Opinió

Rosalind Franklin, una de les eternes oblidades

Sovint quan es pregunta qui van ser els descobridors de la doble hèlix del DNA la resposta és Watson i Crick, a vegades també es menciona a Wilkins però rarament es parla de Rosalind Franklin. 

Qui va ser Rosalind Franklin? Una científica a la qual li van robar els mèrits. Ella va ser qui va obtenir les millors imatges de difracció de raig X sobre cristalls de DNA. Gràcies a aquestes imatges mostrades per Wilkins a Watson i Crick, aquests van poder descobrir l’estructura de doble hèlix del DNA. Franklin treballava al mateix grup de treball que Wilkins, amb el qual no s’avenien ja que aquest va donar per fet que Franklin treballaria sota la seva direcció però ella no havia estat contractada com una becària sinó com a una cristal•lògrafa reconeguda en el seu camp i així va intentar fer-se respectar en un ambient clarament masclista.

Wilkins va mostrar les imatges obtingudes per Rosalind, sense el seu consentiment, a Watson i Crick que formaven part d’un altre grup de treball.

Aquestes imatges van ser les proves empíriques de la seva teoria que es va publicar el 1953. Els caps dels dos grups de treball tot i ser coneixedors dels fets tampoc van fer res al respecte per fer valdre els drets de la Rosalind com autora de la prova indispensable per a construir el model.

Així doncs, el 1962 (nou anys després del descobriment) Wilkins, Watson i Crick van ser guardonats amb el premi Nobel. Franklin no va poder ni arribar a presenciar-ho perquè ja havia mort de càncer. El nombre màxim de guardonats pot ser tres, Watson i Crick mereixien el guardó sense cap mena de dubte però per què Wilkins i no Franklin?

La figura de Franklin s’ha intentat seguir desmillorant fins i tot després de la seva mort, per exemple, quan Watson a la seva autobiografia La doble hèlix publicada el 1968 es refereix a ella definint-la com una ajudant de Wilkins que podria haver arribat a ser guapa si s’hagués tret les ulleres i arreglat els seus cabells. En frases com aquesta podem observar el menyspreu que es tenia envers Franklin i com la intentaven considerar com un objecte sense capacitat per pensar.

Ella no ha estat la única dona científica que en algun moment s’ha intentat invisibilitzar: Barbara McClintock, Gertrude Elion... i en podria mencionar moltes més. Tots aquest fets ens permeten observar una clara discriminació de la dona en la ciència, que segueix existint tot i que es no es vol mostrar.

Moltes persones pensen que actualment ja hi ha igualtat en el món laboral però tristament en segueix existint un sostre de vidre tant en ciència com en molts altres àmbits. És a dir, es dificulta que les dones ascendeixin a càrrecs alts; de totes maneres, cal remarcar que aquesta és solament una de les múltiples desigualtats de gènere que podria mencionar.

Segons l’últim informe de Unidad de mujeres y ciencia publicat el 2013 l’índex de sostre de vidre durant el curs 2011-2012 en la universitat pública oscil•la des de 2,51 en ciències agràries fins a 1,68 en ciències exactes i naturals, quan el valor 1 seria la igualtat.

Es podria arribar a pensar que aquest índex segueix sent tan elevat perquè hi ha menys dones que s’inclinen a estudiar aquestes matèries i això fa que hi hagi més possibilitats que els homes arribin a alts càrrecs tanmateix no és així ja que segons aquest mateix informe5, el 53,4% dels graduats en àmbits científics durant el curs 2011-2012 són noies.

També es podria arribar a refutar aquest índex pensant que és degut al fet que engloba les diferents generacions però que actualment ha millorat i no hi ha aquesta discriminació. Tant de bo fos així, però tampoc no ho és. El percentatge de dones catedràtiques universitàries del total de catedràtics d’entre 30 i 39 anys és d’un 8,82% i del total de catedràtics de 40 a 49 anys és de 20,26%.

M’agradaria reflexionar una mica sobre aquestes dades, per què és tan inferior el percentatge de dones catedràtiques en l’etapa dels 30 als 39 anys respecte l’etapa dels 40 als 49 anys? Una possible hipòtesi seria el fet que l’etapa dels 30 als 39 anys acostuma a coincidir amb l’etapa de maternitat de les dones. Malgrat tots els esforços que es fan per buscar la paritat encara ara les dones han de fer front a una desigual distribució del treball domèstic i de cura, altrament anomenat treball reproductiu, fet que fa que es vegin immerses en una doble presència: en l’àmbit públic i el privat. En aquesta etapa de la seva vida se’ls acostuma a sumar la cura dels infants. L’avaluació de la recerca està basada en els mèrits del currículum i no es té en compte tots els factors socials que dificulten el rendiment femení.

Una vegada més, el treball reproductiu no és tingut en compte. Tanmateix, existeix i el realitza majoritàriament les dones. Crec que no solament els nombres són importants i que a vegades ho és tant o més plantejar-nos per què els nombres són així. Aquest treball és tan necessari com el que realitzen al laboratori tanmateix no es reconeix i no és valorat ni remunerat. Sense aquest treball probablement la família nuclear no tiraria endavant, la parella potser no es podria dedicar a una jornada laboral completa, no es produiria nova força de treball (les filles i els fills que en un futur passaran a formar part del mercat laboral), i la gent gran de la família quedaria desatesa. Tenint en compte tota la seva importància vull plantejar per què no es reconegut? Als interessos de qui respon?

Actualment, s’ha avançat molt i potser no hi ha una divisió d’esferes tan marcada com abans ja que la majoria de dones han entrat a formar part del mercat laboral però com plantejava al principi cal ser conscients de amb quines condicions. Les dones segueixen sent les que han d’intentar compatibilitzar la doble jornada laboral ja que aquestes han entrat a formar part del treball que es realitza en l’àmbit públic però els homes no han entrat a formar part de manera igual del treball que es realitza en l’àmbit privat.

Què es pot fer al respecte? Fer més polítiques per conscienciar sobre la igualtat en responsabilitats de la llar? Fomentar la coeducació? Fer més polítiques per facilitar la conciliació de la vida laboral i personal? Tanmateix, les polítiques de conciliació moltes vegades deriven en l’acumulació d’una major carrega de treball en la dona.
A més a més, a part de la influència del factor maternitat en l’existència del sostre de vidre en àmbits científics, no hem d’oblidar el fort component de subjectivitat quan s’ha de reconèixer un mèrit. Encara ara es segueix mantenint una mentalitat patriarcal i es considera la figura masculina com a  superior. A Suècia, per exemple es va fer un estudi sobre la valoració de la producció científica de postdoctorats a l’any 1995 i va quedar demostrat que es valorava més la qualitat del treball dels homes quan es tenia coneixement del sexe que quan no.

Hem avançat però encara queda molt camí per recórrer per tal de que no hi hagi més eternes oblidades, tanmateix no ens hem de desanimar. Com va dir Miquel Martí Pol: “tot està per fer i tot és possible”.