Sempre he volgut que Picasso s'hagués catalanitzat més del que realment va fer-ho. També preferiria que no hagués estat un maltractador, un xulo-putes i una persona execrable, aspectes que embruteixen el seu llegat. I ja de passada, també s'hagués pogut estalviar tota aquella producció d'art ceràmic del final, d'estil mediterrani-micènic –segons diuen– però de tan mal gust. Tots caiem en la temptació d'estrafer les grans figures de la cultura (o de l'esport) per acostar-los a la nostra identitat, o creure que comparteixen les nostres idees; en definitiva, desitgem que tinguin coses en comú amb un mateix. Donar rellevància a qualsevol detall biogràfic que tingui alguna coincidència amb nosaltres és una cosa reconfortant: haver viscut al mateix barri o una trobada fortuïta amb un avantpassat; que sigui un fet crucial o anecdòtic és indiferent.
Pau de Gósol és una novel·la reconfortant. El seu valor pedagògic ja fa que sigui un llibre recomanable: ens serveix per entendre com Picasso fa un gir artístic molt important, o, si més no, on planta la llavor de la revolució pictòrica que suposarà Les senyoretes d'Avinyó. A més, gràcies al bon ofici per narrar que fa servir l'Iñaki Rubio, tot s'explica d'una manera agraïda de llegir. Però aquest llibre té un problema d'origen, si es pot dir així: l'estada gosolana de Picasso és plena de buits d'informació i gens profusa en detalls. Parlar-ne al respecte obliga, per tant, a aventurar-se en especulacions. Gràcies a aquest marge podem fer-nos un Picasso “més nostre”, on els pirinencs juguem un paper, petit però rellevant, en un episodi de la història de l'art del segle XX. De fet, el punt de partida de l'autor comença arran d'un detall concret: qui eren les dones que Picasso pinta al dibuix Pageses d'Andorra?
A Pau de Gósol se'ns narra la millor de les especulacions que puguem imaginar, la que encaixa millor a l'autor i als seus lectors: un Picasso que podem vincular al nostre país, on s'uneix emocionalment fins al punt de canviar-se el nom per un temps; que va fer un salt en la seva carrera gràcies a un enclavament privilegiat, perdut i feréstec, com són les muntanyes on vivim; que tenia una personalitat problemàtica, però que forma part de l'extravagància pròpia dels genis –res que no es pugui perdonar–; que fins i tot el seu cor va cedir als encants d'una pagesa de raça! Res d'això és mentida, tot parteix de fets que són innegables: l'estada a Gósol, tot i ser breu, va ser molt prolífica pel pintor. Però qui sap si tot plegat va succeir d'una manera més trivial, sense tant sucre. Segurament no hi va haver cap història d'amor com la que s'explica al llibre; com a molt, potser Picasso, faldiller de mena, es va encapritxar d'una jove de bon veure i treballava més trempat. També és ben possible que mai s'acabés d'integrar amb els locals, i que Picasso visqués en un aïllament que simplement el deixava treballar en pau.
Tot plegat exemplifica que la creació artística sol estar embolcallada d'una mística que ens atrau de manera irracional. El Picasso de Pau de Gósol evoluciona seguint aquesta lògica, com també ho fa l'Iñaki Rubio quan apareix a les pàgines finals. No crec que perseguir muses doni cap fruit, desconfio de la inspiració en la natura, ni trobo il·luminadora qualsevol lliçó de la gent pintoresca. Sigui pintant o escrivint, fet amb les mans o amb el cap, una obra només val la pena si és el resultat d'hores de treball, de picar pedra. Si la literatura andorrana gaudeix d'un bon moment, és gràcies a obres com aquesta, i a l'esforç que hi dediquen els seus escriptors.
Joan Parunella
