D’ençà d’uns anys, a Catalunya es parla força d’Elna, una ciutat del Rosselló molt lligada a la nostra història. I se’n parla, més que res, per dos fets. En primer lloc per la Maternitat, la Maternitat d’Elna. Una institució que es va dedicar a ajudar dones exiliades de l’Espanya i la Catalunya republicanes, sobretot si havien d’anar de part, i que els historiadors recorden de tant en tant als seus treballs per tot el que aquella Maternitat va significar humanament i va dur a terme per filantropia. Fundada per la suïssa Elisabeth Eidenberg l’any 1939, en el decurs de cinc anys —va tancar l’any 1944, obligada per l’expansió nazi— hi van néixer 597 criatures, totes de dones que les passaven més que negres en camps de refugiades propers, com ara Argelers, el Voló, Barcarès o Sant Cebrià de Rosselló.
El segon fet que es parli d’Elna són les reunions que darrerament hi ha dut a terme el president Carles Puigdemont amb la plana major de Junts per Catalunya, el seu partit. Una ciutat, gosem pensar, que Junts no va triar perquè sí, sinó per tot el significat que té en la història de Catalunya, com hem dit suara.
Elna històricament és una ciutat catalana i, temps enrere, amb voluntat inqüestionable de ser catalana. Al segle xv, quan Lluís XI de França annexa el Rosselló, Elna s’aixeca contra l’exèrcit francès i el seu defensor, Bernat d’Oms i de Santapau, és fet presoner i decapitat al castell de Perpinyà. Anys més tard, arran del Tractat dels Pirineus (1659), Elna veurà com s’enderroquen les seves muralles i com comença el seu declivi social, tot i ser seu episcopal des del segle vi fins a la primeria del xvii, temps en què el bisbat és traslladat a Perpinyà
De fet, Elna històricament és una ciutat catalana i, temps enrere, amb voluntat inqüestionable de ser catalana. Al segle xv, quan Lluís XI de França annexa el Rosselló, Elna s’aixeca contra l’exèrcit francès i el seu defensor, Bernat d’Oms i de Santapau, és fet presoner i decapitat al castell de Perpinyà. Anys més tard, arran del Tractat dels Pirineus (1659), Elna veurà com s’enderroquen les seves muralles i com comença el seu declivi social, tot i ser seu episcopal des del segle vi fins a la primeria del xvii, temps en què el bisbat és traslladat a Perpinyà. De tota manera, el nom oficial del biabat encara és «bisbat d’Elna i de Perpinyà».
Allò que ja no és tan conegut de la història d’Elna, és que a la primeria del segle xiv s’hi van establir dos membres de la família dels Peramola, barons de Peramola: els germans Galceran i Arnau de Peramola, tots dos sacerdots. El primer, Galceran, hi va crear la festa de Sant Antoni Abat —o del Porquet, o dels Rucs—, que amb tanta força havia celebrat la nostra pagesia en el passat, i el segon, Arnau, va ser el director de cant del cor de la catedral, és a dir, el cabiscol o capiscol. En morir —Galceran l’any 1314 i Arnau l’any 1316— van ser enterrats al bell claustre de la catedral, dedicada a santa Eulàlia i santa Júlia, una mostra esplèndida de l’art romànic del Rosselló.
Si més no, així ho va deixar escrit l’historiador Pierre Puiggarí a l’obra Notice sur la ville d’Elne, impresa l’any 1836, per Jean Baptiste Alzine, a Perpinyà.
Josep Espunyes
