20:21h. Dimecres, 25 d'Abril de 2018

El tió de Nadal: una mica d’història

Com és ben sabut, Catalunya és un territori on les tradicions hi són com els bolets en bona temporada. Ja siguin tradicions associades a festivitats religioses o paganes, totes tenen una simbologia pròpia i uns valors que les fonamenten i que, segurament, han estat clau perquè perduressin fins als nostres dies. El tió de Nadal és una més d’aquestes tradicions, però el que la fa especial és que no la trobem enlloc més, és ben genuïna d’aquí. Article de Jesús Bach.

La portada del conte-cd "El tió de la Freita" que es presenta aquest dissabte a la Seu.
La portada del conte-cd "El tió de la Freita" que es presenta aquest dissabte a la Seu.

A altres països europeus o territoris de l’estat espanyol qui porta els regals pot ser una bruixa, el Pare Noel, el nen Jesús, un àngel, un follet, un gnom, els Reis Mags... Sí que existeix o havia existit l’element del tronc sagrat en moltes altres regions, com ara al País Basc, Galícia, Andalusia, Extremadura, Provença, França, Anglaterra, països eslaus, etc., però en cap cas actua com a portador de presents. La pregunta és la següent: D’on deu venir, aquest costum tan singular?

Per començar, hem de saber com se celebrava la tradició en temps antics. El tió era una soca ben grossa, molt més que la majoria de tions actuals. Se li resava, se l’alimentava amb restes de menjar com ara i, el dia que cagava, transformava totes aquestes restes en delícies: torrons, neules, fruits secs, llaminadures, etc. No obstant això, no es guardava o es tornava al bosc a l’espera del proper Nadal, sinó que es cremava a la llar de foc i havia de durar fins al dia de Reis. Llavors, es recollien les restes de fusta i es guardaven tot l’any a casa, ja que eren considerades protectores i portadores de bona sort. El tros més gran que quedava era el que es feia servir per encendre el tió del següent Nadal. Les cendres, en canvi, s’escampaven a horts i conreus per fer-los més fèrtils. A més a més, es creia que tenien propietats purificadores (especialment de l’ànima) i que, per tant, era bo consumir-ne alguna vegada en poca quantitat.

Ara que sabem com se celebrava antigament, anem fins als seus orígens. Com hem vist, al tió se li resava, i els regals els caga la Nit de Nadal. D’on sorgeix aquesta relació amb el cristianisme? La tradició del tió era pagana, se celebrava durant el solstici d’hivern i, entre altres coses, simbolitzava el renaixement de la natura. Va ser el cristianisme el que, posteriorment, va establir el naixement de Jesús en aquestes dates i va cristianitzar, en certa manera, el culte al tió. Així doncs, diu la llegenda que uns pastors van anar a veure Jesús i li van donar el seu menjar, ja que no tenien res més per oferir-li. Quan se’n tornaven, es van asseure famolencs en una soca, la qual els proveí miraculosament de tota mena d’aliments. Cal dir que l’arbre ha estat un element sagrat associat a puresa i fertilitat des de temps immemorials: pel budisme, pels druides de la Gàl·lia i per la gran majoria de pobles europeus primitius. Paral·lelament, hi ha nombroses tradicions normandes, sèrbies, gregues, romanes, etc. que associen, també, l’acte de colpejar amb la fertilitat i la purificació. En conclusió, la tradició del tió hauria sorgit per assolir aquests dos objectius.

Finalment, és indispensable que parlem del tió al Pirineu. Segurament la tradició hauria començat a la ruralia pirinenca i més tard s’hauria anat estenent a ciutats, plana i litoral. Hi ha ritus solsticials pirinencs, alguns ja perduts, que hi estan directament relacionats: la soca de Nadau a la Vall d’Aran, el conco del foc al Pallars, la rabassa a la Ribagorça, la tronca de Nadal a Taüll, etc. A la Seu d’Urgell, precisament, hi ha un tió ben particular, el Tió de la Freita. No és ben bé el tió el que porta els regals, sinó que els minairons, després de ser salvats pels joves de la seu de les mans d’en Peirot, treballen incansablement a l’interior del Tió per fer joguines i regals per a la mainada. Malgrat que la figura del Tió s’ha banalitzat en els darrers temps, cal preservar-lo amb la màxima autenticitat possible a fi de mantenir vius els valors que sempre l’han caracteritzat: fertilitat, prosperitat, transformació i família, uns valors que malauradament es veuen afeblits massa sovint en la nostra societat.

Jesús Bach-Marquès. Universitat de Barcelona