Un dia em van regalar una gàbia. És metàl·lica, lacada de blanc. És rodona i té una cúpula cònica amb una argolla per si la vull penjar. És una gàbia decorativa, sembla la caseta del piolín dels ‘Looney tunes’. La tinc aquí, esperant a saber què fer-ne, què posar-hi. Però no m’acabo de decidir.
La meva primera gàbia era rectangular, de fusta i amb uns barrots de ferro molt finet. Aquella no era per fer bonic. Hi vivia el meu periquito, a qui donava pinso i aigua. Jo era molt jovenet i per a mi era una joguina ingovernable, però a qui gràcies a la gàbia podia tenir sota control. Quan el periquito i jo vam agafar confiança, de tant en tant li obria la porteta, i el deixava una estona de llibertat vigilada per la immensitat del menjador. Després, amb més o menys celeritat, i amb l’esquer del pinso, acabava tornant a lloc. No ho recordo, però jo era massa jove i crec que el vaig matar d’indiferència.
Anys més tard, al zoo de Barcelona, hi vaig descobrir un lleopard que estava trastocat. Donava voltes a l’interior de la seva parcel·la, repetint matxaconament, una vegada i una altra, les mateixes passes, dibuixant un vuit. Vaig pensar que per ell era una rutina que li permetia viatjar mentalment, tornar a la seva sabana natal, on era lliure i la seva sort estava sotmesa a l’arbitri de la vida salvatge. Vivia en una gàbia.
Si mires un edifici d'habitatges i fas així amb els ulls, com fan els artistes per intuir una abstracció, pots veure una forma més o menys allargada cap a dalt, amb unes línies verticals que recorden uns barrots. Un teulat, un terra, i una porta que s’obre de vegades per deixar entrar o sortir. Vivim en una gàbia.
Els caps de setmana, després d’una setmana de feina repetint cada dia el mateix circuit, com el lleopard, sortim a la muntanya, a passejar, a esbravar-nos, com feia el periquito volant pel menjador. Si el lleopard pogués sortir d’esbarjo potser no s’hauria trastocat, igual com nosaltres emmalaltim si no sortim de la nostra rutina de tant en tant. La ciutat també és una gàbia.
A l’estiu, o per vacances, per trencar encara més l'homogeneïtat dels nostres dies, ens és avinent marxar del nostre poble o ciutat i ens aventurem a visitar paisatges i gàbies veïnes, on gaudirem un miratge de llibertat, però d’on tornarem dòcilment cap a les nostres pròpies gàbies, a repetir matxaconament les mateixes passes, i fins a l’any vinent.
Tot això és el que em recorda la gàbia. Potser és millor que la llenci.
