Alba Ramos: “Vaig deixar la feina de professora d’institut per fer de pastora i portar el meu propi ramat”

Alba Ramos Martín és de la Parròquia d’Hortó, a l’Alt Urgell. Té 31 anys i és pastora. Va deixar de donar classes de llengua i literatura catalanes a l'institut per tenir el seu propi ramat. 

Vas estudiar filologia catalana… Sí, vaig fer el grau de filologia catalana a la UB i en acabar em vaig apuntar al Màster del Professorat. Vaig treballar un any com a professora a l’Institut Joan Brudieu de la Seu i dos anys més a l’Institut Hug Roger III de Sort, donant classes de llengua i literatura catalanes a Secundària i Batxillerat. Hi estava a gust, però tenia altres inquietuds i volia un altre tipus de vida.

 Vaig estar un any i mig aprenent horticultura ecològica i em va servir per adonar-me que això és el que realment volia fer: treballar la terra, treballar a l’aire lliure, que el meu dia a dia passés entre camps i boscos.

I vas canviar les classes pel teu ramat de cabres? Abans d’això, vaig estar un any i mig aprenent horticultura ecològica i em va servir per adonar-me que això és el que realment volia fer: treballar la terra, treballar a l’aire lliure, que el meu dia a dia passés entre camps i boscos. I aleshores va ser quan vaig decidir apuntar-me a l’Escola de Pastors.

I com va anar? Molt bé. Va ser una experiència magnífica, ho recomano cent per cent. Vaig gaudir molt i vaig aprendre encara més. L’Escola de Pastors ja porta una trajectòria de disset anys i les classes i els objectius formatius estan molt ben pensats. Els quatre mesos de pràctica van molt bé per posar-te a prova i viure el dia a dia al costat d’un pastor amb molta experiència.

L’Escola de Pastors va ser una experiència magnífica, ja porta una trajectòria de disset anys i les classes i els objectius formatius estan molt ben pensats.

I quan vas tornar de l’Escola de Pastors, vas decidir fer un cop de cap… Quan vaig tornar, sabia que volia muntar alguna cosa, però tampoc ho tenia del tot clar. L’accés a la terra és complicat i, fins i tot, em vaig plantejar d’anar a treballar per algú altre. Estava cansada de rodar i em volia establir aquí. Vaig tenir la sort que un veí em va dir: et deixo la feixa i muntes el que vulguis. Li estic eternament agraïda perquè si no, no sé com hauria començat. Gràcies a ell he pogut aixecar el corral a la feixa del Moliné, en un entorn privilegiat.

Les meves cabres de raça payoya, autòctones de la serra de Cadis, molt grans, amb un color de pelatge molt variat, no són extremadament lleteres i funcionen molt bé al bosc. 

Com és el teu ramat? Tinc tretze cabres per començar, era una quantitat que podia assumir i, a més, és el màxim que pots tenir per autoconsum. Són cabres de raça payoya, autòctones de la serra de Cadis, molt grans, amb un color de pelatge molt variat, no són extremadament lleteres i funcionen molt bé al bosc. 

La teva idea és fer formatges? Sí, aquesta és la idea. Tinc coneixements de formatgeria, pel meu pas per l’Escola de Pastors, i ara vull fer formacions a l’Escola Agrària del Pirineu. Les cabres pariran a la primavera i, a partir d’aquí, començaré a fer les proves, perquè el procés d’elaboració fins a trobar la fórmula per fer un bon formatge dura molt, és molt llarg. 

Les cabres pariran a la primavera i, a partir d’aquí, començaré a fer les proves per fer formatge. El procés d’elaboració fins a trobar la fórmula d'un bon formatge és molt llarg.

Pasturar el ramat, munyir, elaborar el formatge… Molta feina i moltes hores? Fins ara he tingut el suport de la meva família, però a partir d’ara caldrà veure com m’organitzo. A les hores diàries de pastura, caldrà afegir-hi munyir i la formatgeria. M’agradaria trobar algú amb qui associar-me i portar el projecte conjuntament.

Sense la pagesia familiar hi ha una pèrdua en molts sentits: de sabers i maneres de fer ancestrals, de simbòlic, de sobirania alimentària, de gestió forestal i de sentit de comunitat i arrelament.

Se’t veu molt arrelada… Per mi el més important és tenir una relació més real amb el lloc on visc, sentir-m’hi molt més implicada, no tenir una actitud purament contemplativa, sinó treballar-hi, trepitjar-lo i viure’l. També em preocupa força com està ara mateix el món rural i com està desapareixent la petita pagesia, per mi, és qui sosté el territori viu i sa. Sense la pagesia familiar hi ha una pèrdua en molts sentits: de sabers i maneres de fer ancestrals, de simbòlic, de sobirania alimentària, de gestió forestal i de sentit de comunitat i arrelament. Al meu poble només hi queda una casa que tingui vaques. Tot això encara dona més sentit al meu projecte.