Mn. Joan Dies, capellà de Tor: “Aquí dalt no hi volia pujar ningú, m’hi he trobat tan bé que ja hi porto 43 anys”
Vau néixer l’any 1938 a Peramea, la capital del Pla de Corts…
Sí, vaig néixer a Peramea, al Pallars Sobirà. El nom prové del llatí Petra Media, que fa referència a una penya rocosa del Pla de Corts on s'aixecava el castell, avui en ruïnes. La meva família per part de mare era originària de Borén i d’Esterri d’Àneu.
Peramea també és coneguda pel cofre amb les relíquies dels innocents de Martisants…
Cada 28 de desembre intento anar a la festivitat dels Martisants a l’església de Sant Cristòfol de Peramea. És el dia en què es veneren les relíquies de dos nens i una mare, els innocents, morts durant la matança d'Herodes a Betlem. Aquesta tradició està documentada des del segle XV i es diu que va ser el comte del Pallars que després que anés a una croada a Terra Santa, les va portar cap a Peramea. Així ens ho explicaven de petits.
A casa nostra hi havia el capellà del poble, tenia una habitació al cap de casa i nosaltres fèiem d’escolans i tot això. M’agradava llegir i ell ens deixava revistes i ens explicava contes infantils.
Com i quan vau descobrir la vostra vocació?
De molt petit. A casa nostra hi havia el capellà del poble, tenia una habitació al cap de casa i nosaltres fèiem d’escolans i tot això. M’agradava llegir i ell ens deixava revistes i ens explicava contes infantils. A casa érem una família de capellans i des de petit vaig sentir la crida per acostar-me a Déu. He tingut dos germans que també ho eren, un d’ells va ser missioner a Colòmbia i allà va morir.
Amb només onze anys ja vau entrar al seminari de la Seu d’Urgell. No us enyoràveu?
Enyorar-me no, vaig tenir alguns problemes, però no m’enyorava. Estava molt content d’estar al seminari, era la meva gran il·lusió. Hi tenia també dos germans més grans i després encara n’hi va venir un altre, però aquest no tenia salut i va haver de deixar-ho.
El meu primer destí va ser a la Central de Capdella, tenia vint-i-cinc anys. Allà hi havia la Colònia de la FECSA i hi anaven nens i nenes que eren fills dels treballadors de la Companyia.
Quin va ser el primer destí com a capellà?
El primer va ser a Capdella, a la Central de Capdella, tenia vint-i-cinc anys. Hi vaig estar molt bé. Allà hi havia la Colònia de la FECSA, en deien Molinos i hi anaven nens i nenes que eren fills dels treballadors de la Companyia. A Capdella vaig tenir-hi una experiència bonica amb un grup de treballadors que van venir per construir un edifici-factoria. S’atansava la festa de Corpus, els vaig proposar celebrar-ho junts i els va semblar molt bé. Vam anar allà on menjaven a la nit i després de sopar assajàvem les cançons pel dia de Corpus. Ens vam fer amics.
Heu dedicat tota la vida a mantenir el culte al Pallars, però també a conservar dretes les esglésies…
Sempre he fet de capellà al Pallars, tota la vida i les esglésies són molt característiques del Pallars i del Pirineu. Tenia un germà capellà a Colòmbia, va emmalaltir i el vaig poder anar a veure a Bogotà abans de morir. Em va deixar uns diners a la llibreta i un altre germà em va dir: agafa’ls i compra’t un cotxe nou, un cotxe bo. Sentia que els cotxes es fan vells i, en canvi, les esglésies si s’arreglen, no se’n fan de velles. La de Sant Climent d’Àreu estava molt malament i s’havia d’arreglar. Al final em vaig quedar amb el cotxe vell i els diners van servir per arreglar l’església d’Àreu. No podem deixar caure les esglésies, sempre han de ser llocs al servei del poble. Deixar-les caure no costa re, només es tracta de deixar fer. No me n'ha caigut cap.
No podem deixar caure les esglésies, sempre han de ser llocs al servei del poble. Deixar-les caure no costa re, només es tracta de deixar fer.
Sou un capellà del Pirineu…
Sí, soc un capellà del Pirineu. La Renaixença catalana va començar pel Pirineu i, penso, que el Pirineu pot tornar a ser molt important perquè les ciutats, d’alguna manera, poden estar en crisi.
Sou rector de Tor…
Bé, no només de Tor, sinó també d’una trentena més de pobles de la Vall de Cardós, la Vall Ferrera, Tírvia i la Coma de Burg… Tinc més terme que Andorra (riu), però allà hi ha molts habitants i aquí no som gaires.
A vostè l’han enganyat, em van dir. Aquí hi ha molts problemes, hi ha hagut molta sang i encara n’hi haurà més, van afegir. Me’n vaig apartar.
De missa no se’n deu fer a Tor?
Un dia a l’any sí que se’n fa, més o menys per Sant Pere que n’és el patró. Es busca un dissabte que vagi bé a la gent. Són pocs i a l’hivern no hi viu ningú, alguns baixen a Ainet, altres a Alins…
Ara se’n parla més que mai de Tor…
Quan vaig arribar a Tor, em va venir a veure un col·laborador del llavors conseller Josep Maria Cullell i em va dir que si aconseguia unir la gent, l’anés a veure a la Generalitat i ells ho farien tot: enquitranar la carretera, posar la llum i el telèfon… Vam fer una reunió amb tot el poble per explicar-ho i jo vaig dir que volia que s’arreglés l’església. Els del grup de Palanca van dir que els semblava molt bé, però els de Sansa es van posar com a feres. A vostè l’han enganyat, em van dir. Aquí hi ha molts problemes, hi ha hagut molta sang i encara n’hi haurà més, van afegir. Me’n vaig apartar.
Us va venir a veure el Carles Porta de TV3?
No, no hi he parlat mai i li hauria pogut explicar algunes coses del poble, com ara que al cementiri de Tor hi ha un bocí que està cobert perquè a l’hivern gela tant que seria impossible fer-hi un clot al descobert. També li podria parlar de les dones que a les tardes d’hivern s’emportaven la costura i els tocava el sol damunt de les roques.
Com és la gent de Tor?
La gent de Tor són bona gent, però no s’han sabut avenir. Hi ha molt bona gent, per exemple la Pili de casa Sisqueta, que ha muntat un restaurant i li funciona. És molt bona noia i treballadora i la mou la il·lusió per Tor; si li haguessin dit de muntar-lo en un altre lloc, potser no ho hauria fet. Després també hi ha un xicot de casa Bernarda que fa de viatjant i així que fa bon temps cada cap de setmana mira de passar-lo a Tor.
La gent de Tor són bona gent, però no s’han sabut avenir.
I a què es deuen tantes discussions i enfrontaments?
Hi ha tres forces principals que mouen l’home: la violència, l’economia i l’amor. La violència i l’economia es basen sobre les coses, en canvi, l’amor es basa sobre l’home. El cristianisme és amor.
La muntanya de Tor és un paradís…
Ho és. A l’estiu tot està ben verd i la fusta de pi negre dels boscos d’alta muntanya és molt bona. La base de l’altar de l'església de Ribera és de tea de pi negre del bosc de Tor. Vaig demanar al poble si me la donaven i em van dir que sí. Per la meva part, he de dir que també he fet arreglar més de quatre vegades el llosat de l'església. És molt bonica, el campanar és romànic, el van tapiar, però s’hi veuen els arquets romànics. La porta principal, encarada a ponent, també sembla romànica.
Amb la jerarquia de l’Església també hi estic compromès, però sempre em moc i actuo d’acord amb els valors de l’Evangeli.
Esteu compromès amb els valors essencials de l’Evangeli més que no pas amb la jerarquia?
Amb la jerarquia de l’Església també, però sempre em moc i actuo d’acord amb els valors de l’Evangeli.
Mn. Ballarin deia que a l'Església, si no fas bestieses, no t'amoïnen; i si no vols ser Bisbe, tampoc. Us heu sentit lliure dins l’Església?
Sí, m’he sentit lliure. En una ocasió, quan estava a Isona, a la conca de Tremp, hi havia molta escassetat d’aigua i sempre he pensat que la manera d’actuar de la natura és un avís del Senyor. Això que vaig dir no va agradar a algú, em van denunciar al Bisbe i em van traslladar a Ribera de Cardós. Llavors no hi volia pujar ningú aquí dalt, però jo m’hi he trobat sempre molt bé, tant és així que el 8 de setembre farà 43 anys que hi soc.
Teniu una certa facilitat per fer ploure?
Diria que amb les meves pregàries es veu l’efecte, contribueixen a fer que plogui. Vols que te n’expliqui una?
I tant…
Va ser el juliol passat. Un home em va venir a veure i em va demanar si podia anar al Camp de Tarragona, a prop de Reus, a fer pregàries perquè se’ls morien els arbres. Hi vaig anar, el capellà d’allà va dir que no en volia saber res, no hi va participar, però tampoc s’hi va oposar. Vam fer les pregàries que van consistir, primer a reconèixer el pecat, després en invocar a Maria, celebrar la missa i passar el rosari. Al cap d’uns dies em diuen que el pou que estava sec de feia temps, ara tornava a rajar amb abundància; que tots els de la Comunitat de Regants, regaven; i, que tot el poble que abans no tenia aigua, ara en tenia i encara en sobrava.
Les meves pregàries contribueixen a fer que plogui.
Sou membre del Moviment Sacerdotal Marià…
Sí, és un moviment estès per tot el món. El 1972 vaig sentir que havia de demanar proves i en vaig demanar quatre, dos es van complir de seguida i les altres dos estan per complir, però certament hi ha una acció de Déu. Més endavant, vaig saber que durant una peregrinació a Fàtima, el pare Esteban Gobbi va tenir una inspiració interior per part de la Verge, amb la invitació a reunir els sacerdots que s'haguessin consagrat al seu Cor Immaculat i fundar aquest moviment.
A l’època de Franco, costava molt trobar rosaris barats, els comprava a Andorra i els passava per la muntanya. En vaig repartir a milers per tot Espanya amb el meu Panda.
I sempre porteu un rosari penjat al coll…
Sí, sempre, perquè Déu ho coneix tot per mitjà de Maria. El reso cada dia uns quants cops. A l’època de Franco, costava molt trobar rosaris barats, els comprava a Andorra i els passava per la muntanya. En vaig repartir a milers per tot Espanya amb el meu Panda.
Fareu vuitanta-set anys i cap pensament de jubilar-vos?
El meu compromís és de fer-ho bé mentre pugui fer-ho i el Bisbe i la gent m’ho diguin. Això de demanar proves em fa veure que hi ha una cosa important al final de la meva vida. He tingut una vida feliç, mai m’he sentit marginat ni re. Com que amb Déu estem amics, ja n’hi ha prou.