Entenc que el programa Horitzó 23, que afecta el període 2020-2023, es presenta per part del Govern d’Andorra com un conjunt d’actuacions per millorar les activitats econòmiques tradicionals i obrir la porta a d’altres de noves, que el futur no para mai de trucar a la porta i l’experiència del Covid ens ensenya que la nostra societat ha de fer com les persones, estar sempre preparada per a les adversitats.
Els nostres avantpassats disposaven dels Santos Patronos i a través de les pertinents rogatives podien fer front a les diverses malvestats, essencialment meteorològiques o sanitàries. Avui dia, vist el clima d’incredulitat popular, es recorre més aviats a l’elaboració de Plans Estratègics. Personalment, crec que són molt positius i que no només beneficien els equips redactors sinó a la societat que estudien, sempre se’n treu alguna cosa.
Vaig tenir la sort de participar intensament, a títol gratuït —què hi farem!—, en el Pla Estratègic de la Seu del 1998, en l’elaboració del Pla General d’Urbanisme de la Ciutat d’Urgell de 1980 —el primer aprovat per la reinstaurada Generalitat catalana— i també en el Pla Territorial Parcial de l’Alt Pirineu i Aran del 2006, encara vigent. Haig de pensar, doncs, que el programa Horitzó 23 és una bona iniciativa.
Als pirinencs d’aquesta banda fronterera ens interessa de manera prioritària que l’economia andorrana funcioni i que ho faci basada en pilars ben sòlids
Als pirinencs d’aquesta banda fronterera ens interessa de manera prioritària que l’economia andorrana funcioni i que ho faci basada en pilars ben sòlids. De la prolixa relació dels punts que integren Horitzó 23, i per tal de respectar la no ingerència en els assumptes interns d’Andorra, ens interessen sobretot els que es relacionen amb els espais veïns. Benvinguda sigui la reiteració en la voluntat del desenvolupament de l’aeroport la Seu-Andorra. Benvingut el somni multisecular de l’arribada d’una connexió ferroviària pirinenca i transfronterera. A més, ara també ens toca obrir els esperits vers les possibilitats molt clares de la creació d’un espai econòmic regional, liderat per Andorra, en el marc d’una Comunitat Europea que beneeix financerament les unions d’aquest tipus. Suposem que el concepte regional es refereix en aquest cas a les zones d’influència geogràfica de l’Estat andorrà, és adir, l’Alt Pirineu i l’Aran pel sud i a les comunes franceses que l’envolten pel Nord.
Ara ens toca obrir els esperits vers les possibilitats de la creació d’un espai econòmic regional, liderat per Andorra, en el marc d’una UE que beneeix financerament les unions d’aquest tipus. Suposem que el concepte regional es refereix en aquest cas a les zones d’influència geogràfica de l’Estat andorrà, és adir, l’Alt Pirineu i l’Aran pel sud i a les comunes franceses que l’envolten pel Nord
La música d’aquesta planificació, que ateny també els veïns, és realment agradosa i correspon al que sempre hem defensat des del proper sud andorrà, més enllà de Sant Julià de Lòria. Aquest paper de lideratge territorial li toca ara a Andorra per dues bones raons. La primera, perquè és un Estat perfeccionat institucionalment, vist a Brussel·les amb la simpatia que li pot proporcionar la seva dimensió i la seva voluntat de passar de ser un paradís fiscal ple d’opacitats, a un motor transparent de dinamització regional. La segona, perquè a Andorra li interessa, com es declara a través de tota la filosofia que inspira el programa Horitzó 23: dinamitzar i posar el dia els seus actius i col·laborar amb els espais adjacents —perdoneu-me que pensi primordialment en l’Alt Pirineu i l’Aran—, i això no ho ha de fer per filantropia sinó per necessitat d’assegurar econòmicament el seu futur, involucrant-hi els patis veïnals.
I un punt més. No dubtem que les autoritats andorranes inclouran en el debat i anàlisi d’aquests temes de política exterior a les institucions corresponents de França, Espanya i també, perquè no, de Catalunya. Sembla lògic, sobretot tenint en compte que les diferències de pes econòmic entre Andorra i França i Espanya fa necessària la creació de complicitats amables. Un altre tema, és que les institucions del coprincipat encetin, al nivell que sigui —amistós, familiar, veïnal, per administracions locals o associacions, per grups polítics variats—, converses més o menys formals sobre el tema que ens ocupa amb els veïns catalans de les comarques pirinenques. Ben portada la qüestió poden ser els seus principals aliats i menystenir la seva capacitat de grup de pressió seria, en opinió d’aquest articulista, un greu error.
I acabem: el Covid-19 és una malvestat pura i dura que ens enfronta amb la nostra ridícula feblesa. Pot ser d’algun ajut les seves lliçons? Ho dubto, però per sort sóc un mal profeta.
Amadeu Gallart. Economista.
