Malgrat la possible mala maror que hom sospita que hi podria haver a l'estació espacial internacional entre els astronautes russos i els ianquis, la seva relació és excel·lent.
Resulta que els astronautes experimenten l’anomenat “efecte perspectiva” segons el qual, quan són a l’espai i miren a la terra, la veuen com un tot i prenen consciència que es tracta d’una sola comunitat, la humana i la vida tota, per a la qual treballen tots plegats. La resta, les fronteres i les divisions, són artificis de curta volada i miopia roïna dels manaires. Podem veure, doncs, l’“efecte perspectiva” com una validació còsmica del tòpic segons el qual és bo prendre distància per avaluar qualsevol fet o situació. La distància ajuda a relativitzar i prendre consciència més enllà de l’evident i l’immediat.
Però la distància no és només qüestió d’espai, sinó que pot ser de temps. I fins i tot pot servir per avaluar diferències conceptuals. Quan Luter es va distanciar d’Erasme, no ho va fer en vaixell, sinó en la seva lectura i interpretació de la bíblia.
Per això, la distància en moltes ocasions ha de ser valorada com un factor positiu. La decisió de prendre distància és arriscada. La separació respecte a l’aquí i l’ara provoca necessàriament vertigen, pel que te de camí vers el desconegut. La inèrcia és l’estat natural de la matèria i trencar aquesta inèrcia, el moviment, és l’inici del progrés. El desplaçament porta incertesa, soledat… i també il·lusió, esperança, determinació, novetat. Però sobretot, el moviment és el mecanisme indispensable per al creixement. Per això, la decisió de prendre distància, encara que sigui inconscientment, és un signe de valentia i també de saviesa.
Per celebrar aquesta idea i per animar la joventut a eixamplar la seva perspectiva, la comunitat europea es va empescar ja fa molts anys el projecte “Erasmus” que, com sabeu, és un programa que facilita el seguiment dels estudis universitaris a un país diferent del d’origen de l’estudiant. Aquest programa fomenta la distància en les tres dimensions: de temps, d’espai i de concepte.
Així, si algú arriba a casa i et diu “me’n vaig a Xile a continuar la carrera universitària” no pots més que engolir saliva, felicitar l’estudiant per la seva gosadia i animar-lo a marxar amb un bloc de notes nou de trinca i amb moltes pàgines en blanc.
I finalment, davant el possible enyor, recordar-li allò que deia Erasme: “Per la persona feliç, tots els països són la seva pàtria.”
Bon viatge!
Albert Galindo
