Fins fa poc, quan una persona consultava al metge i explicava símptomes com fatiga, dolors musculars generalitzats, depressió, tristesa… se li feia relativament “poc cas”. Segurament per la gran quantitat de símptomes que explicava, tan dispersos i sense relació entre ells, i que feien difícil un diagnòstic clar i precís, basat en proves diagnòstiques concloents, com els que els metges estem habituats.
Tanmateix, aquest paradigma ha anat canviant al llarg del temps (per sort) i, a dia d’avui, existeixen dues malalties que poden explicar aquesta simptomatologia tan variada i florida. Aquestes són la Síndrome de Fatiga Crònica (SFC) i la fibromiàlgia (FM). El procés de comptar amb aquestes dues malalties dins del diagnòstic diferencial de la fatiga no ha estat un camí fàcil degut a la peculiaritat clínica d’aquestes malalties i a l'absència de marcadors diagnòstics específics així com un tractament etiològic efectiu.
Fins fa poc, quan una persona consultava al metge i explicava símptomes com fatiga, dolors musculars generalitzats, depressió, tristesa… se li feia relativament “poc cas”.
Tot i totes aquestes dificultats, s’estima que aquestes malalties compten amb una afectació poblacional de fins a un cas per cada mil habitants. Amb números, això suposa a Catalunya uns 6.000 casos i un total de 40.000 casos en tota Espanya. I això tenint en compte que a dia d’avui encara hi ha molta població no diagnosticada però que tenen alguna de les dues malalties.
Els símptomes d’aquestes malalties es produeixen de forma aguda, sobretot afecten a persones entre els 20 i 40 anys, majoritàriament en dones. Es sospita que l’origen de la SFC o FM pot estar en una infecció vírica o bacteriana prèvia, que produeix una modificació del funcionament energètic i metabòlic de qui la pateix, alteració del ritme i qualitat del son, i un estrès psicològic intens. Tot això condueix a una activació de la resposta inflamatòria sistèmica. Com a resultat final, s'obté una alteració de la tolerància a l’exercici que desencadena la fatiga, una alteració de l’eix corticosuprarrenal que desencadena la disautonomia, una alteració de l’eix tiroïdal que desencadena un hipotiroidisme autoimmune i una alteració de l’eix hipotàlem-hipofisari que desencadena alteracions en l’hormona del creixement i de les gonadotropines.
Aquestes malalties compten amb una afectació poblacional de fins a un cas per cada mil habitants.
El diagnòstic d’aquestes dues malalties es basa únicament amb paràmetres subjectius. Fins la data, no hi ha hagut cap paràmetre biològic que s’hagi pogut considerar per al diagnòstic. Tanmateix, i per sort de metges i pacients, recentment s’està estudiant amb l’ús de les proves d’esforç clíniques per a poder objectivar la realitat d’aquesta malaltia i poder-les fer servir com a criteri diagnòstic. Així doncs, s’ha observat que en els pacients amb SFC o FM, quan se’ls fa una prova d’esforç i aquesta es repeteix a les 24h, s’observa una reducció molt significativa dels paràmetres d’oxigenació, de potència muscular, de la variabilitat de la freqüència cardíaca i de la percepció de l’esforç.
Actualment, l’únic tractament que existeix té una funció pal·liativa dels símptomes, basat en una atenció multidisciplinar: tractament farmacològic amb analgèsics i antiinflamatoris, teràpia de rehabilitació funcional amb exercici físic aeròbic progressiu i adaptat, i terapia de suport psicològica tipus cognitivo-conductual.
Per sort de metges i pacients, recentment s’està estudiant amb l’ús de les proves d’esforç clíniques per a poder objectivar la realitat d’aquesta malaltia i poder-les fer servir com a criteri diagnòstic.
En aquest punt és en el que val més la pena parar-nos. El fet de que s'ha comprovat científicament que l’exercici físic pot ajudar de forma substanciosa a aquest tipus de pacients ens dona unes esperances brutals de cara a millorar la qualitat de vida d’aquestes. Penseu que els pacients amb SFC o FM solen tenir poca activitat física i per tant, un desús i atrofia de la seva musculatura que empitjora encara més el quadre clínic.
S’ha vist que les persones que han rebut tractament amb exercici físic han presentat millor tolerància a l’exercici al final del tractament i menys fatiga, també una millora en la qualitat del son i en els símptomes depressius.
El exercicis han de ser de tipus aeròbic i en pautes curtes i adaptades a cada persona. Es pot anar incrementant les intensitats però sense arribar a un sobreesforç que pugui empitjorar la malaltia.
El exercicis han de ser de tipus aeròbic i en pautes curtes i adaptades a cada persona. Es pot anar incrementant les intensitats però sense arribar a un sobreesforç que pugui empitjorar la malaltia. Les activitats més recomanades són caminar entre 15-20 minuts seguits varies vegades al dia descansant entre ells, i activitats suaus en piscina climatitzada preferiblement sense clorar. També es poden considerar altres exercicis de baix impacte com la ioga, estiraments o pilates.
En resum, la SFC o la FM son dues malalties (segurament una és la primera etapa de l’altra) en les que l’exercici físic pot ser un gran aliat, així com l’ús de les proves d’esforç per al seu diagnòstic. Tanmateix, fan falta una gran quantitat d’estudis per a poder donar evidencia científica a aquests dos supòsits, amb l’objectiu de poder en un futur proper ajudar a totes aquestes persones a millorar la seva qualitat de vida. Tant de bo ho aconseguim entre tots.
Dra. Lidia Puyals Boix
Metge general. Màster en medicina de l’esport
Fundadora de Endurancelab La Seu. Centre de medicina esportiva
Col. Num. 2505315
