Antònia Peralba: “Aquesta Creu de Sant Jordi l'he rebut jo, però l’hauria merescut qualsevol company de l'atenció primària”

Antònia Peralba Pellicer (Coll de Nargó, 1957). Ha treballat quaranta anys com a metgessa d’atenció primària, trenta-cinc d’ells a Coll de Nargó, a l’Alt Urgell. El govern li acaba de concedir la Creu de Sant Jordi de la Generalitat “per la seva professionalitat i empenta i per posar sempre en valor la sanitat al món rural”.

El govern ha acordat concedir-te la Creu de Sant Jordi de la Generalitat. Com ho has rebut?

La veritat és que vaig quedar molt sobtada perquè no m’ho esperava. Crec que és un reconeixement a la gent de l’atenció primària, és a dir, metges, infermeres, matrones… a tota la gent que hi ha treballat. He de dir que nosaltres hem treballat en, relativament, bones condicions. Els nostres avantpassats, que són els metges que ens van veure quan érem petits, a vegades havien d’anar a peu a les Masies o amb animals i les seves condicions de treball eren molt pitjors.

Els nostres avantpassats, que són els metges que ens van veure quan érem petits, a vegades havien d’anar a peu a les Masies o amb animals i les seves condicions de treball eren molt pitjors.

Sempre has volgut ser metgessa rural?

Tenia molt clar que volia que els meus fills estiguessin aquí. Vaig començar a treballar i de seguida m’hi vaig trobar bé. És molt important que t’entenguis amb les companyes. La plaça me la van donar a Madrid, vam fer les oposicions a Barcelona, però a Madrid van repartir les places de tot l’Estat, era el 1982. Vaig arribar aquí i la feina era 24 hores al dia, onze mesos l’any. Havies de ser un equip perquè si no no hauria funcionat. Ens vam entendre molt bé amb la Dolors Farré, la infermera que tenia de Coll de Nargó. A Organyà hi havia la Carme Clotet i la Lourdes Travé. Durant aquests més de trenta anys hem estat un equip. L'any 1994, es va obrir el CAP d'Oliana i vam formar part d'un equip més ampli on hi havia dentista, pediatre, administratius i treballadora social i depeníem de la Regió Sanitària de l’Alt Pirineu que era a Tremp. Però el nucli érem nosaltres aquí repartint-nos la feina. Més endavant ja es va incorporar més gent, es van establir guàrdies i teníem un horari normal.

Tenia molt clar que volia que els meus fills estiguessin aquí. Vaig començar a treballar i de seguida m’hi vaig trobar bé. És molt important que t’entenguis amb les companyes.

Quin balanç en fas?

Un balanç molt bo, vam estar molt bé. Treballàvem i ens adaptàvem al que venia, perquè en medicina t’has d’adaptar contínuament. El més conflictiu va ser la Covid perquè va tenir un impacte molt gran i va afectar molta població. Tot i haver conegut altres malalties infeccioses, mai havíem viscut res semblant. 

Has viscut molts canvis en aquests anys?

La medicina ha canviat molt, per descomptat. La informàtica t’ajuda molt i fa que s’unifiquin els criteris dels col·legis de metges i de les societats científiques. Ara també hi ha moltíssims més mitjans. Avui, si hi ha una emergència, ve el SEM i activa tots els recursos necessaris de manera immediata i coordinada. El desplegament dels CAP també ha estat molt positiu i ha fet que els professionals estiguin junts, no és com abans que cadascú estava al seu poble. La figura del metge de poble d’abans penso que s’ha extingit.

Treballàvem i ens adaptàvem al que venia, perquè en medicina t’has d’adaptar contínuament. 

Als pobles es tracten a generacions de pacients i també més patologies que a la ciutat. Tot i això, per què sembla que la medicina de família sigui una especialitat menor?

Per mi no és una especialitat menor, en absolut. Tractem diferents generacions de pacients i hem de diagnosticar patologies molt diferents: una fractura, una luxació, un infart, una malaltia infecciosa… I ho fem, si més no, amb criteris bàsics i derivant quan és necessari. A Coll de Nargó, per exemple, el pediatre venia un dia a la setmana, i la resta ho fèiem nosaltres. La primària ha evolucionat molt al llarg dels anys i avui als CAP es poden fer ecografies, analítiques, electros, oftalmologia…

El paper de les assistentes socials és molt important, moltes de les patologies són degudes a problemes socials.

És diferent la feina de metge de família a la ciutat o a un poble?

Els pacients que durant l’any vivien en grans ciutats, però que a l’estiu eren pacients meus a Nargó o a Fígols, estaven satisfets amb els seus metges de capçalera. Crec que no hi ha gaire diferència. Anys enrere potser sí, però ara no. Els atenien bé perquè en els seus CAP hi havia moltes infermeres, nutricionistes, assistentes socials… El paper de les assistentes socials és molt important, moltes de les patologies són degudes a problemes socials. Penso que a tot arreu es fa el que es pot. Ara bé, nosaltres aquí tenim l’avantatge de la proximitat i del coneixement personal dels pacients que alhora són veïns i veïnes i amb qui compartim moltes coses. Per exemple, si estàs acostumada a veure cada dia una persona i, de cop, la notes completament diferent, t’adones que li està passant alguna cosa, fins i tot abans que et digui res.

La gent, els nostres veïns i veïnes, ens van demostrar el seu afecte quan ens vam jubilar, van ser molts anys treballant juntes les quatre. Va ser molt reconfortant que ens mostressin el seu agraïment

La gent ha demostrat que t’estima…

La gent, els nostres veïns i veïnes, ens van demostrar el seu afecte quan ens vam jubilar, van ser molts anys treballant juntes les quatre. Va ser molt reconfortant que ens mostressin el seu agraïment. El reconeixement d’ara, la Creu de Sant Jordi, el rebo jo, però qualsevol de les meves companyes de la primària l’hauria merescut.