Opinió

Homes guais

Sobre la masculinitat en sabem ben poc. Els homes. I de les noves masculinitats encara menys. Ja direu, és una paradoxa, sí, perquè en gastem cada dia, i ho és més pels que ens volem compromesos amb el feminisme i la lluita per a la igualtat entre dones i homes. Deia Joan Fuster, “les nostres contradiccions, són les nostres esperances”, i tota identitat porta sempre contradicció en sí mateixa, i en aquest cas la identitat masculina, també i molta.

Una idea central, i algunes preguntes, per començar a qüestionar-nos: la “nova masculinitat” no pot ser, sols, que els homes progres, heteros, blancs i de classe mitjana tinguem més coresponsabilitat en les tasques domèstiques i les cures, expressem més emocions i sentiments i ens agradi una paternitat més activa. Com diria aquell, això ja se’ns suposa! I heus aquí les preguntes: com ho hem de fer per passar de les masculinitats guais, o en tot cas de les masculinitats dissidents o alternatives, a que aquestes siguin la nova masculinitat, l’hegemònica?; per què el nostre compromís, d’alguns homes, amb l’equitat de gènere, no ens ha qüestionat prou, ni ens ha incomoditat suficientment per produir canvis més profunds, individuals i col·lectius?; què hem de fer els homes en la lluita per la igualtat entre dones i homes?; donant per assumit que hi hem de fer quelcom i que hi tenim, òbviament, un paper. Com ens hem de relacionar els homes amb el moviment feminista?; i en aquest sentit, ens hem d’organitzar? i com?; què vol dir feminitzar la societat?; com passem de les tímides passes actuals i, superant les múltiples resistències,  avancem cap a canvis més profunds que acabin amb el masclisme normalitzat, el poder masculinitzat i dos mil anys, pel cap baix, de patriarcat?

La “nova masculinitat” no pot ser, sols, que els homes progres, heteros, blancs i de classe mitjana tinguem més coresponsabilitat en les tasques domèstiques i les cures, expressem més emocions i sentiments i ens agradi una paternitat més activa. Com diria aquell, això ja se’ns suposa!

En el debat sobre les masculinitats estem encara en el moment zero. Els homes no sols no en sabem massa, sinó que ho hem socialitzat menys. És difícil passar així a l’acció transformadora. Crec que ens cal formació, reflexió, i sobretot escoltar molt. Està clar que en el camí del feminisme, i de les dones i homes, cap a la igualtat, els homes hi hem de fer quelcom. Però si no identifiquem el nostre rol d’opressors, difícilment podrem fer canvis radicals. Algunes veus apunten que fins ara l’acció l’han feta les dones i que ara, per avançar, ens toca als homes fer-hi una part. Estic mig d’acord, sí, però se’ns dubte que l’alliberament de les dones passa sobretot per continuar l’empoderament femení. Ningú, els homes en aquest cas, abandona els seus privilegis si no l’obliguen.

En el debat sobre les masculinitats estem encara en el moment zero. Els homes no sols no en sabem massa, sinó que ho hem socialitzat menys. És difícil passar així a l’acció transformadora. Crec que ens cal formació, reflexió, i sobretot escoltar molt. Està clar que en el camí del feminisme, i de les dones i homes, cap a la igualtat, els homes hi hem de fer quelcom. Però si no identifiquem el nostre rol d’opressors, difícilment podrem fer canvis radicals

I també, si enfoquem els canvis només des del discurs de la identitat masculina, correm alguns perills: hi ha el risc que, si sols fem una masculinitat més simpàtica, es perpetuï un nou masclisme, més difícil de vèncer i tot, el dels homes guais. Ens hem transformat una mica, i a més en fardem. La nova masculinitat és encara dissident i en àmbits alternatius, i no genera una nova forma d’home hegemònica i substitutiva de la tradicional, patriarcal i amb un masclisme naturalitzat i implícit. És com la metàfora del futbol com espai central del patí de l’escola: ara les noies hi poden jugar, i fins i tot alguna la toca bé! Però el futbol i la bimba manté l’espai central del patí i qui no hi encaixa, juga en els marges, a vegades invisibles. Si em permeteu, aquesta metàfora també ens serveix per algunes dinàmiques que hem generat en l’anomenada feminització de la societat i la política. Canviem només una mica, deixem participar a les dones perquè volem continuar jugant, al que ens agrada als homes, que és el futbol, i les dinàmiques de domini i de poder, i exclusió, són bàsicament les mateixes. Per transformar la masculinitat cal anar més enllà de les actituds i els canvis cara enfora i entrar a una lectura política i en el qüestionament dels privilegis i el poder masculins que ens transformi radicalment.

Doncs, què hem de fer els homes? Crear grups d’homes per la igualtat, no mixtes? Hem de vigilar en aquest sentit de no projectar una visió binària del gènere, sinó de superar-la. Grups mixtes contra el patriarcat? Jo vinc d’una tradició política que pensa que els actors de l’alliberament n’han de ser els subjectes oprimits. En la lluita feminista, penso que als homes ens toca, encara, callar bastant i escoltar molt. Però això no vol dir quedar-nos parats. Sinó revisar-nos i aprendre. Canviar aprenent, i aprendre canviant. Estar actius. Només podrem transformar-nos si ens sentim profundament incòmodes en el nostre rol. Una incomoditat que ha de ser productiva i transformadora. Ens hem d’agrupar, sí: però en una actitud, no sols de revisió, que també, sinó  de molta escolta activa.

Realment no tinc resposta per a la pregunta de que cal que fem els homes, ho haurem d’anar explorant. Tan de bo hi hagués el manual  “Desconstrucció de masculinitats tradicionals : els 10 passos essencials”. L’única cosa que sé, és que passa per revisar privilegis, escoltar i fer passos al costat i obrir espais. Desconec la resta de la melodia ni la música que pot convertir i transformar aquests passos en un fluir profitós i transitable per a tothom.

Deia Simone de Beauvoir que “el feminisme és una manera de viure individualment i de lluitar col·lectivament”, i sabeu que això de les noves masculinitats ho hem encarat, força tímidament, seguint a la mateixa autora, amb l’“allò personal és polític” i des del “revisem-nos”. Si em permeteu el to personal. La meva mare era presidenta del comitè d’empresa, quan jo era petit, allà als anys 80 del segle passat, i això –i tenir-li admiració per aquest fet– no em fa feminista; òbviament, estic en contra de qualsevol desigualtat de gènere i les seves interseccionalitats; en la meva vida sindical vam guanyar una demanda contra un gran escorxador per discriminació, per un plus salarial al que les dones no podien accedir; a la feina, hem impulsat la campanya “Malamente” sobre els masclismes quotidians; quan als meus cercles hi ha una actitud, un acudit o comentari masclistes, expresso el meu malestar; passo de vorera si em creuo amb una noia de vespre pel carrer, per no intimidar-la; en algun moment vaig aprendre que l’orgasme masculí no era el centre de l’univers, ni tan sols de la sexualitat. Sóc un cuinetes i tinc clar que la setmana té 21 àpats i l’any 52 setmanes i que, la frase és de la meva companya, “cuinar els diumenges pels amics, no és cuinar”; i les meves filles adolescents han crescut en un entorn d’amistats, i del Cau!, on el binarisme de gènere està més que superat, i em diuen que sóc un boomer, quan intento parlar d’aquests temes. Diran que són petits passos, encara que, no sols els meus sinó en general, molt individuals, inconnexes i no majoritaris. Van bé, benvinguts, guai, però, diguem-ho clar, no n’hi ha prou, i transformen poc. Tots aquests passos, i la desconstrucció i autorevisió de la masculinitat clàssica, en cap cas, per si sols i aïlladament, em fan feminista. Això sí, ara mateix són un fèrtil terreny d’aprenentatge i creixement personal, a voltes també, emocional  i dur!

Les meves filles adolescents han crescut en un entorn d’amistats, i del Cau!, on el binarisme de gènere està més que superat, i em diuen que sóc un boomer, quan intento parlar d’aquests temes.

Els homes guais, son els que se’n han adonat, retrobant i allargant la metàfora, de que les nenes no jugaven a futbol i els hi han cedit un lloc a l’equip, fins i tot les han defensat davant els més garruloides que rondinen perquè hi ha una dona a l’alineació, sobretot si és bona i li ha tret, no només el lloc sinó el privilegi de ser el pichichi. Els homes guais que se senten inclusius i esperen un copet a l’esquena per la seva sensibilitat, però potser encara pensen que el futbol és l’única cosa a la que es pot jugar al pati i que fer gols és una cosa que també interessa, majoritàriament, a les dones. I no, sovint, fins i tot a les que els agrada jugar a futbol, fer gols no és la prioritat. Això també ho podríem lligar amb el tema dels orgasmes: no són la finalitat i culminació de la sexualitat i els jocs de pilota poden anar més enllà de marcar gols. Sí, hi ha vida més enllà del futbol al pati i fins i tot dels jocs de pilota. I alguns homes, potser, ens atrevirem a dir que mai ens hi vam sentir a gust amb el futbol i les jerarquies que creava (i crea)!

Cal veure’ns com opressors, i fins i tot potencials agressors. Val més saber-ho, i sent-ne conscients, serem menys perillosos i més efectius en el camí de canviar-ho. Empoderar vol dir, compartir el poder, però sobretot transformar el poder, perquè mai més sigui una forma de dominació i explotació. I deixeu-m’ho dir, aquesta transformació no pot excloure la mirada de classe: les dones, i els homes, que poden jugar a futbol, i participar, són les que han pogut externalitzar les cures i les tasques domèstiques. Hem fotut patada a l’opressió i explotació, i l’hem traslladada una mica més enllà. Juguem totes o punxem la pilota, dèiem, en clau guai. O, posats a fer, no sols canviem de partida o una mica les regles, sinó juguem a una altra cosa i canviem de joc.

Explicat en les coses petites i quotidianes, masses vegades encara ens hem de preguntar si la nostra actitud és facilitadora o bloquejadora dels canvis, conscient, però sobretot inconscientment. I en les coses grans hem de ser capaços de que la nova masculinitat impulsi relacions d’equivalència i igualtat entre els homes i les dones des del reconeixement dels privilegis i en qüestioni les relacions de poder. Canvis polítics de fons. (Ritxar Bacete, Nuevos Hombres Buenos, 2020).

Ja fa molts anys, la Maria Mercè Marçal –ho recorda la Jenn Díaz al seu darrer llibre, Dona i poder– explicava que havíem de treballar per traslladar al conjunt de la societat els valors associats a les dones –la tendresa, la sensibilitat, la cura, la cooperació…–fins ara tancats a l’àmbit familiar i domèstic, i que això humanitzaria el món. Des de la masculinitat hem d’assumir que aquesta feminització també alliberarà als homes. Que la masculinitat tradicional, en la que ens han fet créixer, la de la força, la virilitat, la competitivitat del mascle alfa, la xuleria… també és una opressió. Que l’home és un llop per l’home.

Ara ja sabem que sense els drets de les dones no hi ha revolució possible. Que la lluita de classes ha d’incloure i porta incorporat les desigualtats i explotació de gènere. Que la república que construïm, la de la vida millor per a tothom, serà feminista. I que la construcció d’una nova masculinitat transformadora, també és important i necessari per l’alliberament.

(Aquest article ha tingut aportacions de diversos companys i sobretot de companyes de l’ADET-Assemblea de Dones d’Esquerra de Terrassa que m’han fet reflexions que he incorporat i que em van deixar i fet córrer el llibre Masculinidades y feminismo d’en Jokin Azpiazu, 2017, del que el text i servidor, en som deutors).

Cesc Poch i Ros. Director General de l’Agència Catalana de la Joventut