05:28h. Dissabte, 18 Novembre de 2017

La indústria hidroelèctrica a l'Alt Pirineu i Aran

Per seguir-ho

Eren temps de gana i de misèria, eren temps de postguerra. El país es trobava devastat a conseqüència de la guerra civil i necessitava imperiosament generar riquesa per sortir del forat on estava. Així doncs, calia posar en marxa una indústria que ho fes possible. Aquesta indústria necessitava energia per funcionar. Les autoritats del Règim, assessorades per tècnics amb un bon coneixement del terreny i una clara visió de la situació, van veure que la solució a aquest problema la tenien a prop i van posar la seva mirada en l'Alt Pirineu i l'Aran, més concretament, en l'abundància d'aigua corrent i en la seva favorable orografia que podia proporcionar grans salts d'aigua.

Tot i que l'aprofitament hidroelèctric dels rius pirinencs es va iniciar ja a la segona dècada del segle XX, va ser entre els anys quaranta i cinquanta del segle passat quan l'Alt Pirineu i l'Aran es van omplir de preses, de pantans, de canals, de centrals, de pols, de soroll i de gent. Molta gent, molt pobra, que venia d'arreu del país per treballar en la construcció de les infraestructures que havien de donar lloc a una important indústria hidroelèctrica. Un reflex d'aquest boom constructor és la comarca de l'Alta Ribagorça, on en només deu anys, es van construir deu preses i pantans. Fet que comportà una transformació econòmica, social, mediambiental i en les infraestructures del territori sense precedents.

Evidentment, les autoritats del Règim en aquella època no van tenir en compte el parer de la població local sobre la posada en marxa d'aquest projecte que tant els afectava. La prioritat era generar energia per abastir la incipient indústria de les grans àrees metropolitanes i per tant, l'interès local importava ben poc. És ben cert que el desenvolupament de la indústria hidroelèctrica va portar el progrès a l'Alt Pirineu i l'Aran: es van construir carreteres, van aparèixer els primer automòbils, va arribar la electricitat a alguns pobles i es van generar molts llocs de treball, tot i que  la majoria mal pagats i en unes condicions infrahumanes. També és cert que amb la posada en marxa de les centrals, preses i pantans es van expropiar i anegar pobles sencers i els millors prats de cultiu del fons de les valls. La agricultura i la ramaderia se'n van ressentir fins al punt que molts pagesos van haver de plegar i anar a buscar feina a les hidroelèctriques o marxar cap a les ciutats. L'aigua va deixar de baixar pels rius i els seus ecosistemes van quedar afectats per sempre més. Els paisatges pirinencs es van omplir de línies d'alta tensió que sobrevolaven i sobrevolen encara els caps dels seus habitants i que pateixen l'efecte de les ones electromagnètiques que aquestes generen.

Més endavant, amb l'arribada de la democràcia i finalitzada la major part d'aquestes construccions, la situació es va estabilitzar. La industria hidroelèctrica ja funcionava a ple rendiment. Malgrat que molts treballadors de les obres van marxar, encara en va quedar un gruix important que, juntament amb treballadors locals, s'ocupaven de la gestió, explotació i manteniment d'aquesta indústria. Les condicions d'aquests treballadors van millorar força: cobraven bons sous, treballaven en condicions dignes i gaudien d'avantatges socials importants. En alguns casos, aquestes empreses, especialment en el cas de la empresa pública ENHER, van crear infraestructures i serveis locals com cines, piscines, cases de colònies, piscifactories, etc. Tot plegat va fer que la societat pirinenca, en general, valorés positivament la presència d'aquesta indústria en el seu territori i el que hi aportava.

A dia d'avui, gairebé tota la producció elèctrica es troba en mans de grans multinacionals titularitat de fons d'inversió i de grans accionistes. Els centres de gestió i producció estan força automatitzats i la major part de les tasques de manteniment les realitzen terceres empreses subcontractades al millor preu. Aquestes multinacionals es regeixen per criteris estrictament empresarials on prima única i exclusivament, el benefici econòmic. Així doncs, només disposen del nombre de treballadors estrictament imprescindible per mantenir la gestió i funcionament de les instal·lacions. A més a més, els nous treballadors contractats ja no gaudeixen ni dels sous, ni dels avantatges socials que tenien els antics i no cal esmentar res sobre les condicions dels treballadors de les empreses subcontractades.

La Ley 29/1985, mes coneguda com a Ley de Aguas i les seves posteriors modificacions, ho deixa fàcil a la Indústria hidroelèctrica. A canvi de l'aprofitament de l'aigua de totes i de tots pel benefici privat, únicament els hi exigeix el pagament d'un canon que  segons el cas pot arribar al 25,5% de la energia produïda i estableix un límit de temps per la explotació de les infraestructures hidroelèctriques, a partir del qual aquestes han de revertir a la administració. Doncs bé, en la majoria dels casos no es compleixen ni una condició ni l'altra. Per altra banda, la taxa per la utilització privativa del sol, subsol o de la volada que del domini públic en fan les empreses distribuïdores mitjançant les xarxes de distribució d'energia, estableix un canon a pagar en relació als ingressos bruts per municipi als corresponents  ajuntaments. Canon, que de no haver-hi reclamació judicial pel mig les distribuïdores acostumen a no abonar o a abonar segons els seus propis càlculs interessats.

Al territori hi queda el gran impacte ambiental de totes aquestes infraestructures a canvi d'un més que escàs benefici social. Semblaria de justícia que el benefici que genera un bé comú, com és l'aigua, reverteixi en benefici de la societat local, ja sigui en forma de creació de llocs de treball de qualitat, de bonificació de tarifes elèctriques, de creació d'infraestructures i serveis locals, pagaments dels impostos i taxes pertinents, etc. Però les multinacionals d'aquest sector, ni de cap altre, no hi entenen de bens comuns ni de justícia social, només entenen de benefici econòmic. Cal doncs, pensar en traspassar la gestió d'aquesta indústria a empreses públiques que tinguin com a objectiu,  a part del benefici econòmic, el benefici social, és a dir, el bé comú.