L’Amadeu era de ciutat, però passava els estius al poble de la família, Estamariu. S’aixecava més tard que ningú i anava tots els dies a veure treballar el seu tiet. El fascinava que enmig d’un prat o d’un tros sempre sabia què fer. Per a ell era simplement un camp, o un bosc. Però el tiet hi arribava en tractor, caminant o en matxo i sempre, sense badar ni un segon, es posava a treballar. De vegades ho feia sol, de vegades amb un mosso o amb altres pagesos del poble. Poques paraules, però una determinació que per a l’Amadeu era màgica. A ell li semblava que no hi calia cap comunicació entre ells. Arribaven en silenci, i cadascú feia la seva tasca, de forma automàtica, conduïts pel que semblava una inspiració divina.
Al costat del mur de pedra seca on ell s’asseia, hi va veure pujar una planta. El tiet li va dir que allò era un plançó de lledoner. Un arbre, doncs. A l’hora de dinar, el tiet li va preguntar si volia cuidar el lledoner. Que seria una feina que podia durar uns quants anys, però gratificant. Va acceptar emocionat. Des del primer dia, l’Amadeu vigilava el creixement de l’arbre. Li preguntava al tiet: què he de fer? Només vigilar que creixi! Res més? Res més. L’Amadeu pensava que la feina encarregada era avorrida, però tenia molta fe en el seu tiet. Això va durar els dos estius següents. Al tercer estiu, el tiet li va preguntar si s’atrevia a serrar el tronc del lledoner. Amb onze anys va serrar el lledoner a un pam de terra. Que estrany, no hi havia fusta per a gairebé res allí. Però com hi havia tant silenci en aquell univers, l’Amadeu pensava que no hi havia res a preguntar. I no ho va fer.
L’any següent va observar que d’aquell tronc escapçat en sortien tres llucs. Vigila que creixin ben drets, és important, li va encomanar el tiet. I va vetllar per al creixement de les tres branques durant uns anys més. Ben dretes, ben amunt i amb quatre branquetes al final, com una forquilla. L’any que l’Amadeu va fer els divuit anys, després de deu estius menant el creixement de l’arbre, va trobar-se sense lledoner. Altre cop escapçat. Però el tiet li va regalar una forca de quatre pollegons. L’Amadeu no gosava preguntar res, com era norma. L'única cosa que se li va ocórrer va ser clavar la forca a la panxa del tiet. El tiet va caure endarrere, mort a l’instant, i la forca va quedar ben dreta. Però que se suposa que havia de fer? Deu anys cuidant l’arbre i, de sobte, l’havien tallat, sense previ avís, ni una disculpa, per fer-ne què? Una forca? Ah, no!
Vet aquí per a què serviria la forca, per venjar el lledoner!
