Segur que molts de vosaltres heu sentit parlar del famós burnout en el món laboral. Aquesta sensació de fatiga generalitzada, de no poder més, d’estar “cremat” com vulgarment es diu. Doncs bé, en el món de l’esport també es pot donar.
Segurament, degut a l’augment progressiu de les exigències en els entrenaments ja sigui per l’increment desproporcionat de les competicions que es duen a terme o bé l’augment de l’autoexigència en els esportistes amateurs, volent arribar a nivells comparables amb professionals del món de l’esport, han ajudat a que, progressivament, el sobreentrenament hagi anat guanyant protagonisme. La famosa frase de voler és poder i altres eslògans de marques esportives com Ironman amb els seus anything is possible, no han ajudat, i cada vegada hi ha més esportistes amb símptomes compatibles amb el burnout.
El sobreentrenament es defineix com l’aparició d’un estat d’esgotament o fatiga no proporcional a la intensitat de l’esforç realitzat.
El sobreentrenament es defineix com l’aparició d’un estat d’esgotament o fatiga no proporcional a la intensitat de l’esforç realitzat. Al fi i al cap, no deixa de ser una resposta adaptativa que fa el nostre organisme davant l’alta demanda energètica i psicològica que se li està exigint degut a l’exposició continuada a càrregues de treball / entrenament més altes sense un adequat període de descans posterior. El final d’aquest procés ens porta a un estrès crònic i a patir els símptomes que d’ell se’n deriven.
Aquest estrès crònic provoca al nostre organisme una serie de canvis hormonals i endocrins (canvis neuroendocrins) amb l’elevació permanent d’hormones de l’estrès com el cortisol o l’adrenalina. Aquestes hormones, elevades a llarg termini, produeixen una sèrie de símptomes com ansietat, depressió, alteracions en l’estat anímic, mal de cap, problemes digestius, tensió i dolor muscular, dificultat per a conciliar el son, irregularitats menstruals en les dones, deteriorament de la memòria i la concentració… Tots aquests símptomes poden dur a l’esportista a un esgotament emocional, inapetencia per l’entrenament o activitat física a realitzar i conseqüentment un deteriorament en el seu rendiment esportiu.
Aquest estrès crònic provoca al nostre organisme una serie de canvis hormonals i endocrins (canvis neuroendocrins) amb l’elevació permanent d’hormones de l’estrès com el cortisol o l’adrenalina.
Els símptomes (sempre relacionats amb aquest augment del cortisol i l’adrenalina) més habituals per a detectar un síndrome de sobreentrenament son: fatiga generalitzada (ens aixequem pel matí ja cansats), insomni (estàs molt cansant però ets incapaç de conciliar el son), no progressió en els entrenaments, dolors musculars i aparició de lesions (ja que no estem deixant que el cos es recuperi amb el descans disminuït), malalties freqüents (agafes més sovint refredats, grips o altres infeccions per culpa d’una baixada del sistema immunitari), falta de concentració o inestabilitat emocional (mal humor, apatia…), augment de pes (tot i entrenar molt, puges de pes, no oblidem que el cortisol produeix un augment de la glucosa a la sang), excés de sed (acabem de beure aigua i de seguida tornem a tenir sed, degut a l’estat catabòlic permanent), i augment de la frecuencia cardíaca en repòs.
El tractament del sobreentrenament com a patologia que afecta als esportistes és tan senzill com descansar i ajudar al cos i a la ment a recuperar-se d’aquest estrès al que ha estat tant de temps sotmès
El tractament del sobreentrenament com a patologia que afecta als esportistes és tan senzill com descansar i ajudar al cos i a la ment a recuperar-se d’aquest estrès al que ha estat tant de temps sotmès. Hi ha dues opcions, les dues adaptables segons el tipus d’esportista que siguis: la primera, continuar fent entrenaments però de molt baixa intensitat. La segona, aturar els entrenaments completament. Les dues opcions son valides acompanyades d’una bona hidratació i una dieta equilibrada que ajudaran als músculs i a la ment a tornar al seu estat basal. A vegades també pot ser necessària teràpia psicològica quan el que ha provocat el sobreentrenament ha estat la obsessió. Tanmateix, el millor és prevenir, de manera que seguir un pla d’entrenament estructurat, amb sessions variades que ens treguin de la monotonia i amb descansos programats, ens ajudarà a evitar que ens afecti aquesta síndrome que tanta por fa a l’esportista actual.
Dra. Lidia Puyals Boix
Metge general. Màster en medicina de l’esport.
Fundadora de Endurancelab La Seu. Centre de medicina esportiva.
Col. Num. 2505315.
