Francesc Canosa: “Hem passat de país a territori. Hi ha un apartheid, una fractura de país”

Francesc Canosa i Farran (Balaguer, 1975). Periodista i escriptor. Director de la revista Horitzons, editor d’Editorial Fonoll i soci-fundador de La Mira. El 31 de maig, amb la gent de la productora ‘La Coctelera’, impartirà a Estamariu un taller de pòdcast, impulsat per la Fundació Planes Corts.

Ets de Balaguer i vius a Barcelona. Encara?

És una mica més complicat. De fet, soc de l’Hostal Nou, que és un nucli agregat de Vallfogona de Balaguer. Sempre dic que soc de Balaguer o del Comtat d’Urgell. He viscut en diferents llocs i va haver-hi un moment que creia que el país superaria tot un seguit de malentesos. El 2003, quan vam haver de decidir què fer amb la casa pairal familiar del Tossal, m'adono que veig el país en global i que s’ha fomentat un analfabetisme existencial brutal. Es parla de conceptes que són importants, però alhora falsos. No hi ha una Catalunya buida, hi ha una Catalunya plena de persones, el que passa és que no es volen veure. Al llarg dels últims vint anys, molts han descobert les cases rurals, els esports d’aventura, l’esquí com mai… Molta gent viatja pel país, però no s'adonen que hi ha persones que hi viuen cada dia.

No hi ha una Catalunya buida, hi ha una Catalunya plena de persones, el que passa és que no es volen veure

Diries que és una visió simplista i urbanita de Catalunya?

Sempre dic que el nacionalisme barceloní es cura viatjant per Catalunya, el problema és que hem passat de país a territori i el territori són els altres, per tant, hi ha un apartheid, hi ha una fractura de país. Avui el més important que està passant a Catalunya no està passant a Barcelona, està passant al país. Tots els pobles i ciutats intermèdies són estats d’ànim. Al final, Catalunya és una gran xarxa que moltes vegades no es veu. Ens trobem en un moment en què hi ha un desconeixement absolut del país i això no és res més que una negació de la realitat. Crec que la meva és la darrera generació on encara hi ha un somni d’emigrar a Barcelona, ara ja no és així. Ara hi ha una part molt important que no vol marxar.

Algunes coses, afortunadament, han canviat?

Ara es donen les condicions personals, humanes, familiars, empresarials perquè hi hagi gent que vulgui continuar fent la vida en el lloc on està. Barcelona és la petita majoria i el país és la immensa minoria. És aquí, on es produeixen uns grans interrogants: la sequera, l’aigua, el despoblament, els aliments… Jo advoco per fer un nou pacte amb Barcelona, amb la ciutat espoliada i caiguda perquè està dimitida de ser capital de Catalunya. Som un pollastre sense cap. 

Barcelona és la petita majoria i el país és la immensa minoria.

Sovint parles de la Catalunya iceberg. Què vols dir?

Descobreixo que no sabem posar els noms a les coses, tenim un analfabetisme brutal. Sempre dic que més que una nació, hauríem de ser una explicació, com els americans. Els americans quan venen aquí i veuen una pedra, al·lucinen. Som uns grans ignorants i analfabets de nosaltres mateixos perquè sempre hem viscut amb un coitus interruptus permanent. Catalunya és un país que no ha fet bondat, tots els països el que fan és explicar les seves coses, la seva vida. Els catalans som uns apàtrides en el nostre propi país. El nostre procés d’analfabetisme existencial es veu a tot arreu i l’aparador d’aquest espoli és Barcelona: una ciutat venuda, on els mateixos barcelonins ja no hi poden viure.

El nostre procés d’analfabetisme existencial es veu a tot arreu i l’aparador d’aquest espoli és Barcelona: una ciutat venuda, on els mateixos barcelonins ja no hi poden viure.

Pels que sou de Lleida, la Panadella és la porta?

El que era el camí ral, el transport d’idees i de blat, ho han convertit en una frontera, com ho és Collegats al Pirineu. No hem sabut donar resposta a les infraestructures i encara menys a les infraestructures humanes: si no circulen persones, el cable i el quitrà no serveix de res.

Reivindiques els nostres homenots. T’he sentit a dir que a través de Vallverdú es pot explicar el país…

Sí, perquè Vallverdú va néixer el 1923 i sempre ha estat allà. M’agrada dir que som el que queda quan ja no queda res i gent com el Vallverdú, quan ho tenia tot en contra, estava allà. Són gent que fan de graó quan el país és una escala per pujar, però també per baixar. El valor no és un estel fugaç, el valor és una persona que sempre ha estat allà. Tenim molts Vallverdús, alguns molt coneguts i altres són ciutadans anònims. Som un país que de la normalitat n’ha fet excel·lència.

Tenim molts Vallverdús, alguns molt coneguts i altres són ciutadans anònims. Som un país que de la normalitat n’ha fet excel·lència.

Des de la revista Horitzons, treballeu per fer arribar iniciatives locals al món global?

Diria que expliquem Catalunya, Europa i el món des de Ponent i el Pirineu. És un gir copernicà, per això ens diem Horitzons. O partim de la base que des de qualsevol lloc es pot construir l’horitzó, o estem rebentant els principis democràtics i humanistes.

L’horitzó es pot construir des de Shanghai, Barcelona, Massalcoreig o Estamariu. 

Però parleu de Ponent i el Pirineu com si tot fos Lleida. Això sona molt provincialista i el provincialisme és antagònic amb el catalanisme polític…

És veritat, però si diem Lleida, també es pot confondre amb la ciutat. Aquest debat ja el vaig tenir amb l’escriptor Albert Villaró a la Seu. Quan em van demanar com faria la revista, vaig dir-los que no s’havia de dir de Lleida ni d’enlloc. L’horitzó es pot construir des de Shanghai, Barcelona, Massalcoreig o Estamariu. 

L’àudio és un element que permet que totes les geografies i tots els pobles tinguin la seva banda sonora perquè cada poble sona d’una manera diferent.

Precisament, el 31 de maig, impartiràs un taller d’elaboració de pòdcast a Estamariu, impulsat per la Fundació Planes Corts. En què consistirà? 

Els pobles han de ser fars i Estamariu ho és. Amb la gent de la productora ‘La Coctelera’ anirem a caçar sons. Estem molt farts de veure coses, però no de sentir-les. L’àudio és una arma de destrucció seducció individual massiva, perquè va d’orella a orella i les orelles es multipliquen. A Estamariu volem captar la seva banda sonora que ho és tot: la paraula, un moixó, unes campanes, un silenci… L’àudio és un element que permet que totes les geografies i tots els pobles tinguin la seva banda sonora perquè cada poble sona d’una manera diferent.