La culpa és una de les emocions que travessa amb més força l’experiència de la maternitat. Moltes dones la senten en algun moment, quan no arriben a tot, quan s’equivoquen, quan es cansen, quan necessiten espai propi o quan tenen la sensació que no han pogut ser prou protectores. El que fa patir no és només aquesta emoció, sinó la manera com moltes mares la utilitzen per jutjar-se a si mateixes, com si cada límit o cada error fos una prova que no estan a l’altura.
Durant dècades s’ha associat la bona mare amb el sacrifici, la disponibilitat constant i la renúncia als propis desitjos
El context cultural marcat fortament pel patriarcat, hi té molt a veure. Durant dècades s’ha associat la bona mare amb el sacrifici, la disponibilitat constant i la renúncia als propis desitjos i ha presentat aquest model com el que “tocaria” per a una dona. Desculpabilitzar la maternitat també vol dir assenyalar aquest pes històric i trencar aquestes estructures socials que han col·locat la culpa sobretot al costat de les mares en lloc de repartir la responsabilitat de la cura de manera més justa.
Canviar la mirada culpabilitzadora, no vol dir negar els conflictes, els errors o la responsabilitat que implica cuidar una criatura. Vol dir canviar la mirada que moltes dones tenen sobre elles mateixes quan maternen. Vol dir passar de l’autocàstig a una lectura més realista i més amable del que vol dir cuidar, reconeixent que sentir culpa no és una prova de mala maternitat, sinó sovint el resultat d’un nivell d’autoexigència molt alt que han incorporat durant anys.
Abans de ser mares, moltes dones ja han après un relat idealitzat de la maternitat, fet de plenitud, amor natural, instint infal·lible i lliurament generós. Quan la realitat arriba amb cansament, ambivalència i moments de desbordament, en lloc de qüestionar aquest ideal, sovint es qüestionen elles. Es diuen que no ho estan vivint “com toca”, que haurien d’estar més felices, que no haurien de dubtar tant ni perdre la paciència. Alguns estudis qualitatius mostren que, per a moltes mares primerenques, això va acompanyat de la sensació d’haver perdut part de qui eren abans de maternar, com si el “ser dona” quedés al darrere i només quedés el rol de mare.
Aquest ideal també s’ha qüestionat des de l’humor. La Susanita de les tires de Mafalda exagera el paper de nena que només somia a casar-se i tenir fills i serveix precisament per posar en evidència, de manera irònica, fins a quin punt aquest guió patriarcal ha format part de l’educació de moltes dones.
Aquesta experiència no passa només pels comentaris externs, sinó sobretot per la manera com la mare parla amb ella mateixa. La maternitat és un dels àmbits on la veu interna pot ser més dura: “hauria d’haver-hi estat més”, “no ho he fet prou bé”, “li faré mal sense voler”. Tal com assenyalen la psicòloga perinatal Sara Jort i la psicòloga Cristina Castaño, l’excés d’informació i d’opinions sobre criança alimenta aquest autodiàleg crític i fa que moltes dones deixin de confiar en el seu propi criteri. El resultat és una mare que ja no només se sent observada des de fora, sinó que vigila cada gest des de dins.
La culpa materna, així, no acostuma a aparèixer com una veu que ve de fora, sinó com una veu interior molt estricta. Revisar el que s’ha fet i el que s’hauria d’haver fet, témer transmetre pors i ferides als fills, imaginar que qualsevol reacció “equivocada” deixarà una marca irreversible. Aquest tipus de pensaments no neix del no-res, beu dels ideals que han après sobre què vol dir ser una “bona mare”, però s’acaba convertint en un autojudici gairebé constant. Quan la mesura interna és no equivocar-se mai, la culpa és gairebé inevitable.
Cap vincle humà està exempt de malentesos, absències o límits
Però aquesta expectativa és impossible. Cap vincle humà està exempt de malentesos, absències o límits. Pretendre una maternitat sense ambivalència ni cansament és exigir-se una omnipotència que no és humana. Estimar no és controlar-ho tot ni garantir una infància sense dolor, sinó sostenir, reparar, acompanyar i continuar present d’una manera prou bona, no perfecta. Un dels canvis interns més importants és poder dir-se “he fet el que he pogut amb el que tenia” en lloc de “hauria d’haver-ho fet tot millor”.
No haver pogut evitar tot el patiment als fills és, probablement, una de les culpes més profundes que sostenen moltes mares. Però és una culpa que parteix d’una exigència irreal. Els fills patiran en alguns moments, no perquè les seves mares hagin fracassat necessàriament, sinó perquè créixer implica frustració, separació, conflicte, límits i trobades imperfectes amb els altres. Assumir això no vol dir desentendre’s de la responsabilitat, sinó deixar d’interpretar cada llàgrima o cada dificultat com un error personal.
Relacionar-se amb la maternitat des d’un lloc més amable exigeix, sobretot, un canvi en el diàleg intern
Relacionar-se amb la maternitat des d’un lloc més amable exigeix, sobretot, un canvi en el diàleg intern. Vol dir reconèixer que moltes mares no necessiten més exigència, sinó més espais per sentir-se suficients tal com són, amb els seus límits i la seva història.
Com recorda Donald Winnicott, pediatre i psicoanalista britànic que va encunyar el concepte de “mare suficientment bona”, els fills i filles no necessiten mares perfectes, sinó mares sinceres, vulnerables i connectades amb ells. Desculpabilitzar la maternitat és reivindicar aquesta figura de la mare suficientment bona i, alhora, de la dona capaç de mirar-se amb menys duresa i més respecte pel propi camí compartit.
Una companya i mestra em va dir una vegada: “viure la maternitat és com entrar en un remolí que t’arrossega, et sacseja i et descol·loca. I només quan en pots sortir i ressituar-te, pots començar a veure la magnitud del que ha passat”.
Bernat Sala
