Ariadna Llobet: “La cultura està massa centralitzada, no pot ser que la Seu no tingui un teatre municipal”

Ariadna Llobet Casal és de la Seu d’Urgell, té 28 anys i és actriu. Va estudiar art dramàtic a l’Institut del Teatre de Barcelona.

De ben petita vas formar-te en música, dansa… Sí, des de petita vaig fer llenguatge, violí i dansa a l’escola municipal. Més enllà de la formació, em sento molt privilegiada pel meu entorn. A casa sempre hi ha hagut molta música i m’han portat a espais menys acadèmics com les colònies folk, on vius la música diferent.

Quan et va començar a interessar la interpretació? Exactament no ho sé. A 4t d’ESO, vam fer un musical que vaig gaudir molt. Després, al Saló de l’Ensenyament em vaig adonar que els estands de teatre eren els que em cridaven més l’atenció. També tinc records molt bonics de l’escola, dels tallers de teatre i dels Pastorets.

A casa sempre hi ha hagut molta música i m’han portat a espais menys acadèmics com les colònies folk, on vius la música diferent.

Et vas graduar en Art Dramàtic a l’Institut del Teatre. La família sempre t’ha donat suport? He tingut molta sort. Sí que és veritat que al principi veia la seva por, sabien que era molt difícil. No només entrar, també formar-se i poder-s’hi dedicar. Ara que ho visc en primera persona entenc que no sigui fàcil que la teva filla es vulgui dedicar a una professió tan inestable. Els meus pares sempre m’han fet costat.

Quins van ser els teus primers passos interpretatius? El primer que recordo són els Minairons i el Cercamón, a la Seu. A Barcelona, vaig estar temps fent animacions infantils... ho patia moltíssim. Imagina’m dins d’una disfressa de Minnie o de Micki Mouse o del que fos, envoltada de criatures de famílies riques… Però estava estudiant, necessitava diners i era una cosa que s’assemblava una mica al que estava fent, que al final no és veritat (riu).

Ara que ho visc en primera persona entenc que no sigui fàcil que la teva filla es vulgui dedicar a una professió tan inestable. Els meus pares sempre m’han fet costat.

I en l’àmbit més professional? Vaig començar fent papers petitets a diferents projectes audiovisuals. És un moment complicat quan comences. Aprens a treure’t les castanyes del foc. El teatre per mi és molt important i de vegades sembla que només es valora el que fas a la tele, es normal tenint en compte que la cultura està massa centralitzada. No pot ser que la Seu no tingui un teatre municipal, per exemple.

Hi ha molts actors i actrius joves que s’han format i no tenen feina… És molt complicat. Tinc amics amb molt talent que no estan treballant. Bona part del problema ve de dalt, no s’inverteix prou. Moltes vegades s’aposta per cares conegudes perquè el producte funcioni quant a vendes. Però si s’invertís més, la cara coneguda no seria una condició imprescindible perquè sortís a compte la producció, el producte seria més bo i funcionaria per si sol. He vist convocatòries que demanen tenir un mínim de seguidors. Em sembla molt greu... Així és normal que la gent pensi que com més seguidors tinguis a les xarxes, més possibilitat tens que t’agafin.

No estic en un moment en què pugui escollir projectes, però estic molt contenta perquè començo a fer personatges amb més pes i això em permet fer millor la meva feina.

Et veiem en la sèrie ‘Com si fos ahir’, als anuncis d’Estrella Damm… Vius un moment professional dolç? Suposo que sí. No estic en un moment en què pugui escollir projectes, però estic molt contenta perquè començo a fer personatges amb més pes i això em permet fer millor la meva feina.

Una característica de la teva feina és la inestabilitat…  No hi ha mai cap garantia de res. Has d’aprendre a viure amb el que hi ha a sobre la taula a cada moment, si no vols patir. És impossible preveure cap a on anirà la teva carrera. Pot haver-hi èpoques difícils sense feina. Jo intento tenir-ho sempre present i no vull que em caiguin els anells per treballar del que sigui quan no tingui feina d’actriu.

Ara vaig a Madrid amb una obra de l’Alfredo Sanzol que l’any que ve portarem al TNC. Això em fa molta il·lusió. 

Quins projectes tens al cap? Ara vaig a Madrid amb una obra de l’Alfredo Sanzol que l’any que ve portarem al TNC. Això em fa molta il·lusió. Al desembre vaig a Brussel·les amb una obra de Las Huecas, una de les companyies que més admiro. Estic rodant una sèrie per a TV3 que s’emetrà l’any que ve; i ben aviat s’estrenarà Balandrau. Una pel·lícula de Fernando Trullols on vaig participar l’hivern passat.