Acabo el meu recorregut de secretari infantil dels viatges comercials del meu pare amb aquest que té com a estació, provisionalment final, el Pas de la Casa. Al llarg d’aquests articles he recordat amb gran satisfacció un gran nombre de persones, gustos, establiments turístics regits per persones amables, sempre amb un somriure ben predisposat cap a aquell nen que acompanyava el pare. Un país petit que iniciava un gran creixement econòmic i que encara tremolava amb la presència de l’arbitrarietat franquista a la frontera espanyola i es refeia, amb una certa desconfiança, amb els aires més democràtics de la frontera francesa. Ja començaven a quedar lluny les incursions incontrolades dels anarquistes de la FAI i les entrades llampants dels homes de la Gestapo alemanya. Sortint de la Seu, en un viatge de noranta minutets, passava de veure els tricornis de la guàrdia civil a les gorres dels gendarmes francesos. Del vessant mediterrani, amb el Segre i el Valira, al vessant atlàntic amb el naixement del riu Arieja.
Sortint de la Seu, en un viatge de noranta minutets, passava de veure els tricornis de la guàrdia civil a les gorres dels gendarmes francesos.
El meu pare, el Nicolau, no tenia cotxe i esperava a fer la visita de la temporada d’estiu al Pas de La Casa amb els seus amics i col·legues de la Seu, l’Alís o el Gonzàlez-Nandín, ambdós de molt bona memòria. Alguna vegada, amb una càrrega especial, ho havíem fet amb el furgó del Pascuet que, a poc a poc i amb bona lletra, encarava el port d’Envalira i el superava amb modèstia, sense pretensions escaladores. Normalment, fèiem parada a Canillo, on l’Antoni Duedra ens feia una bona comanda d’anisats, vermuts o productes de la casa xeresana Domecq. El Duedra gestionava també la gasolinera i amb un fort accent francès ens palesava que la complexitat d’Andorra també es reflectia en el parlar dels seus habitants. A mi em feia, i em fa, molt respecte l’accent gal immers al nostre català i m’escoltava les expansives declaracions d’aquest client, a vegades crítiques de la darrera mercaderia rebuda, admirant la vocació i l’eficàcia dels prestigiosos mestres i mestresses francesos.
Malgrat l’aspror del clima que l’envoltava em resultava xocant, potser contradictori, que el Pereira fos un gran client d’aigua de vichy en lloc dels més poderosos aiguardents.
Després de Canillo la propera parada era per saludar el Pereira, del Refugi d’Envalira qui es mostrava molt satisfet de mantenir un negoci en un paratge tan aïllat d’alta muntanya i des d’on podia contemplar ell desenvolupament inicial de les pistes de Grau Roig i el manteniment hivernal del port d’Envalira. Malgrat l’aspror del clima que l’envoltava em resultava xocant, potser contradictori, que fos un gran client d’aigua de vichy en lloc dels més poderosos aiguardents.
Al Pas de la Casa del moment, el meu pare hi tenia quatre o cinc clients importants. Un dels que m’impressionava pel seu tarannà era el Ramon Capdevila —no m’imaginava que anys a venir seríem companys del PSUC—; el Ramon no parava quiet, parlava alhora que caminava amb nerviosisme. No sabia per on anirien els trets comercials, usualment acabaven bé amb una comanda consistent basada en vins d’Alella, caves Codorniu i unes quantes caixes d’absenta, la molt prestigiada Pernod 68, dita així pels seus graus i que tenia gran acceptació en un sector veterà i experimentat de la clientela francesa. També visitàvem la família Borra que tenien moltes relacions a la Seu i que sumaven a la seva amabilitat personal el fet de fer bones comandes de licors, cosa que jo interpretava com la mostra més sincera de la benvolença cap a nosaltres.
La visita central la fèiem a l’Amadeu Cirici, cosí germà del meu pare Nicolau, refugiat polític a Andorra i casat amb la component d’una família molt arrelada a Andorra, la Laura Montanya.
La visita central la fèiem a l’Amadeu Cirici, cosí germà del meu pare Nicolau, refugiat polític a Andorra i casat amb la component d’una família molt arrelada a Andorra, la Laura Montanya. L’Amadeu era d’una vitalitat impressionant, m’enlluernava la seva trajectòria vital de perdedor de la nostra guerra i com es refeia al cor de la duresa més extrema de la muntanya andorrana. El seu gran acompanyant i germà, era el Teri, que en els més gèlids dies d’hivern es calçava els esquís i anava a buscar el correu i els queviures més necessaris. No cal dir que, a part de familiars, eren molt bons clients. Al Calones, que així es deia l’establiment, el meu pare em va regalar el primer rellotge de la meva vida, ja podia comptar el temps de manera autònoma.
La meva darrera mirada al Pas de la Casa era a la ratlla fronterera francesa. Per a mi, carretera francesa avall, s’iniciava un altre món, un món que jo interpretava a partir de la invasió turística que començava el Quatorze Juillet.
Amadeu Gallart
Economista
