Entrevista a Amàlia Atmetlló: de la gestió a l’emoció

1. Després de 15 anys a La Baldufa, ara lideres l’Esbaiola’t. Com ha estat el trànsit emocional de gestionar la producció a decidir el relat artístic?

Ha estat un pas més, però no tan diferent del que ja feia. De fet, a mi em van contractar un any abans de la primera edició del festival precisament per pensar-lo, donar-li forma i mirar al futur per projectar un ideal. Pensar l’estratègia de l'Esbaiola't sempre ha format part de les meves tasques i hem anat canviant i adaptant-nos a les necessitats del sector i del territori. A més, no estic sola: som un superequip. Aquí no es pren cap decisió de manera individual, tot ho parlem i la programació la tanquem de manera absolutament col·lectiva a partir de les meves propostes. Per tant, el trànsit ha estat natural, compartit i molt acompanyat.

2. Esterri d’Àneu es transforma totalment durant el festival. Què sents tu quan el poble deixa de ser silenci per ser pur bullici escènic?

Quan el festival comença, sento una barreja d'emoció desbordant i nervis perquè tot vagi bé, perquè agradin els espectacles que hem triat, perquè no plogui... és un moment de molta il·lusió acumulada. I quan el festival s'acaba, sento que és del tot necessari que el silenci i la calma tornin, perquè seria insostenible. El poble i tot l’equip necessita recuperar-se després d'haver buidat tota l'energia en aquest esclat vital i intens que és el festival.

3. Et defineixes com a mare i gestora. Fins a quin punt el teu criteri artístic està filtrat per la teva pròpia mirada com a mare?

La maternitat et dona una mirada de realisme brutal: Sé què busca una família, sé quan un infant està realment connectat amb el que passa a l'escenari i entenc perfectament les necessitats de logística, espai i ritme que requereix el públic familiar. Ara bé, el meu criteri artístic està filtrat, sobretot, pel respecte absolut a la infantesa. No busco el que “entretén” els meus fills, busco el que els fa créixer, el que els planteja preguntes, allunyant-nos d’espectacles excessivament infantilitzats per potenciar la seva mirada crítica i el gaudi en família. Ser mare em dona empatia amb el públic del festival; ser professional, fa que intenti triar aquells espectacles que ens transformin. 

4. Si l’Esbaiola’t no fos un festival, sinó un estat d’ànim, quin seria?

Seria un estat d'alegria compartida i desconnexió. Aquell moment en què poses pausa a la rutina i et permets connectar amb els teus des del gaudi relaxat. És aquell estat on et sents protegida, feliç, amb moments de pell de gallina, d'estar envoltada de la teva gent en un entorn preciós, descobrint propostes artístiques que et sorprenen i que et fan oblidar el rellotge.

5. Programar és triar, però també descartar molts projectes. Com gestiones l'empatia amb les companyies quan la teva decisió afecta la seva feina?

Aquesta és la part més complexa de la feina d’oficina. Al festival només ens hi caben unes 15 propostes de companyies professionals, que és un marge molt estret. Es queden fora moltíssims espectacles que ens encanten i companyies que treballen excel·lentment. Com que vinc de companyia, sé perfectament el que costa aixecar un projecte, i per això intentem gestionar-ho amb la màxima honestedat i respecte cap al sector professional. Expliquem que, molt sovint, no és una qüestió de qualitat, sinó d'equilibris: busquem que encaixin bé els diferents gèneres, que funcionin de manera òptima en els espais concrets del poble, que hi hagi propostes per les diferents edats i que hi hagi una bona balança entre propostes d'aquí i de fora. Intentem parlar clar i cuidar les relacions personals.

6. El festival s'arrela en un entorn rural molt concret. Què t’ensenya el Pallars que no hagis après treballant des de la ciutat?

Per a mi el Pallars no és un decorat, la meitat de la meva sang és pallaresa: la meva família paterna és de Biscarbó i Soriguera, al Port del Cantó, i tinc família a Sort; per tant, la meva connexió emocional amb la zona és profunda.

El món rural té un doble vessant: D'una banda, hi ha dificultats evidents com la distància amb Barcelona, que fa que els grans mitjans de comunicació no pugin; si aquest festival es fes a prop de la capital, tindria un impacte mediàtic monumental. Però, de l'altra, pel que fa a gestió, treballar en una població petita és una meravella: no hi ha la burocràcia asfixiant de la ciutat, no has de demanar permisos infinits per a tot. Aquí tothom es coneix o trobes ràpidament la connexió amb qui necessites, gairebé tot es pot resoldre amb una trucada, és molt més fàcil de treballar i solucionar els problemes del dia a dia.

7. Molts anys en una estructura familiar i ara una nova etapa institucional. T’ha fet por perdre la llibertat creativa en aquest canvi?

Aquí cal desmuntar un mite: La Baldufa no té res d'estructura familiar. És una companyia amb una estructura molt potent, molt rigorosa i altament institucionalitzada en el millor dels sentits, on es treballa a foc lent però amb un nivell d'exigència i professionalització enorme. Per tant, no venia de la 'comoditat de casa', sinó d'una gran escola de gestió. I, per altra banda, l’Ajuntament d’Esterri és petit, per tant, té un punt de familiar i s’allunya d’aquest vessant institucional que tenim al cap quan pensem en un ajuntament. Per tot això, i perquè sabem perfectament quin és el rumb de l’Esbaiola’t, no ens fa gens de por perdre la llibertat creativa.

8. Quan s’apaguen els llums i tothom marxa d'Esterri, què és el primer que fas per recuperar la teva pròpia energia?

El tancament real no arriba fins que no fem la valoració conjunta amb la gent del poble i amb tot l'equip; necessitem aquest espai per posar el punt final junts un cop ha marxat tothom. Després d'això, tiro avall directa cap a casa per retrobar-me amb la família. Fa tants dies que els veig poc i malament que el que més necessito és el seu caliu, una bona abraçada i tranquil·litat.

També he de reconèixer que sempre pateixo un petit sotrac després del festival, la tensió i els nervis acumulats surten quan tot ha passat... però l’intento surfejar ràpidament connectant amb l'edició de l'any vinent, tancant els números d'aquesta i pensant en les vacances que, de fet, sovint consisteixen a anar a algun festival francès a agafar idees de nou.

9. Quin és el repte més urgent que creus que té avui el teatre per a tots els públics a Catalunya?

El gran repte continua sent el prestigi social i cultural, encara arrosseguem el prejudici que les arts escèniques per a la infantesa són un “teatre menor” o “entreteniment infantil”. No som el planter de futurs espectadors: la canalla són els espectadors del present a qui no hem de menystenir.

També voldria afegir la reivindicació territorial. Si aterrem al territori, a la província de Lleida el que ens falta de manera urgent són programacions estables. Els festivals fem una tasca cohesionadora i dinamitzadora boníssima, però l'ideal seria tenir teatre durant tot l'any. I finalment, l'altre gran repte sectorial és la franja d'edat dels 9 anys fins a l'edat adulta: hem perdut els joves. Hem de trobar la manera de connectar amb ells i oferir-los propostes on es reconeguin.

10. Vas rebre el premi inVISIBLES de la TTP per la teva tasca "invisible" a l'ombra. Ara que et posem el focus: a qui o a què t’agradaria fer visible tu que el sector estigui ignorant?

M'agradaria fer visible la cultura que es fa des dels marges, tant geogràfics com professionals. Fer visible a tota la gent que sosté la base de les arts escèniques: des dels tècnics i regidors de carrer que treballen sota el sol, fins als gestors locals i voluntaris que es mouen per amor a l'art en municipis petits i rurals. Sovint el focus es posa als grans noms dels cartells, però sense aquesta xarxa invisible i descentralitzada, el teatre d'aquest país cauria. Vull visibilitzar la perifèria, perquè des d'allà també es fa excel·lència.

A l'Esbaiola't fem un esforç conscient per visibilitzar els voluntaris, l'equip d'organització i els tècnics; ens agrada presentar-nos com un bloc col·lectiu, perquè sense el seu esforç i les seves hores el festival senzillament no existiria.