Paula Dalmau: “Quan baixes pel riu damunt del rai sents nervis i emoció, però també orgull de poble”

L'Associació Cultural de Raiers de la Noguera Pallaresa rememora cada juliol l’ofici de raier… L’Associació existeix des del 1979, quan un grup de persones de la Pobla de Segur i del Pont de Claverol van decidir recuperar la memòria històrica de l’ofici raier. L’interès d’aquell grup de gent, descendents o no d’antics raiers, va fer possible recuperar fotografies i documents i mantenir ben viu l’ofici i la manera de viure dels raiers.

I el 1979 fan la primera baixada per la Noguera Pallaresa… Sí, es van anar engrescant i van organitzar la primera baixada per rememorar l’antic transport fluvial de fusta per la Noguera Pallaresa. Persones com l’Àngel Portet, Ramon Boixareu o Pere Dalmau, el meu padrí, es van comprometre a mantenir i explicar aquest ofici tan maco i tan dur alhora. A casa tenim les memòries del padrí i, d’ençà de la seva jubilació, es va dedicar en cos i ànima a investigar i difondre la cultura raiera. És ben curiós: l’ofici de raier ja no existeix, però se segueix transmetent de pares a fills.

 QA casa tenim les memòries del padrí i, d’ençà de la seva jubilació, es va dedicar en cos i ànima a investigar i difondre la cultura raiera.

Com era la manera de viure dels raiers? Era un ofici i també una manera de viure. Has de pensar que no era una feina de jornal, passaven setmanes fora de casa, des que pujaven a buscar la fusta als boscos i a muntar els rais, fins que baixaven pel riu durant dies. A vegades no menjaven res durant tot el trajecte. L’heroïcitat d’aquest ofici anava més enllà de la força física i la resistència perquè també s’hi jugaven la vida. Quan els raiers arribaven al seu destí no tenien transport per tornar al Pirineu i havien d’espardenyar, és a dir, tornar caminant cap a casa.

I les dones raieres? Les dones raieres a casa, portant l’economia i sustentant la família (riu). En algun text se’n parla, però no tenim cap certesa que hi hagués hagut dones raieres baixant pel riu. Era un ofici d’homes. 

Quan els raiers arribaven al seu destí no tenien transport per tornar al Pirineu i havien d’espardenyar, és a dir, tornar caminant cap a casa.

Com es confeccionen els rais? Es fan a mà i seguint un ritual. Avui intentem fer-los com antigament, no obstant això, ara tenim eines que ens faciliten la vida. Estan formats per tres trams de bigues, entre deu o dotze bigues, que van unides amb redortes. Les redortes són els llucs del bedoll que es van a buscar al bosc tendres. Els llucs de bedoll es pelen ben pelats i es retorcen per convertir-los en una mena de corda natural molt resistent a l’aigua.

L’activitat raiera va ser molt important en l'economia pallaresa? I tant. N’hi havia molts de raiers. Anaven a buscar la fusta als boscos de l’Alt Pirineu, la transportaven pel riu i la comercialitzaven, principalment, als ports fluvials de la Pobla de Segur, Tremp, Balaguer, Lleida, Tortosa i Amposta.

Són moltes sensacions encontrades les que notes quan baixes damunt del rai: nervis, emoció, felicitat, risc… I també el sentiment de pertinença, l’orgull de poble.

Ets la presidenta de l’Associació i cada juliol baixes pel riu. Què sents? Baixo pel riu amb el rai des del 2019, just el mateix any que em van elegir presidenta de l’Associació. Ho faig de davantera, és a dir, al rem del davant. Són moltes sensacions encontrades les que notes quan baixes damunt del rai: nervis, emoció, felicitat, risc… I també el sentiment de pertinença, l’orgull de poble.

Esteu treballant perquè l’ofici de raier sigui considerat Patrimoni Immaterial de la Humanitat… 

Es tracta d’una candidatura internacional que demana aquest reconeixement per al transport fluvial de la fusta amb basses. La iniciativa està promoguda per algunes associacions que formen part de l'Associació Internacional de Raiers, creada el 1989 i de la qual en formem part 40 associacions de diversos països europeus.