Vagi això per endavant perquè ningú m'interpreti malament. Les dones tenen, o haurien de tenir, els mateixos drets que els homes, les mateixes llibertats i les mateixes obligacions, Sense cap mena de dubte.
Hi ha homes bons i homes dolents. Hi ha dones bones i dones dolentes.
Existeix un masclisme radical i un feminisme radical. Aquí és molt difícil de trobar un punt d'equilibri. És l'eterna guerra dels sexes. Existeix també un masclisme estructural, socialment establert, quasi invisible. El masclisme de tota la vida, per dir-ho d'alguna manera. La majoria dels homes formem part d'aquest tipus de masclisme i no ho sabem. Els rols de sempre.
La majoria dels homes formem part d'aquest tipus de masclisme i no ho sabem. Els rols de sempre.
Quan de jovenet anava a dinar a casa dels meus iaios amb tota la família, la iaia no deixava aixecar els nois de taula per anar a buscar el segon plat, o l'aigua o el vi que faltava, ho havien de fer les noies. Aquella dona tenia assumit el rol de mestressa de casa a l'antiga manera. A la cuina manava ella, a taula manava el padrí. És clar, els nois no ens queixàvem d'aquest sistema. Diga-li tonto. En contrapartida, a mi em tocava anar a buscar llenya a l'era per carregar l'estufa. Així eren les coses, tots teníem una feina més o menys establerta, tàcitament establerta. No es parlava d'igualtat, però hi havia igualtat.- parlo solament de l'estructura familiar. Socialment, als anys setanta, en aquest país, la dona es trobava en unes condicions molt injustes, en gran part degut al règim polític.
Ara només es parla d'igualtat i cada cop n'hi ha menys. El nou feminisme apreta fort.
Ara només es parla d'igualtat i cada cop n'hi ha menys. El nou feminisme apreta fort. Pretén fins i tot que canviem de gènere verbal, o que condemnem una situació suposadament injusta de la que no tenim detalls concrets. És allò de "tots som Charlie" (salvant les distàncies). Essencialment això és impossible, com podem fer-nos partícips d'uns fets que ens són aliens? Llunyans? Desconeguts?
Si com diuen els psicòlegs tot començà a la família, potser s'hauria de replantejar el sistema de funcionament d'aquesta. Tornar a repartir rols. També els nens poden fregar plats i les nenes anar a buscar llenya, és clar.
El nou feminisme no busca aquesta igualtat. Va més enllà. Busca canviar els papers, agafar el poder que sempre han tingut els homes (i és legítim, per descomptat), però crec que el plantejament és erroni. Només porta al conflicte i l'enfrontament. Si et poses al mateix nivell que el teu opressor només pot passar que et converteixis tu en opressor.
Tot comença a la família. No a l'escola, com molts pares diuen ara, per treure's les puces de sobre.
Tot comença a la família. No a l'escola, com molts pares diuen ara, per treure's les puces de sobre. L'educació, el respecte mutu i la igualtat moral s'aprenen a casa, i d'aquí a la societat.
Avui l'estructura familiar està malmesa, això fa, a parer meu, que es desencadenin una sèrie de comportaments personals i socials equivocats, entre ells el feminisme i el masclisme radical. Digueu-me conservador
