobaven sota la jurisdicció militar en virtut de la coneguda com a Llei de Jurisdiccions de 1906. La fina línia que separava la llibertat d’expressió i la ofensa o les injúries a l’exèrcit quedava a l’arbitri de la sensibilitat militar, portant moltes vegades a civils de tota classe o condició a les portes d’un consell de guerra sense saber ben bé com s’hi havia arribat.

Les diligencies van conduir, a inicis de març de 1921, a la detenció de dos joves urgellencs de fermes conviccions catalanistes “acusats d’haver fixat uns cartells que aparegueren per la ciutat”. Els dos joves eren Salvador Sansa López i Jesús Granados Borrell, la biografia familiar dels quals va realitzar fa un parell d’anys l’historiador Climent Miró.

Les diligencies van conduir, a inicis de març de 1921, a la detenció de dos joves urgellencs de fermes conviccions catalanistes “acusats d’haver fixat uns cartells que aparegueren per la ciutat”. Els dos joves eren Salvador Sansa López i Jesús Granados Borrell, la biografia familiar dels quals va realitzar fa un parell d’anys l’historiador Climent Miró

La detenció dels dos joves va trasbalsar la ciutat i va generar un ampli moviment de protesta entre amplies capes de la població urgellenca, de divers signe polític i extracció social, reclamant la seva posada en llibertat. La cantada de caramelles, de la mà de les dues colles aleshores existents, la del Foment Urgellenc i la de la Unió Urgellenca, en fou un dels moments culminants, amb una important càrrega simbòlica, on gràcies al cant coral es va donar suport als dos joves empresonats.

L’Ajuntament de la Seu d’Urgell es va posar al capdavant del moviment de protesta i el dia 31 de març de 1921 l’alcalde Enric de Llorens va dirigir un telegrama al Capità General de la Regió on reclamava la llibertat provisional dels dos joves afirmant que la “Población toda agradecerá esta decisión lamentando que [la] impremeditación [de] unos jóvenes haya puesto en entredicho [el] acendrado patriotismo [de la] misma y reiterado amor al Ejército”.

Uns dies més tard, al ple de l’Ajuntament del dia 9 d’abril, es va donar compte de la resposta telegràfica del Capità General de la Regió a l’Alcalde, en la qual, “accediendo a sus deseos, al de la Corporación y vecindario, ha dado las ordenes oportunas para que les sea concedida la libertad provisional”; en agraïment, la Corporació municipal va acordar que “se den las más expresivas gracias al Exmo: Sr: Capitán General”.

El vespre d’aquell mateix dia 9 d’abril La Veu es feia ressò de l’alliberament amb un exultant titular: “Els presos de la Seu d’Urgell. Alliberats.”, recalcant el paper que havia jugat l’Ajuntament en la seva sortida de la presó. Una llibertat provisional agredolça, com manifestava L’Intransigent, a l’espera del consell de guerra que haurien d’afrontar els dos joves catalanistes. I enmig d’aquell “moment de gran emoció per tothom, que se servarà com un record feliç en la història del nostre romiatge per arribar a l’esperada autonomia” el país es veia sacsejat pel cruel assassinat del president del Consell de Ministres, Eduardo Dato. La primavera havia començat i tot semblava haver canviat, una nova generació reclamava el seu espai i el país semblava despertar després d’un llarg somni: 1921 no deixaria a ningú indiferent. 

Daniel Fité Erill. Historiador. Graduat en Història (UB) i estudiant del Grau en Dret (UOC)

Ara fa cent anys, uns presos polítics a la capital de l’Urgellet
Comentarios