14.11.2019 |
Montse Ferrer
16:01
2/10/19

Vint-i-cinc anys

Si tens sort, la vida et flueix bé i tens prou edat per fer balanç, quan mires enrera t’adones que has dissenyat, impulsat i fet créixer projectes importants que han donat sentit a la teva trajectòria professional i vital.

La Seu d’Urgell i una servidora hem celebrat enguany les bodes de plata. Tota una efemèride de la que estic molt orgullosa i satisfeta.

Recordo que, al cap de tres mesos d’incorporar-me a l’Ajuntament de la ciutat, vam anar, amb el Salvador Maura i l’aleshores alcalde Joan Ganyet a la Fira de Sant Llorenç de Bellver de Cerdanya per tal d’entrevistar-nos amb el Joan Sangenís, home savi entre els savis i impulsor entre els impulsors. Li vam comentar la genial idea d’en Maura de concentrar a la Seu els formatgers artesans dels Pirineus en una fira que posés en valor la professió i la capitalitat de la Ciutat.

Amb els seus consells i el seu suport vam tornar a la Seu i vam dissenyar i executar la que seria la primera edició de la mostra. La memòria falla, però els papers certifiquen que van ser 36 els formatgers assistents a aquella primera fira que vam fer a la plaça dels Oms, en una carpa que s’adaptava amb piles de fustetes al desnivell del terreny. N’hi havia 13 formatgers catalans, 2 aragonesos, 11 francesos i 10 navarresos i bascos.

I així va començar tot

Per la fira han passat centenars de formatgers del Pirineu. Alguns han repetit i altres no, molts s’han quedat pel camí i algunes formatgeries han tingut la sort de passar d’unes mans a unes altres, mantenint ramats, coneixement, producció, paisatge i vida a la muntanya.

Reviso els participants a l’edició d’enguany, la que fa vint-i-cinc, i veig que dels 47 n’hi ha 8 que celebraran que la seva primera vegada va ser l’any 1995: Mas el Lladré, amb el Joan Puigcorbé; Castell-llebre, amb el Fermin Tordesillas i l’Anna Gárate al capdavant; en Xesco Buscallà de Baridà; el Josep de Tros de Sort; el Juan José Baró de Quesos Benabarre i en Miguel Aznárez de Quesos Larra. També hi són encara Bauma i Serrat Gros, ara ja amb nous formatgers que els representen. Tots ells mereixen un homenatge!

Durant els primers anys vam fer servir les fotos de l’arxiu Maravilla per il·lustrar la comunicació de la fira. Imatges en blanc i negre del segle passat, quan encara s’anava a peu… Després vam dissenyar amb el Ramon Berga la lletera troquel·lada, que feia referència a la llet i al formatge. La Carme Invernon les ha pintades totes, any rere any.

Fèiem cursos de tast al Parador durant la setmana anterior. El cuiner d’un restaurant de Slow Food encara m’explicava ahir que allà va començar a valorar i a entendre de formatges.

Hi van passar molts amants del formatge, persones de la Seu i d’altres que hi venien expressament. Després vam incorporar els tallers al mateix cap de setmana de la Fira, hi vam crear nous espais i vam sumar professionals que van aportar coneixements i dinamisme.

La fira i tot el que passava al seu voltant ha estat i és una plataforma de pedagogia dels formatges, de les singularitats i la importància que tant el producte com la gent que el fa signifiquen per al manteniment d’un territori com el nostre, on fixar la població amb persones amb talent que creuen en el que fan i posen en valor els ramats té un valor indescriptible.

Criteri, coherència, innovació i respecte als formatgers van ser els quatre pilars en què es va fonamentar el meu pas per la Fira de Formatges Artesans dels Pirineus. Criteri territorial: el Pirineu com a unitat infragmentable. Coherència i fidelitat als principis fundacionals. No parar mai de crear coses noves, d’aprendre i d’oferir sorpreses i continguts de qualitat. I el més important: la fira és dels formatgers. Escoltar, dialogar i adaptar interessos és trascendental, perquè la passió ha de ser col·lectiva. Si no, no té sentit i ho fa trontollar tot.

Enric Canut, Isaac Gelabert, Laia Pont, Natàlia Nicolau, Roser Romero del Castillo… Persones que van treballar fort i van deixar petjada, que van marcar una època. Vagi per ells el meu reconeixement i la meva amistat eterna. I als que encara hi són, els hi desitjo molta sort i encerts. La Seu necessita una fira forta, potent i que sigui referència al llarg de l’any, que sumi i que ens projecti com la capital d’aquesta unitat territorial que és el Pirineu, per sobre de fronteres i fronteretes.

Ara ja fa dos anys que vaig emprendre un rumb professional que m’ha desvinculat de l’organització de la Fira de Formatges Artesans del Pirineu. No sé si serà definitiu o temporal, però és com tenir un fill i als 23 anys marxar de casa. Sempre serà el teu fill i sempre l’estimaràs.

Comentarios