Catalunya viu una secada llarga, persistent. Aquests quatre darrers anys hi ha plogut un 40% menys del que era normal que hi plogués temps enrere. Per a recuperar el dèficit d’aigua de pluja que la nostra terra pateix, caldria que l’aixeta del cel s’obrís i deixés caure, com a mínim i ben caiguts, 500 litres d’aigua per metre quadrat.
L’aigua és vida. La terra vol aigua, els boscos volen aigua. I si no plou no hi ha aigua, i si no hi ha aigua el pagès no pot sembrar. Ni ho provarà. Sap que sembrar en terra seca fóra treballar debades, que hi perdria bous i esquelles; és a dir, feina i llavor. Si no plou, doncs, el futur de la pagesia pinta negre.
Una secada que el pagès sempre ha temut. Perquè secada vol dir, ras i curt, manca i restricció d’aigua. La nostra llengua, rica en dites, fa evident la preocupació que sempre han tingut els pagesos davant la dualitat climatològica saó i secada. Vegem-ne una dotzena:
—Lo mal any no el fa la pedregada, sinó la secada.
—La pluja de gener omple la bota i lo graner.
—Si no plou al gener, mal va lo graner.
—Si no plou a l’abril ni al gener, any de no re.
—L’abril mullat, de pa ve carregat.
—Setmana Santa mullada, collita de gra regalada.
—Si no plou per Sant Jordi, tururut l’ordi.
—Si no plou a l’agost, pateix la terra i pateix lo bosc.
—Si a l’agost plou, lo bolet es mou.
—Pluja d’octubre, ni una gota perduda.
—Si no plou per Nadal, tots los sembrats van mal.
—Nadal humit fa lo pagès ric.
Tant de bo que es faci realitat, com més aviat millor, el que assevera la vella dita «Darrere d’una gran secada, ve una gran remullada»; és a dir, que després d’un temps de no ploure, plou a bots i barrals.
Josep Espunyes
