04:37h. Dilluns, 23 d'Octubre de 2017

Pérez-Bastardas: "He volgut posar en valor el patrimoni dels frontals romànics de la Cerdanya"

Alfred Pérez-Bastardas acaba de publicar el llibre Els frontals d’altar romànics de la Cerdanya (Salòria, 2016), que està prologat per Joan-Enric Vives, l'arquebisbe d'Urgell i Copríncep d'Andorra. Entrevistem l'Alfred per conèixer més coses d’aquests tresors patrimonials que es troben amagats arreu del món.

El llibre dels frontals és una autèntica joia.
El llibre dels frontals és una autèntica joia.

Què és un frontal d'altar? Una il·lustració d'època medieval, normalment pintura sobre taula, però també podien ser talles, que es posava a la part del davant de l'altar (un plafó que podia fer aproximadament 1,80 metres de llarg per 0,90 d'ample, tot i que n'hi ha de més grans) perquè els fidels, que habitualment eren analfabets, poguessin anar seguint el relat del sacerdot. Habitualment el que explicava era la vida del sant titular de la parròquia o del patró del poble.

Quina és la cronologia dels frontals de la Cerdanya? Fins molt recentment els experts els dataven principalment al segle XII,  però ara hi ha un cert consens a estirar una mica més aquesta cronologia: entre finals del segle XI, els més antics, i principis del XIV, els més moderns.

Al llibre en relaciona tretze. ¿Són tots els que hi ha a la Cerdanya? Són tots els s'han conservat i sabem que provenien de la Cerdanya. És el cas del que coneixem amb le nom de frontal de la Seu o de l’Apostolat, que el 1905 va iungressar al que avui és l’MNAC procedent de la diòcesi d’Urgell. Hi ha experts que l’emparenten amb el d’Ix; potser procedía de la mateixa escola, i per això ens ha semblat oportú incloure’l en el llibre.

N’hi havia més? És molt possible (era habitual que cada església tingués el seu) però no ens n'han arribat referències. D'aquests tretze, d'altra banda, només dos es conserven in situ. Són els de Sant Andreu d’Angostrina, que els experts daten a la segona meitat del segle XIII, el de Sant Esteve de la Tor de Querol, de la primera meitat del segle XIII i que, de fet, s'ha conservat a Sant Fruitós d'Iraval. La resta es van traslladar a institucions diverses -el Prado, el museu d’art de Worcester (EUA), el museu d’arts decoratives de París, el Centre d'Art Sacre d'Illa de Tet, al Rosselló, i sobretot, l'MNAC- on van anar a parar al primer terç del segle XX.

Per què es concentren precisament en aquests dos segles, els frontals? Coincideix amb l'explosió del romànic: en aquests moments es pinten també els grans murals de les esglésies pirinenques. Als frontas s'hi arriba normalment a través de les il·lustracions dels Beatus, que n’inspiren moltes de les escenes.

Els frescos romànics s'han endut la glòria mediàtica. ¿Hem de considerar els frontals un gènere menor? En absolut. Són obres d'art igualment excepcionals, però molt menys conegudes. I per això mateix hem de reivindicar-los. A més, hem tingut la mala sort que la majoria es van retirar en algun moment del seu emplaçament originari, perquè havien passat de moda o s'havien fet malbé. Alguns s’han conservat, i d’altres han desaparegut.

Qui els executava? Normalment eren colles d'artesans procedents del sud de França o del nord d'Itàlia. S'instal·laven en una zona sota la protecció d'un monestir o d'una gran església i creaven el que n'hem dit escoles, que hem d'entendre no en un sentit físic sinó com un taller on un grups d'artesans treballava sota el guiatge d'un mestre. Gràcies als trets estilístics comuns, es considera que n'hi va haver a la Seu, Puigcerdà i Ripoll, d'aquestes escoles.

En coneixem els noms dels autors? Normalment, els frontals són anònims. O com a molt els podem atribuir molt genèricament al Mestre de Soriguerola, per exemple. Amb alguna raríssima excepció: fora de l’àmbit de la Cerdanya, el de Sant Genís les Fonts, al Rosselló, avui desaparegut, portava la firma d’un tal Alexandre, però no en sabem res més; el d’Esterri de Cardós (el Pallars Sobirà) no du firma però sí data: 1225; i el de Sant Martí, conservat a Baltimore, porta una inscripció en llatí: ANNO DOMINI MCCL. Però el més habitual és atribuir-los a una escola determinada, a partir dels trets estilístics comuns.

Per què van caure en l'oblit? Va passar com amb la pintura mural, que en algun moment va ser emblanquinada i no va ser redesccoberta fis a finals del segle XIX i principis del XX. Quan es feien malbé per la humitat, s'embrutaven fins que quedaven il·legibles o, simplement, el pas dels segles els convertia en una taula de fusta que ni el mossèn ni el fidel sabien interpretar, els retiraven a la rectoria. I no va ser fins que a principis del segle XX es produeix el moviment de recuperació i rescat del romànic impulsat per la Junta de Museus que no vueran la llum: arribava un d'aquests historiadors a l'església de torn i el mossèn de torn li deia: "Vingui  la rectoria, que hi tinc una taula que potser li pot interessar". Efectivament: allà dintre hi tenien un tresor, i no n'eren conscients. Així és com van marxar la majoria d'aquestes peces.

Quines són les temàtiques habituals? Sobretot, les vides dels sants titulars o dels patrons del poble. Però també n'hi ha d'il·lustrats amb el Pantocràto,r amb els quatre evangelistes a les cantonades, que serveixen com una mena de guia per explicar els Evangelis; o amb el Naixement i els Reis d'Orient: el de Mosoll, per exemple, que és excepcional perquè Melcior, Gaspar i Baltasar hi apareixen muntats a cavall; és extraordinari, un cas únic entre els frontals catalans perquè l'habitual era que els Reis Mags fossins retratats a peu, no a cavall.

Quin lloc ocupen, els frontals de la Cerdanya, en l'àmbit català? A tot Catalunya se'n deuen haver conservat una seixantena, dipositats majoritàriament a l'MNAC (29), el Museu Episcopal de Vic (14) i el Diocesà de Lleida (3). I són en general extraordinaris perquè ens han arribat en un bon estat de conservació. Amb excepcions, és clar, com el de Bolvir, de lectura dificultosa.

Han de continuar al museu, o millor que tornin a casa? S'ha de ser prudent, en aquest punt, perquè estem parlant d'obres d'art extremadament delicades que requereixen unes condicions de temperatura i humitat molt concretes. I no ens oblidem de la seguretat. Tornar-los als seus llocs d'origen no crec que sigui la millor opció. En canvi, sí que se'n poden fer còpies fotogràfiques d'alta qualitat i instal·lar-les a l'església d'on se sap que provenien. Seria una forma de revaloritzar el patrimoni local i de convertir-los a la vegada en atractiu turístic més. En tenim exemples com el de Guils: l'original es conserva al Prado madrileny. A Mosoll també tenen una còpia del frontal, i l’ajuntament de Soriguerola s’ha posat en contacte amb el Museu Nacional d'Art de Catalunya per gestionar-ne una.

Serà difícil, segur, però destaqui’n dos d’entre els tretze que ha censat. El de Guils, de traç si es vol molt rudimentari però de gran vistositat, amb uns colors preciosos i també en bon estat de conservació; i el de Saga, a París, que per primera vegada reproduïm en color: no és poca cosa, perquè fins i tot la magna obra que és Catalunya Romànica el reprodueix en blanc i negre.

Més informació: Edicions Salòria