26.08.2019 |
Ramon Ganyet
13:27
30/06/15

El tàndem Barcelona-Pirineus pot ser imbatible

La idea que Barcelona podia fer una candidatura olímpica va venir després de l’èxit de la Copa del Món d’Eslàlom Femení de 2008 a la Molina i de la de Snowboard de 2010 a l’Estadi Olímpic de Montjuïc. 

El tàndem Barcelona-Pirineus pot ser imbatible

Els trens s’han d’agafar quan estan parats a l’estació, abans de l’hora de sortida. 

La idea que Barcelona podia fer una candidatura olímpica va venir després de l’èxit de la Copa del Món d’Eslàlom Femení de 2008 a la Molina i de la de Snowboard de 2010 a l’Estadi Olímpic de Montjuïc. L’alcalde Hereu va anunciar la candidatura per a 2022, el setembre de 2010, sense consultar els representants polítics del Pirineu. En aquells dies ja se sentien agudament els efectes de la crisi econòmica i financera i l’atur ja s’havia enfilat al 20 per cent (circumstància compartida amb l’anterior candidatura de Narcís Serra, el 1982).

Amb la inspiració i la nostàlgia de Barcelona’92, es va nomenar director Enric Truñó, es va formar una oficina olímpica i es va crear un Consell Territorial per preparar la candidatura. D’entrada, no s’havien consultat els ciutadans ni tampoc els muntanyencs però, a poc a poc, els esportistes, les federacions, els ajuntaments pirinencs i les diputacions hi van donar tot el seu suport. El projecte va avançar seguint les consignes i tendències del Comitè Olímpic Internacional i, molt especialment, inspirat en el model bipolar de Torino 2006, Vancouver 2010 i, després, Sochi 2014: aeroport, allotjament massiu en hotels existents i proves de gel a la ciutat de Barcelona; proves d’esports de neu a les muntanyes de la Cerdanya; una bona i ràpida comunicació entre les dues zones, connectades amb tren i dues autovies. 

El projecte tècnic de candidatura estava gairebé encarrilat quan el 2011 es va iniciar la legislatura municipal de Xavier Trias. Potser sense massa entusiasme per Barcelona, però amb devoció per estructurar i ajudar l’economia i els serveis del Pirineu, el nou alcalde i el seu equip van culminar el projecte a mitjans de l’any 2013. Per a la Cerdanya s’obria una perspectiva esperançadora de consolidar unes infraestructures esportives, de millorar el subministrament elèctric, de modernitzar les telecomunicacions i, sobretot, de renovar el tren de Puigcerdà. Per a les federacions esportives, una oportunitat única per promoure els seus esportistes i totes les disciplines olímpiques. Per a tot el Pirineu, la recerca de l’excel·lència i la possibilitat de crear una marca Pirineu internacional. A la Molina, el llegat d’una vila olímpica amb capacitat d’apuntalar les activitats turístiques d’hivern i també de les altres temporades de l’any. Cent anys d’esquí de competició són el millor aval de la primera estació catalana. Però, a l’octubre de 2013, quan va ser l’hora de presentar el projecte, potser perquè havia de ser tramitat per la via del Comitè Olímpic Espanyol i perquè l’oposició demanava una consulta ciutadana en referèndum, a falta del màxim consens de les forces polítiques, Xavier Trias i Artur Mas van decidir no presentar candidatura de Barcelona per a 2022. Per prendre aquesta decisió, no van consultar la gent del Pirineu ni les federacions. Si no us presenteu a un concurs, no podeu esperar guanyar-lo. El termini de presentar-se per a 2022 es va deixar passar, i es va decidir continuar amb l’oficina olímpica per optar a la candidatura de 2026. 

Entretant, es va preparar un Pla Estratègic d’Esports d’Hivern a Catalunya, del qual encara no se n’ha executat fins ara gran cosa. Però, la realitat és que es va cloure la presència, durant més d’una dècada, de les competicions internacionals de la Molina, sense cap nova perspectiva d’organitzar cap competició important fins a 2020. El relleu pirinenc d’esquí de competició s’ha passat a la Federació Andorrana, que va començar molt bé amb una copa del món el 2012 i ara té programat cada any un esdeveniment d’esquí de primer nivell fins a 2019. Si no se sembra quan és l’hora, és molt difícil recollir els fruits de la terra. 

Al meu criteri, quan el 18 de juny de 2015 l’alcaldessa Ada Colau ha frenat la candidatura 2026, ja volava amb un perdigó a l’ala i, com diu Gerardo Pisarello, no té consens social. Potser no s’havia fet prou per a generar-lo. A partir d’aquí, molta gesticulació d’uns i altres, lamentant la precipitació i el desencant de la il·lusió que tenia la Federació Catalana d’Esports d’Hivern i alguns alcaldes del Pirineu. En el debat també hi ha intervingut Àngel Ros, alcalde de Lleida, per a proposar de nou la candidatura de Lleida amb Saragossa i la dispersió d’escenaris de competició per les valls aragoneses i lleidatanes. Un model olímpic que pot satisfer molts sentiments locals, però que tindria ben poques possibilitats de prosperar en competència amb les grans ciutats mundials dels esports d’hivern. La comparació amb Barcelona i amb unes instal·lacions compactes a la Molina, Masella i el Pla de les Forques no aguanta una anàlisis tècnica rigorosa pel que fa als emplaçaments de viles olímpiques, disponibilitats d’hotels, transports, gestió de la seguretat o experiència en proves esportives d’alt nivell. 

El dia 31 de juliol de 2015, el Comitè Olímpic Internacional escollirà entre Pequin (Xina) i Almaty (Kazajistan) la seu nominada per als JJOO de 2022. Si Barcelona-Pirineu hagués presentat la candidatura que tenia preparada el 2013, crec que hauria tingut altíssimes probabilitats de ser escollida, i s’haguessin obert noves perspectives il·lusionadores per a aquestes poblacions de les valls pirinenques molt desestructurades des que es patiren fortes emigracions durant el segle XIX i es desdibuixà la cultura tradicional associada a l’esfondrament econòmic agropastoral. 

Ara falten tres anys per presentar-se a una nova candidatura per als Jocs Olímpics d’Hivern de 2026. Les airades reaccions d’aquests dies tenen molta càrrega política, però indiquen que al Pirineu hi ha necessitat d’un projecte integrador i modernitzador per encarar el segle XXI. Per fer-lo viable, cal la generositat interessada de Barcelona, de Catalunya i d’Espanya, a través de l’excel·lència esportiva que tan bé va quallar fa vint-i-cinc anys en els memorables Jocs Olímpics de Barcelona 1992. 

El tàndem Barcelona-Pirineus pot ser imbatible i pot dibuixar unes noves relacions de simbiosi entre la ciutat i el seu territori de muntanya. El tren olímpic no torna a parar fins al mes de novembre de 2017. Encara hi hauria temps d’agafar-lo si les condicions fossin favorables: un bon projecte, útil per Barcelona, per al Pirineu i per a l’esport, i una unitat d’acció de les institucions. 

Ramon Ganyet. Juny de 2015

Comentarios