Opinió

Aiguats del 1982: tres sentiments

1-Angoixa. Aquest és el sentiment que ens domina quan ens ve al cap aquell novembre del 1982. Aquells fatídics dies en què els nostres rius perderen la seva condició fluvial i es convertiren en elements destructors de tot el que trobaven al seu pas. La nostra comarca, l’Alt Urgell es veié així agermanada amb Andorra i amb bona part de la Cerdanya, conformant una unitat territorial aïllada que recordava la situació dels nostres avantpassats, que es relacionaven amb l’exterior a través de camins només transitables amb animals de bast. Va ser la pitjor destrucció natural del segle XX, la que ens va portar a pensar que tan sols els primers mesos de la Guerra Civil podien haver estat iguals o pitjors.

La nostra comarca, l’Alt Urgell es veié així agermanada amb Andorra i amb bona part de la Cerdanya, conformant una unitat territorial aïllada que recordava la situació dels nostres avantpassats

El 1982 no teníem ni telèfon mòbil, ni Internet, ni tan sols els avui vetustos fax. La ràdio i la televisió no posseïen ni de lluny l’agilitat que ara tenen.  I les carreteres, tallades enmig d’un allau de notícies d’accidents mortals provocats per la catàstrofe. La gran esperança, potser l’única a les primeres hores, era la resposta social, la de les institucions locals, o la de les forces militars, el mateix bisbat, la de les empreses amb capacitat logística, la Creu Roja... Per sort la resposta es produí. A l’Ajuntament de la Seu, passat l’espant vespertí del diumenge dia 7 de novembre, es va constituir una Junta Coordinadora d’Emergència, que va posar en contacte les diverses institucions, en primera línia els ajuntaments, amb les autoritats andorranes, per tal d’actuar conjuntament en allò que calgués. Comptàvem amb un gran actiu, que en aquell moment fou d’un valor incalculable, l’aeroport, avui conegut com d’Andorra-la Seu d’Urgell. També foren importantíssimes les noves administracions democràtiques, la de l’Estat, amb l’accés del PSOE al poder i la de la Generalitat, que començava el seu camí, amb pocs recursos operatius però amb una gran càrrega de responsabilitat cívica.

Comptàvem amb un gran actiu, que en aquell moment fou d’un valor incalculable, l’aeroport, avui conegut com d’Andorra-la Seu d’Urgell.

2-Preocupació pel futur. La reacció cívica i institucional per compensar les malvestats del Segre i el Valira, va obrir una nova etapa de desenvolupament. Però el riu té uns costums força rítmics, i és que seguint períodes de quaranta anualitats es presenta de forma  potent i violenta. Estem preparats avui per això? Es van fer canalitzacions, es van netejar les lleres dels rius amb amplades que conferien seguretat contra creixements de nivells tolerables. Però avui dia observem, a zones com les de la Seu, que les canalitzacions s’han emplenat de vegetació i la frondosa vegetació —que alberga una intensa quantitat de fauna— en lloc de a la ribera se situa a la llera. I això és perillosíssim de cara a uns volums líquids similars al 1982. També, a la mateixa Andorra, provoca els temors dels que hi circulem de tant en tant la cobertura material del Valira. Es lícit preguntar-se com el conjunt resistirà un episodi d’aigües tan promiscues com les del 1982?

La reacció cívica i institucional per compensar les malvestats del Segre i el Valira, va obrir una nova etapa de desenvolupament.

És evident que avui existeix una planificació i uns recursos molt més avançats i eficaços que els de 1982, que el sistema és més capaç de reaccions immediates en el moment en què es presentin les dificultats. Però ens queda el dubte de fins a quin punt.

3-Satisfacció. El dijous, dia 24 de novembre, es va presentar a la Seu un llibre molt complet sobre els aiguats del 1982 i els seus efectes a l’Alt Urgell, Andorra i la Cerdanya. El seus impulsors han estat Eron Estany, Jordi Mas, Joan Ganyet i Ramon Ganyet. Un equip humà molt potent que recopila anteriors publicacions i la completa amb testimonis presencials —enregistrats per Marcel·lí Pasqual a l’Alt Urgell i Iñaki Rubio a Andorra— i que amplia les explicacions històriques dels fets provocats pels nostres rius.

Podem parlar de satisfacció perquè el llibre Aiguat! és una contribució essencial per tal de poder recordar de manera constructiva.

Podem parlar de satisfacció perquè el llibre Aiguat! és una contribució essencial per tal de poder recordar de manera constructiva. Per posar damunt de la taula, amb la idea de pal·liar-los, tota una sèrie d’elements que varen contribuir a agreujar les inundacions de fa ara quaranta anys. Opino que tots els habitants del nostre Pirineu volem evitar la repetició d’aquells fets angoixants que, si mirem enrere veiem lluny, però que segons el rellotge de la història en qualsevol moment tornaran a trucar-nos a la porta. Aiguat! és un bon despertador.

Amadeu Gallart

Economista.