27.09.2021 |

Ara fa cent anys, la llarga estela d’Annual sacseja l’Urgellet

Ara fa cent anys, la llarga estela d’Annual sacseja l’Urgellet

La tarda del dimecres 17 d’agost de 1921 una “lluvia torrencial” queia sobre l’Urgellet i la Cerdanya. En el mateix moment, sota un cel gris i insegur, una enorme multitud omplia de gom a gom el port de la ciutat de Barcelona entre “visques, adeus, plors i animació” a fi d’acomiadar-se dels tripulants a bord del vapor  «Barceló» de la Compañía Transmediterránea: “A las cuatro y media en punto, comenzó a zarpar […] desbordándose entonces el entusiasmo de los que habían acudido a despedir a las fuerzas expedicionarias, agitando los sombreros y pañuelos […] A las aclamaciones se mezclaba el ruido de las sirenas de los vapores, el de las bocinas de los muchos autos y camiones que se hallaban en el muelle de España, y los acordes de las músicas militares”. Poques hores després de la sortida del vapor «Barceló» la tempesta pirinenca arribava sobre el pla de Barcelona: “a les deu els llampecs anaren accentuant-se, acompanyats de fortíssims trons [...] [caient] damunt la ciutat un fort aiguat”.

2021-06-07, TC166-2021, Barcelona camí de Melilla_Blanco y Negro_1921_02 [Detall_02]

Un vapor carregat de tropes expedicionàries lleva àncores del port de Barcelona, ple de gom a gom, camí de la Comandància General de Melilla, enmig d'un entusiasta acomiadament. Revista Blanco y Negro, 21-08-1921. Arxiu familiar de Cal Serni de Cabó. TC_166/2021.

La Mediterrània es veia solcada aquells dies per l’estela de nombrosos vaixells carregats de reclutes, material i bestiar envers un mateix destí, la Comandància General de Melilla, on feia unes setmanes que es vivia una profunda agitació a causa de la llarga i profunda estela deixada pel desastre d’Annual. Escenes similars es vivien arreu del país sota els acords patriòtics de la “Marcha Real”. Terra endins, entre valls i muntanyes, l’Urgellet no en fou una excepció.

A finals del mes de juliol, enmig de la confusió regnant, el Capità de la 4a Compañía de Seo de Urgel de la Guàrdia Civil, Ismael Navarro Serrano, de 30 anys d’edat, comunicava a l’Alcalde de la capital de l’Urgellet part del contingut del telegrama xifrat enviat pel Ministre de la Governació. En el missatge s’advertia de la complexa situació al Protectorat espanyol al Rif pregant la col·laboració de totes les autoritats a fi de garantir l’ordre públic: “La contrariedad habida en una operación militar en Melilla, […], acaso pudiera ser aprovechada por algunos elementos para producir agitación y a fin de evitarlo encargo a V.S. que de acuerdo con la autoridad militar tengan adoptadas cuantas medidas juzgue necesarias para mantener el orden, la tranquilidad y sofocar en su caso en el acto toda tentativa de perturbación. […]” –a aquest efecte, continuava la circular telegràfica– “no deben permitir se celebren reuniones ni manifestaciones públicas que puedan tener relación con dicho suceso de Melilla, ni con el envío de tropas y que si autorizara las reuniones convocadas con otro objeto debe enviar Delegado de su Autoridad asistido de fuerza bastante para hacer respetar su decisión.” En els dies següents una allau de notificacions de caràcter castrense omplia els Ajuntaments de l’Urgellet, ordenant la incorporació immediata dels reclutes amb excedència temporal o il·limitada als seus respectius regiments.

El dia 14 d’agost, pels carrers de la Seu d’Urgell, el pregoner Josep Faixes donava lectura al document redactat el dia abans, on l’alcalde de la ciutat d’Urgell, Enric de Llorens, comunicava la Real Ordre Circular del Capità General de Catalunya on s’ordenava a “todos los individuos pertenecientes a los reemplazo[s] de 1918, 1919, y 1920 y cupo de filas ya sean o no de cuota deben incorporarse con toda urgencia a sus respectivos Regimientos, hayan o no recibido la orden de sus respectivos Jefes, a cuyo fin pasarán por esta Alcaldía con sus respectivos pases o Cartilla Militar para hacerles en las mismas las anotaciones correspondientes.”

L’estiu de 1921 es trobaven realitzant el servei militar actiu (de tres anys de durada) els reclutes dels reemplaçaments de 1918, 1919 i 1920, és a dir, els joves nascuts en els anys 1897, 1898 i 1899, aleshores amb 24, 23 i 22 anys d’edat respectivament. Aquests joves sumaven en el conjunt dels quaranta cinc municipis del Partit Judicial de la Seu d’Urgell, format per l’Urgellet i el Baridà, uns 737 nois, dels quals 439 havien estat declarats soldats i 226 estaven exceptuats (140 temporalment i 86 definitivament). El joves de 24 anys (nascuts l’any 1897) del “reemplazo de 1918” sumaven en conjunt 235 individus dels quals 149 havien estat declarats soldats. Els de 23 anys (nascuts l’any 1898) del “reemplazo de 1919” sumaven 245 individus dels quals 143 foren declarats soldats. Per últim, els joves de 22 anys (nascuts l’any 1899) del “reemplazo de 1920” sumaven 257 individus dels quals 147 havien estat declarats soldats. No obstant, el servei militar no afectava per igual a tots els urgellencs, entre els individus declarats soldats, existia la possibilitat de reduir el servei militar a files a través d’un pagament en metàl·lic. Eren els anomenats soldats de quota, afortunats per haver pogut reunir les 1.000 pessetes que els permetien reduir el servei a files a deu mesos (Art. 267 de la Ley de Reclutamiento y Reemplazo del Ejército de 27 de Febrero de 1912).

A inicis del mes d’agost, “los soldados pertenecientes a los cupos de los años 1919 y 1920” del “Regimiento de Infantería La Albuera núm. 26” de guarnició a la “Plaza y Fuertes de Seo de Urgel” s’havien incorporat al batalló del “primer batallón del regimiento La Albuera” estacionat a la ciutat de Lleida. A fi de no deixar desprotegida la capital de l’Urgellet, la nit del 10 d’agost, sortiren de la capital provincial “igual número de individuos del cupo de 1918”. Pocs dies després un batalló expedicionari sortia en ferrocarril des de Lleida en direcció al port de Tarragona on romandria una bona temporada abans d’embarcar.

En aquells vaixells carregats de gom a gom de joves cridats a auxiliar als seus germans mobilitzats a la llunyana Melilla es deurien escoltar els versos d’aquella tonada de 1909: “En el Barranco del Lobo, hay una fuente que mana, sangre de los españoles, que murieron por la Patria, ¡Pobrecitas madres, cuánto llorarán, al ver que sus hijos a la guerra van!”. Alguns d’ells per primera i potser última vegada deurien observar la immensitat de la mar blava i la llarga estela de la nau, en aquell solc deixarien enrere la seva infància i joventut. Una llarga estela marcada pel silenci colpidor de les desolades carenes del Rif sembrades de milers de cadàvers sense sepultar. El nostre país despertava en silenci d’un llarg somni colonial enmig d’estèrils i patriòtics discursos. Després d’aquell estiu de 1921 res tornaria a ésser igual.

Daniel Fité Erill. 

Historiador. Graduat en Història (UB) i estudiant del Grau en Dret (UOC)

 

Ara fa cent anys, la llarga estela d’Annual sacseja l’Urgellet
Comentarios