Els precedents de l’esport van venir naturalment d’activitats mil·lenàries com caminar, córrer i sobre l’aigua nedar o anar a canoa, en els llacs i rius. La paraula kayak (ki ak) significa home-barca en la llengua dels esquimals (inuits). La paraula canoa va fer fortuna a Europa quan la va portar del Carib Cristòfol Colom en el Diari d’Abord del primer viatge de 1492. Les canoes originàries eren embarcacions obertes sense veles, de gran varietat de mides i d’usos, sobretot per a transport, per comerç i per fer la guerra.
A Londres es va fundar el 1866 el Royal Canoe Club, i els clubs de canoes es van multiplicar per les illes britàniques i Amèrica del Nord. A principis del segle XX, els clubs de canoa també es van estendre per centre Europa, i el 1924 es va fundar la Federació Internacional de Canoe (Internationale Representantschaft für Kanusport IRK) amb Dinamarca, Suècia, Alemanya i Àustria. Ara agrupen a la FIC a més de 180 països.
L’esport de la canoa es va generalitzar les primeres dècades de segle, i el 1936 a Berlín va entrar als Jocs Olímpics en la disciplina d’aigües tranquil·les. A partir de 1933, a Suïssa, es va començar la disciplina d’eslàlom en aigües braves, de forma similar a l’eslàlom en esquí a l’hivern. Passada la guerra mundial, el 1949 ja es va organitzar a Ginebra el primer campionat d’eslàlom del món i més endavant a Augsburg, l’eslàlom entrava per primer cop en els JO de Múnich de 1972, i definitivament al programa olímpic a la Seu d’Urgell en els JO de Barcelona 1992.
En aquest context, a Lleida va sortir els anys 1950 un excepcional piragüista de pista, Joaquim Larroya, i el 1954 es va crear la Federació Lleidatana de Piragüisme FLP. El 1959, segregant-se del rem, es va crear la Federació Espanyola de Piragüisme FEP, amb la visió dels JO de Roma de 1960. A la Delegación Nacional del Deporte impulsada per Joan Gich i J.A. Samaranch, feien promoció esportiva ("contamos contigo") a través de les federacions provincials, i la societat recuperava ànims després d’uns anys molt difícils entre guerres i rancúnies. La tecnologia també hi va ajudar amb la nova construcció d’embarcacions en fibra de vidre, que permetia formes dinàmiques, sòlides i lleugeres. El preu d’una piragua aleshores era una mica car (3.000 pessetes, al canvi actual 18 euros), però assequible per a gairebé tots els joves. Els caiacs tenien la virtut de què es podien reparar fàcilment després d’un probable foradat contra algun roc del riu.
Daura, vocal de la FLP, era viatjant farmacèutic i va visitar al doctor Miguel Pérez, capità-metge i president de l’Associació de Caça i Pesca de la Seu d’Urgell la Protectora, per abordar la creació d’un club de piragüisme local. La iniciativa, en el bar restaurant Nice, es va traslladar directament a Manel Vernet i a Francesc Moles, que la van acceptar amb entusiasme. Tot seguit, Moles va viatjar a Lleida per entrevistar-se amb Daura vocal i Josep Biosca, aleshores, president de la FLP.
La primera piragua, una canadenca blava de lona amb costelles de fusta, la van anar a buscar a Lleida, el Moles i el Carles Nart amb el cotxe del Joan Gómez. En una altra expedició memorable, el divendres Sant de 1964, Francesc Moles, Antoni Mercè i Juanito Gómez van portar de Lleida tres embarcacions, anomenades italianes, de fibra de la marca Fibrester. Les barques les van provar de seguida, a la Palanca, a les 12 de migdia, nevant. Amb les noves barques arribades de Lleida i la de lona que ja tenien, varen començar els aprenentatges al voltant del pont, aspirant a no bolcar massa de pressa, perquè aquell senyal representava haver de cedir la piragua al pròxim aspirant. Aquell any 1964, almenys es van fer tres descensos pel riu Segre. Les primeres baixades amb altres embarcacions, comprades de nou, anaven des d’Alàs al pont de la palanca i després alguns atrevits ja baixaven des de la Quera.
La primera piragua, una canadenca blava de lona amb costelles de fusta, la van anar a buscar a Lleida, el Moles i el Carles Nart amb el cotxe del Joan Gómez. En una altra expedició memorable, el divendres Sant de 1964, Francesc Moles, Antoni Mercè i Juanito Gómez van portar de Lleida tres embarcacions, anomenades italianes, de fibra de la marca Fibrester. Les barques les van provar de seguida, a la Palanca, a les 12 de migdia, nevant
El Llibre d’Actes del Club Kayak la Seu d’Urgell recull l’acta fundacional de l’1 de gener de 1965. En la sessió es van elegir President Francesc Moles, Vice-presidents Joan Gómez i Josep Castellarnau, Vocals Manel Vernet i Fermí Vidal, i Secretari Manel Duat. Un equilibri total entre la Seu i Castellciutat. Les primeres llicències formalitzades van ser les de Francesc Moles i Miquel Vila, els únics que tenien la fotografia a punt. Seguidament, es van fer les llicències a la FLP de Àngel Rubio, Josep Castellarnau, Jaume Tàpies, Jaume Bertran i Josep Solé, i més endavant Manel Vernet, Juanito Gómez, Francesc Gutiérrez, Carles Nart i Antoni Mercè. Les dues primeres membres del Club van ser Montserrat Melsió i Maria Jesús Pérez.
A l’estiu d’aquell any 1965, al Club ja hi havia 17 embarcacions, 38 palistes i 40 socis protectors (botiguers, la majoria). Aquells piragüistes anaven als rius Segre i Valira per fer baixades esportives. Els itineraris més usuals eren des del pont d’Alàs i el camping la Quera fins al pont de la Palanca. Però poc a poc es van anar descobrint trajectes per tot el territori, des de Bellver a l’embassament d’Oliana, i des del pont de la Farga fins al parc dels Enamorats, al riu Valira. El riu Valira sempre s’havia considerat més tècnic i reservat als piragüistes experts. La primera prova formal de competició organitzada pel Club consta que es va fer el 6 de juny de 1965, des d’Alàs a la Palanca, amb 10 palistes, Fermí Vidal en va quedar el primer. En la segona competició del 27 de juny, el nombre de palistes eren 12.
La primera competició internacional va ser al II Rally del Noguera Pallaresa, el 1965. Era també Campionat d’Espanya, 13 km des de Llavorsí a Sort. Molts van quedar bolcats en aquesta primera contesa dels membres del Club; Castellarnau va quedar 9è. I l’any següent al Rally de 1966 el Josep Castellarnau va quedar per la història com el primer Campió d’Espanya del Club. A l’estiu de 1965 la primera competició oficial, va ser a la Festa de Castellciutat, i el mes de setembre, amb el suport de l’Ajuntament (Sadurní Palau era el regidor que se n’ocupava) i del Sindicat d’Iniciativa i Turisme (presidit per Feliu Ritort), es va efectuar a la Festa Major de la Seu. Els guanyadors van ser: Josep Castellarnau, primer i Joan Gómez, segon. El 12 de setembre de 1965, organitzat pel Sindicat d’Iniciatives d’Andorra, es va fer un descens pel Valira, des de la confluència dels dos Valires a Engordany fins a les proximitats de Sant Julià, amb participació de 14 embarcacions.
L’any 1966 el SIT va instaurar el Trofeu Urgellet, per a la millor classificació en totes les proves de la temporada. Es van fer 4 eslàloms i 6 descens. Al Club hi van adherir acreditats piragüistes com el Joan Fornesa, Xavier Roca, Josep Vilanova i Josep Solans.
El 1967 va continuar la relació de competicions a La Seu, i la participació exitosa del Club al Rally del Noguera, en els Campionats d’Espanya. El juliol el Club va participar al I Criterium de Toledo, al Tajo. El Club va guanyar la primera placa per equips. Frigo, gelats Boniquet, era el patrocinador del Land Rover i de vins i conyac al remolc.
El 1968 van continuar les activitats esportives en kayak. Les noves figures estel·lars van venir amb els joves Juan Manuel Riesco, Isidre Domenjó, Segimon Funollet i altres.
El 1969 Josep Castellarnau va anar als Campionats del Món de la FIC a Bourg St. Maurice, a França. I el 1971, una expedició del club va ser a Llangollen, Gales. En tots aquests anys, el piragüisme a la Seu va tenir una acceptació social significativa, i el seu desplegament va venir a l’ensems que altres disciplines esportives: bàsquet, tir en arc, tenis, tenis taula, aeromodelisme, motorisme, ciclisme, excursionisme.
La dècada dels 1970 va estar marcada per la Setmana Internacional de Canoa Kayak. Un grup de dirigents de diversos esports emergents (el futbol anava a part) van crear el club Sedis, com a gran contenidor de seccions esportives de cada modalitat. El club Kayak va ser incorporat com a Sedis-kayak, i durant deu anys va constar com a filial del nou club. El 1982 el club va recuperar la independència estatutària en la federació, però conservant el mateix nom fins a 1992. La primera edició de la prova internacional de la Seu, emulant d’altres competicions similars arreu d’Europa, va començar el 1972 amb molta empenta i ampla col.laboració. L’ajuntament, el Sindicat de Turisme, la Creu Roja, la Guàrdia Civil, els piragüistes, els membres del club Sedis i molts voluntaris, organitzats entre altres pels germans Xavier i Vicens Viladés, van centrar moltes activitats al riu Valira i al Camping Envalira, on acampaven els equips de competició. L’èxit aconseguit es va prosseguir en els anys següents, amb una important millora esportiva el 1976 al desplaçar les proves d’eslàlom a Cortingles, a 4km aigües amunt del riu Valira. Així, amb més pendent, FHASA garantia el cabal d’aigua i l’estadi de competició es convertia al cap d’uns anys en un dels millors del món. Per altra banda, les sortides del club de competicions s’estenien arreu d’Espanya: Astúries, Aragó, Galícia, Castella (Burgohondo al riu Alberche). Excepcionalment una gran expedició va anar el 1979 amb l’amic Van der Aa a Helmond, Holanda. El club havia crescut amb una nova incorporació de gent de l’Urgellet: a Montferrer, els tres germans Sisco, Ramon i Lluís Grau, Josep Mª Canut, Rafel Dória, Pilar Cervós, Pilar i Francesc Bullich, Nuri, Josep Mª i Vicens Vilarrubla, Francesc Ramon, els suporters Guiu, Gui, Seia, Jordi Ramoneda, Manyagues; a Arfa, Miquel, Josep i David Caminal, Josep Altimir, Pere Molins, Jesús Dòria; a Adrall, Toni, Xavier Vicente i Xavier Travé, i a la Seu, Xuni Miñambres, Carme i Ventura Arajol, Antoni Farrero, Joan, Francesc i Ramon Ganyet, entre altres.
Aquells anys va començar al club la producció pròpia de pales i caiacs, destacant especialment la traça de l’equip format per José Manuel Riesco, Isidre Domenjó amb el Castellarnau (RIDOCA). Però alhora també va incrementar-se la fira a Sort, amb embarcacions de segona mà cedides pels piragüistes estrangers.
La dècada es va tancar el 1979 amb un nou registre. Estipulats pel president de la comissió d’Aigües Braves de la Federació Internacional de Canoa, es va fer un curset, seguit d’examen per nomenar més de vint àrbitres internacionals FIC, aprovant-se més ISJ a la Seu que no n’hi havia tants junts en el món.
Els anys 1980, van venir significats per dos aspectes essencials: la vocació d’organització de competicions FIC i la relació de les bases del club amb la desgràcia dels aiguats de 1982.
La confirmació dels Jocs Olímpics a la Seu, van provocar una reflexió profunda i el 1989 es va decidir pràcticament una renaixença del club, amb reunió de nous joves valors i conveni de patrocini amb la Cooperativa Lletera del Cadí, canviant el nom cap a Cadí Canoe Kayak. Amb la contractació de Jean-Michel Prono com a entrenador nacional a la FEP, tot el panorama esportiu es va revolucionar. Pere Guerrero i Marc Vicente van competir en canoa C1 a l'olimpíada de la Seu. Però aquesta és una altra història, d’èxit
El model de turisme nàutic del riu Noguera no era possible de reproduir en els estius dels rius Valira i Segre, sense aigua suficient per navegar, totalment dedicats a regar prats, per la comarca. Ben conscientment, d’acord amb la Federació espanyola de Piragüisme, alternativament es va optar per dedicar els esforços cap a la competició especialitzada en canoa-eslàlom. La primera fita va ser l’organització de Copa d’Europa 1980 al riu Valira, a Cortingles, primera competició internacional a la FCP. A recer de les dues Copes d’Europa, el club va tornar a interessar-se per la vessant de competició. Xavier Vicente, Sergi Bardia, Enric Balastegui, Pere González, Jesús Murillo, Carles Vicente, entre altres, estaven entrenats per Joan Vilanova i Aleix Salvat, de Sort. El Segimón Funollet amb el Marc Viladés, el 1981 van començar a treure a Cortingles resultats digitalitzats, amb els primers ordinadors de l’època. A l’estadi de Cortingles, aquest camí d’organització excel.lent es va aconseguir en la Copa d’Europa de 1980 i 1986 (final), així com en el Campionat Mundial Junior de 1988. La culminació va ser el mateix 1988 amb l’aprovació de l’eslàlom al programa olímpic de Barcelona 1992 a la Seu d’Urgell i la decisió de fer les competicions al futur parc del Segre.
Les circumstàncies favorables de la reparació dels danys derivats dels aiguats de 1982 en el Segre, van possibilitar refer l’Estadi de competició de Cortingles i que amb l’ajuda de les obres de canalització finançats per l’Estat es comencés a aprovar el Parc Esportiu del Segre de 1984, que en l’any 1993 va culminar en el Parc del Segre SA (amb base al club de canoa-caiac); i que es pogués acabar el Poliesportiu d’Arfa (base del club fins a l’any 2000) el 1985. Aquell any, Xavier Través, Lluis Grau i Sergi Bardia feien els seus primers moviments en canoa, afegint potencial al que fins aquell moment a la Seu només fos caiac.
La confirmació dels Jocs Olímpics a la Seu, van provocar una reflexió profunda i el 1989 es va decidir pràcticament una renaixença del club, amb reunió de nous joves valors i conveni de patrocini amb la Cooperativa Lletera del Cadí, canviant el nom cap a Cadí Canoe Kayak. Amb la contractació de Jean-Michel Prono com a entrenador nacional a la FEP, tot el panorama esportiu es va revolucionar. Pere Guerrero i Marc Vicente van competir en canoa C1 a l'olimpíada de la Seu. Però aquesta és una altra història, d’èxit.
El 2024 és el centenari de la Federació Internacional de Canoa. Ara fa 60 anys, a la Seu d’Urgell, el 1964 es va iniciar el piragüisme, i en els seus primers 25 anys, el club Kayak va contribuir específicament a aportar la disciplina de l’eslàlom al programa olímpic de Barcelona 1992.
Ramon Ganyet, enginyer
