No se si és comú a tothom, però crec que a una gran majoria de mortals, quan es tracta de menjar, ens agrada el cruixent. Ens agrada aquella relativa resistència a les dents que de sobte es rendeix, però, sobretot, ens agrada molt el soroll que fa. Cruixir és un verb probablement onomatopeic. Cruixir sona a trencadissa. El nostre cervell reptilià, la nostra part més instintiva, que portem madurant durant 2 milions d’anys, ha desenvolupat una querència pel menjar cruixent. Voldrà dir que allò que es mossega és sereny, fresc, nou…
M’imagino que començava quan els nostres ancestres, troglodites, encara no dominaven el foc i la carn del bisó acabat de caçar era poc digestiva i fibrosa. Però quan arribaven a les costelles… Al moment de la queixalada trencant l’os sentien la musiqueta del cruiximent que els donava accés al moll de l’os, a la gran proteïna sabrosa i melosa, nutritiva i fàcil de menjar, el superpremi, el Ferrero Rocher dels nostres dies. I se les menjaven amb delit. I així encara avui, quan sentim la queixalada a una poma i ens fa girar el cap, pensar què bona deu ser, i, tot seguit, començar a salivar. Crunch = aliment = salut.
Per això el títol d’aquest article. La ciència va descobrir fa molts anys el poder del cruixit, i el màrqueting ho ha explotat amb habilitat. Recordo aquella campanya anglosaxona de les patates siameses Pringles que deia “once you pop, you can’t stop” (un cop obert, no pots parar). I cal confessar que és bastant cert. Sumant l’efecte del soroll als estudis organolèptics i de neuromàrqueting pertinents, donen com a resultat un producte altament addictiu. La indústria alimentària explota la “musiqueta” amb molta habilitat. El mercat dels snacks, que es defineixen com un aliment envasat en petites porcions destinat a ser menjat fora dels àpats principals, és un del grans negocis del nostre temps. I és també, i no descobreixo res de nou, un dels principals problemes de salut de la societat moderna. Fins i tot hi ha un “snack” (la definició en plata seria: una gormanderia ben empaquetadeta), que es diu així, “crunch”, que és com els còmics representen de vegades una cosa que es trenca.
Per això, i perquè estic en contra de l’èxit fàcil, he començat una croada contra les patates fregides. Malgrat que són boníssimes, són viciosíssimes, i són fruit de l’engany. Cruixent, avui, ja no és igual a sa.
Si em voleu creure… llenceu totes les patates a… un lloc que només jo sàpiga on són. Gràcies.
