El diumenge 18 de juny vaig tenir el privilegi d’assistir amb la família a l’aniversari del Casi Arajol Farràs, que en feia noranta. Érem molts, però en podríem haver estat molts més si tenim en compte la quantitat d’amics i amigues que té per tot arreu.
Soc cosí germà del Casi. Vaig néixer a la Seu catorze anys després que ell. Els nostres avis materns eren de Noves de Segre. L’avi, Antonio Farràs Betriu era de cal Sastre, i ben jove va emigrar a l’Argentina. Anys després el va seguir l’àvia, Antònia Vila Ribó, de cal Capdevila, que va emigrar a Buenos Aires als disset anys. Allà l’esperava la seva germana gran Lola, casada amb Josep Jordana de cal Pregada de la Seu, que havien emigrat uns anys abans. Els nostres avis es van casar allà. Tenien una vida pròspera, en un Buenos Aires, que en aquella època era una de les ciutats més cosmopolites i modernes del món. El matrimoni va tenir tres fills: Carmen, Tomàs i Lolita Farràs Vila. Però l’avi Antonio va morir molt jove, d’una malaltia pulmonar. El 1922 la vídua Antònia, els tres fills, la seva germana Lola i el Josep de cal Pregada van decidir tornar plegats a la Seu.
Soc cosí germà del Casi. Vaig néixer a la Seu catorze anys després que ell. Els nostres avis materns eren de Noves de Segre. L’avi, Antonio Farràs Betriu era de cal Sastre, i ben jove va emigrar a l’Argentina
Com que eren treballadores i amb empenta, les dues germanes van portar una fonda a ca la Morena. El Josep Jordana va fer el taxi a la Seu i es va fer famós per les seves apostes, excentricitats, mal geni i els seus “asados al estilo Pampa”. A la Seu, la nostra àvia Antònia va conèixer al també vidu Josep Tuset Canals, constructor de carruatges, vidu, amb qui, una vegada respectat el tradicional dol, es van casar en segones núpcies. La nova família va viure feliç a cal Tuset, entre cal Letxero i cal Baster, al carrer sant Ot de la Seu. Passats els anys, la filla gran Carmen, als divuit anys es va casar amb Casimir Arajol Duró d’Andorra. El segon fill, el tiet Tomàs, va mantenir la nacionalitat argentina, es va quedar solter. Tenia residència andorrana i vivia entre cal Casi a Andorra i cal Tuset a la Seu, mentre que la Lolita, la filla petita, la meva mare, es va casar i es va quedar a la Seu.
Les famílies van viure molt unides, encara que uns visquessin a Andorra i els altres a la Seu. La meva mare, la Lolita, va ser la padrina del Casi i la tieta Carmen va ser la meva padrina. Aquesta unió familiar al voltant de la iaia Antònia es va veure afavorida per la mobilitat del tiet Casi, soci de la Hispano Andorrana i que conduïa el cotxe de línia que feia diverses vegades al dia el trajecte Andorra–La Seu–Andorra i que entre viatge i viatge passava per casa a descansar una estona i fer una visita al la família.
Les famílies van viure molt unides, encara que uns visquessin a Andorra i els altres a la Seu. La meva mare, la Lolita, va ser la padrina del Casi i la tieta Carmen va ser la meva padrina.
A partir d’aquí les vivències i els meus records. El meu oncle Casi era un andorrà de soca-rel. Venia de cal Sisco de Sans, que tenien una fonda al nucli antic d’Andorra. De jove va viure uns anys a Barcelona on es va aficionar a tota mena d’esports, en especial futbol, boxa i ciclisme. Era una persona bona, amable i generosa. Va participar en la política andorrana com a conseller, va potenciar el club de futbol i el turisme des del Sindicat d’Iniciativa. Era amic de tothom i una persona molt respectada. Sempre recordaré el seu gran cap blanc ben pentinat, assegut a la butaca de pell, llegint el diari. També alguna tarda de diumenge havia anat amb ell a escoltar amb un transistor les retransmissions dels partits de futbol: coneixia un punt de la muntanya on es podia sintonitzar la ràdio. Sempre li agrairé que quan jo estudiava a Barcelona i no tenia un duro i ell baixava d’Andorra amb el seu Hillman, em portava a dinar a can Culleretes.
La seva dona, la tieta Carmen, la meva padrina, era una dona excepcional. Morena, guapíssima, treballadora, amb empenta, elegant, dolça, emprenedora, acollidora. Jo l’estimava molt. Casada de ben jove, va anar a viure a cal Sisco de Sans. Allà va tenir els seus dos fills, el Casi i la Carmen. Treballava a la fonda, on feia de tot: a la cuina, servint taules, atenent als clients, preparant habitacions. Era una treballadora incansable que no perdia mai la simpatia i el bon humor. Quan Andorra va ser ocupada pels gendarmes, a petició del bisbe Guitart, per “posar ordre al país”, uns quants d’ells es van allotjar a la fonda, i ella no va desaprofitar l’ocasió per aprendre el francès.
Sempre li agrairé que quan jo estudiava a Barcelona i no tenia un duro i ell baixava d’Andorra amb el seu Hillman, em portava a dinar a can Culleretes.
Més endavant, els tiets Casi i Carmen van decidir construir-se casa seva, en un terreny en la cruïlla dels carrers les Canals i mossèn Tremosa. La tieta Carmen va convèncer al seu home que podria portar l’obra el seu germà Tomàs. El tiet Tomàs no era pas arquitecte, ni res que se li assemblés. Era un personatge autodidacte, que no va treballar mai per ningú. Sempre elegant, amb vestits fets a mida a cal Fossman del carrer Muntaner, sabates impecables, educació exquisida, reverències per a tothom. Per a molta gent era un enigma, però no vivia de res il·legal. Jo crec que era intermediari i comissionista de terrenys, conseller, assessor... i tot sense constar oficialment enlloc. El tiet Tomàs va acceptar el repte d’exercir com a arquitecte i constructor. Jo no se si el tiet Casi les tenia totes, però va deixar en les seves mans la construcció de la casa que havia de ser cal Casi. En aquells temps les coses es podien fer així. Des que el tiet Tomàs va fer-se càrrec de l’obra, recordo de ben petit que al pis de la Seu on ell aleshores vivia amb el padrí Tuset i la Iaia Antònia, es va omplir de plànols, de llibres de construcció, de disseny de façanes, de tipus d’escales, de catàlegs de materials, cobertes i llosats.
El tiet Tomàs, vista la situació i característiques de la parcel·la, va construir un xalet gran, maco, de pedra picada, diferent, envoltat per un jardí, on a la part de darrere a més a més hi havia espai per un hort. La casa tenia garatge i zona de servei al soterrani, dues plantes i unes àmplies golfes. Un estil estrany, pirinenc, però no ben bé. Algú va dir que recordava les construccions de muntanya que feien en algun lloc de l’Argentina.
El xalet del Casi, va ser i és una construcció emblemàtica d’Andorra, que molta gent fotografia, però el més important era la vida que en el seu interior es desenvolupava.
El tiet Tomàs s’encarregava de tot, de dir als picapedrers gallecs com volia que tallessin les pedres de granit, manava als paletes i si una cosa no li agradava la feia enderrocar, i això produïa la desesperació del tiet Casi, que veia com pujaven les despeses. Estructuralment el xalet de cal Casi és molt sòlid. La prova fefaent és que pràcticament no ha necessitat mai cap reparació important. Quan era petit, em semblava com un castell de conte. A més dels accessos principals, la casa es comunicava pel seu interior, del soterrani al cap de casa, pes una escala de caragol tota de fusta, que a més de misteriosa, era una meravella. El sota llosat, estava tot folrat de suro que feia d’aïllament tèrmic, cosa que li donava una olor peculiar, les bigues i entramats que formaven la coberta per dins, els finestrons. Era un lloc màgic.
El xalet del Casi, va ser i és una construcció emblemàtica d’Andorra, que molta gent fotografia, però el més important era la vida que en el seu interior es desenvolupava. Allà van créixer els fills Casi i Carme, es feien dinars de festa major, venien convidats, amics, celebració del Nadal, la Pasqua... Era una casa plena de vida, on tot es girava al voltant del tiet Casi i la tieta Carmen, tan diferents però sempre tan junts i enamorats. La recordo com una casa feliç.
Era un jove inquiet, interessat per tot. Era especialment aficionat a col·leccionar segells, coses antigues, des d’armes fins a estris i eines de treball, bastons, mobles, figures....
Del Casi, el meu cosí gran, jo en presumia davant dels meus amics. Era un jove inquiet, interessat per tot. Era especialment aficionat a col·leccionar segells, coses antigues, des d’armes fins a estris i eines de treball, bastons, mobles, figures.... Ho treia de tot arreu i ho portava cap a casa, que per sort era gran. Fins i tot, al cap de casa hi havia una màscara antigàs de l’exèrcit alemany amb el seu estoig cilíndric que jo havia vist com els soldats el portaven penjat a l’esquena als còmics de les “Hazañas bélicas”.
De ben jove, als estius, va treballar com a xofer i guia turístic, portant un jeep llarg amb seients al darrere d’una companyia que crec recordar es deia EVISSA. Aquesta feina, a part de guanyar uns diners, li va permetre voltar i conèixer totes les muntanyes d’Andorra. Ell tenia uns dinou anys i ja estudiava veterinària a Saragossa. Quan estàvem junts recordo que anàvem a caçar insectes, per classificar-los i conservar-los. També recordo que anàvem al cap de casa de la Seu, on teníem les gallines i els conills, a fer punteria amb una escopeta d’aire comprimit, que més tard jo vaig heretar. La seva curiositat no tenia límit.
De ben jove el tiet Tomàs se’l va emportar a un viatge per Europa. Van anar fins i tot a l'enigmàtica Alemanya oriental i no recordo ben bé quin problema van tenir amb la policia, però que el van poder solucionar, per una banda, per la cara d’espantats que devien fer i pel fet que l’un era argenti i l’altre andorrà. Quan fèiem un àpat familiar al camp, per degustar un “asado” a l’estil de la Pampa —que feia el tio Pregada— el Casi i jo anàvem pels voltants a veure plantes, insectes, granotes, serps d’aigua i altres curiositats que ell m’explicava, transmetent-me el respecte a la natura i al seu entorn.
El Casi, professionalment es va consolidar com a veterinari al servei del Govern d’Andorra. Estava a prop de la poc coneguda realitat rural del país, voltava per totes les valls, anava a les bordes més llunyanes.
Els anys anaven passant. El Casi va acabar veterinària i es va casar amb la Carmina, una jove molt maca, aragonesa, també veterinària i filla del veterinari de Calamocha, poble situat al nord-est de la província de Terol. A Andorra van viure al segon pis de Cal Casi. Pocs anys després, una greu malaltia, es va endur la Carmina. Tots la vam plorar. El Casi va quedar vidu, però no va quedar sol. El record de la Carmina, les seves dues filles encara petites, la Pilar i l’Eva, els seus pares que vivien a la planta de baix del xalet. La seva estimada i inseparable germana Carmen i els seus dos fills Toni i Nani, i tota la família de la Seu li vam fer costat. L’alegria dels nens donaven nova vida a cal Casi. Les trobades familiars anaven creixent de comensals. Els pares i la germana de la Carmina amb qui sempre va tenir una estreta relació, els amics que no faltaven mai. La vida continuava....
El Casi, professionalment es va consolidar com a veterinari al servei del Govern d’Andorra. Estava a prop de la poc coneguda realitat rural del país, voltava per totes les valls, anava a les bordes més llunyanes. La neu i els durs hiverns no eren obstacle perquè el Casi anés allà on era necessària la seva presència. Aficionat com era a la fotografia, va plasmar en imatges homes i dones de muntanya, bordes, assecadors de tabac, paisatges, postes de sol, eines, animals domèstics i salvatges… El seu arxiu fotogràfic evoca la riquesa oculta de les Valls d’Andorra.
És una persona de gust exquisit, amb molta cultura i criteri, bon conversador, amb sentit de l’humor, respectat, creatiu, recopilador de totes les publicacions que s’han fet sobre Andorra.
Paral·lelament al desenvolupament de la seva tasca professional, el Casi va esclatar com a persona polifacètica i com a humanista. Andorrà universal, ciutadà del món, ha viatjat molt, no com a turista sinó com a persona curiosa que vol entrar al fons de les diferents cultures i formes de viure. Gràcies a la quantitat d’amics que té per tot arreu ha visitat molts països, ha estat als millors restaurants, a les millors caves, ha anat com a convidat especial a les més destacades fires, festes i concerts d’Europa. Ha tingut vivències que poca gent ha pogut experimentar. És una persona de gust exquisit, amb molta cultura i criteri, bon conversador, amb sentit de l’humor, respectat, creatiu, recopilador de totes les publicacions que s’han fet sobre Andorra. Casa seva és com un museu. Les peces, els mobles, les escultures, els quadres, les pintures, les muntanyes de llibres, els expositors... tenen preferència a l’hora d’ocupar l’espai físic de casa seva. Ha respectat els mobles que va heretar dels seus pares, en especial, les dues butaques de pell, la taula extensible del menjador, el bufet, les cadires, la gran làmpada de bronze amb tulipes que il·lumina el menjador. Tot és al mateix lloc de sempre...
L’abans i l’ara conviuen en harmonia a casa seva. És el seu cau, el reducte on es troba envoltat de tots els records i les coses que més li agraden i on convida a dinar a família i amics en les festes assenyalades, exercint ell tant d’amfitrió, com de xef de cuina com de sommelier. La seva vessant creativa, emprenedora i artística s’ha manifestat en l’organització de la Fira d’Andorra, en l’elaboració del programa, en triar el detall commemoratiu, en les seves il·lustrades felicitacions de Nadal, impartint conferències sobre temes andorrans. I en tantes coses més.....
Amb la proclamació de la Constitució, l’administració andorrana va experimentar una important transformació i el Casi va passar a ser cap de protocol del Govern d’Andorra, i més tard, també introductor d’ambaixadors.
En l’àmbit professional, la vida del Casi també ha tingut importants canvis. Amb la proclamació de la Constitució, l’administració andorrana va experimentar una important transformació. El Casi va passar a ser cap de protocol del Govern d’Andorra, i més tard, també introductor d’ambaixadors. El seu nomenament va ser un encert. La seva personalitat, la seva educació exquisida, la seva cultura, el seu savoir faire, la seva capacitat d’organització i de solucionar imprevistos, el seu profund coneixement de la història i la realitat andorrana, asseguraven l’èxit de tots els esdeveniments que havia d’organitzar. Han passat els anys. La jubilació pel Casi ha estat una nova oportunitat. S’ha dedicat a tot allò que més li ha agradat fer. Ell s’ha marcat les prioritats. En cap moment ha estat inactiu.
Com deia al començament, fa pocs dies vam celebrar els seus 90 anys. Una gran festa. Molts convidats, tants, com anys celebrava. Família, amics, joves, grans, tots plegats molt contents. Va bufar fort les espelmes. Esperem que es compleixin els desitjos. La seva neboda Nani el va obsequiar amb un pastís fet per ella, de fruites del bosc. Jo, de broma, li deia que no n’havia fet noranta, n’havia fet quatre vingt dix, com a França. Perquè com deia en Serrat, als vint anys és quan més força es té, i ell té quatre vegades vint i deu de propina.
Casi: és un orgull ser cosí germà teu i poder haver compartit molts moments de la meva vida. Deixes un bon llegat i una bona saga. Les teves filles Pilar i Eva, i els teus nets Kilian, Nil, Nayla i Walter. Que en compleixis molts més. Això si, amb salut, energia i felicitat i que nosaltres ho podem ser-hi presents. Per molts anys, Casi petit!
El teu cosí germà Miquel.
Miquel Puertas Farràs
