El Joan vivia a una casa separada del poble. No molt lluny, però com el mas era darrere un revolt, quedava amagada. Tenia bona planta, de galant, i lluïa al mig del front un rínxol encaterinador que era com la clau d’accés a tots els somnis femenins. A casa eren de pagès, però les seves pulsions el portaven per un camí molt concret: havia nascut per ser adúlter. I per ser adúlter havia de començar per tenir una parella oficial. Durant l’aplec de Santa Magdalena va treure la Remei a ballar una ranxera, i poc després es van casar. Un adúlter professional té poc temps per a les distraccions, i el bestiar i la terra són una distracció enorme. Així que, per no distreure la seva vocació, marxava de casa tot sovint, deixant sola la Remei. Anava de cacera al país veí, ja que vivia prop de la frontera, i un cop consumat l’adulteri, creuava de nou el marge i corria a amagar-se al seu mas, rere el revolt.
Es cobrava les peces amb facilitat, perquè era un gran professional, i el seu únic criteri era no repetir mai de víctima. La seva voracitat va provocar una alarma general. Les seves accions eren incursions quirúrgiques que el van convertir en el malfactor més temut del país. Així les coses, la comunitat es va conjurar per posar fi a la plaga. Ningú no en sabia el nom, ni d’on venia, però calia enginyar un pla per fer-lo caure.
El país veí, petit, estava conformat per una comunitat ben avinguda i tan poc preparada per al combat contra delinqüents que no tenia ni cos de policia. El pla va consistir a posar-li un esquer ben visible, esperar i atrapar-lo al moment de l’atac. L’esquer va resultar molt atractiu i l’adúlter no va voler faltar a la fama que el precedia. Va aparèixer del no res, com un fantasma; va cometre adulteri i va marxar tan dissimuladament com va arribar. El pla semblava no haver funcionat.
El Joan va córrer a passar la frontera, com tants altres cops, va passar el poble i, just al revolt, va mirar enrere per assegurar-se que ningú no el seguís. Triomfant, va girar-se i es va topar amb la forca més afilada, ben falcada i malintencionada de la història. I, mentre veia per últim cop el seu mas, la Remei li apartava el rínxol del front i li cantava amb accent mexicà:
Aquí termino de cantar este corrido/ De Juan ranchero charrasqueado y burlador;
Que se creyó, de las mujeres, consentido/ Que fue borracho parrandero y jugador.
