Dissabte passat l'escola de Montferrer va celebrar un homenatge a la Rosa Campà, el qual fou organitzat per escoles rurals de l'Alt Urgell i la Cerdanya. Molt recordada com la mestra de Montellà, fou també durant la seva darrera etapa professional mestra de l'escola de Montferrer, de la qual va impulsar-ne el creixement i la renovació. Actualment porta el seu nom. Va ser un acte digníssim, celebrat al pati de l'escola, com li hauria agradat a ella, segons explicava la directora, i amenitzat pel Pep Lizandra a l'acordió diatònic i per l'Elies Porter —antic alumne de la Rosa— al violí. Davant d'una nodrida assistència, va parlar un seguit d'amics, companys i familiars que se l'estimaven, per donar testimoni, amb un to que combinava una profunda emoció amb la reivindicació de la seva figura i del seu paper cabdal en la dignificació de l'escola rural a les nostres contrades.
Als parlaments es va fer esment a les lluites compartides, un projecte d'Òmnium Cultural en el qual he tingut el goig de participar amb la planificació d'una exposició que reivindicativa del paper de l'escola rural a les comarques del Pirineu. Va ser inaugurada, precisament, en aquest mateix pati de l'escola Rosa Campà de Montferrer, fa tot just tres setmanes, en un ambient també festiu i participatiu, amb moltes presències i també amb algunes absències. Els continguts de l'exposició es van organitzar a la manera clàssica, amb un plantejament, un nus i un desenllaç, amb un espai dedicat al paper de la Rosa Campà i amb un missatge optimista de tancament, en què la creació de les Zones Escolars Rurals, les famoses ZERs culminava aquesta lluita en positiu.
Assegut al pati de l'escola Rosa Campà de Montferrer i escoltant els diversos parlaments vaig arribar a la conclusió que caldria matisar aquest final idíl·lic, i que la de l'escola rural no hauria de qualificar-se en absolut com una lluita acabada. Segons sembla, l'esforç i la imaginació que van posar alguns mestres rurals amb ganes de canviar les coses durant els anys vuitanta es veu de nou amenaçada. No tothom valora de la mateixa manera tot allò que té d'inclusiu i d'alternatiu l'escola rural. De vegades seguir algunes rutines sembla més còmode des de determinats punts de vista, encara que això suposi baixar el llistó cap a la mediocritat d'un sistema educatiu que, en darrera instància, hauria de ser pensat, per damunt de tot, en benefici dels nens i les nenes. Sembla com si aquella fòrmula del cafè per a tothom, tan blasmada en públic en aquest país nostre, s'apliqui d'una forma més o menys dissimulada en determinats àmbits de l'administració.
Sortint de l'homenatge vaig entendre, per tant, que la lluita, si volem dir-ne així, no s'ha acabat, simplement estem en una nova etapa de la mateixa. I algun dia, els seus protagonistes hauran de rebre el seu merescut homenatge, potser com el de la mestra Rosa Campà.
Carles Gascón Chopo
