01.10.2020 |
Joan Ganyet
10:35
31/03/20

Picasso íntim

Picasso íntim

En memoria de Diana Garrigosa

A la taula del menjador de la Fonda Tampanada de Gósol, a més de la Lola Fondevila, la mestressa, hi som Diana Garrigosa, el seu marit Pasqual Maragall, alcalde de Barcelona i jo mateix en animada conversa mentre fullegem el llibre de Palau i Fabre Picasso vivent 1881-1907. Infantesa i primera joventut d’un demiürg. El Tinent feia trampa....., etzibà de cop la Lola comentant la caricatura que Picasso va fer del seu company de tardes de farra al bar de la fonda. L’apunt interpreta de forma genial el personatge: mitjana edat, barba de dos dies, murri, mirada de través, rialla per sota el nas...

A cal Tampanada es conserva intocada fins avui la cambra del segon pis que dóna a la plaça, on van residir aquell frenètic estiu de 1906 el jove pintor i la seva companya parisenca Fernande Olivier. La Lola Fontdevila, de la nostra família, i que va morir gairebé centenària, recordava perfectament l’exòtica parella: era aleshores una nena de sis anys que ja s’adonava de tot.

La casa pairal gosolana de la nostra família està íntimament lligada a cal Tampanada perquè el 18 de maig de 1878 Margarida Fondevila Solé, la filla de la fonda, es va casar amb l’hereu de cal Benet, Isidre Solé Cusí. Van tenir 7 fills, el més gran dels quals fou el meu avi Josep Solé Fondevila. A l’estiu de 1906 la pollicada de nois i noies de cal Benet freqüentava la casa de la seva mare. Per aquesta raó, amb tota probabilitat, van fer de models per a les pintures de Picasso protagonitzades per nois. Aquell estiu l’Enric, l’Isidre i l’Ot de cal Benet tenien 18, 13 i 11 anys respectivament.

Quina impressió devia tenir Picasso de Gósol i els gosolans fa 114 anys? Evidentment, un fortíssim contrast amb Barcelona i, no cal dir, amb París. De les avingudes, cafès i luxe desfermat del París refulgent de la Belle Époque, la ciutat talismà dels més innovadors corrents artístics i culturals del món, al Gósol primitiu de cases elementals, d’economia agrària de subsistència, de gent senzilla amb un innat sentit de l’hospitalitat, que formava part d’una societat patriarcal; però també al Gósol voltat d’un espectacular paisatge de diàfana llum, de cels blavíssims, d’aigües cristal.lines, del penyassegat de Roca Roja encès pel sol ponent; un poble d’alta muntanya a redós del Cadí majestàtic i de l’altiu Pedraforca que oferí a Pablo i Fernande un devessall de sensacions estampades amb el més genuí segell de l’autenticitat, sense volutes ni cortinatges: l’olor del blat acabat de segar, els sabors de la cuina tradicional sense additius, els rostres treballats pel sol i la serena, les dones que duien caputxa com a l’edat mitjana, les tempestes estivals amb llamps i trons d’òpera de Wagner, el Ball de les cosses… Un contrast que va fascinar aquell jove dotat d’il.limitades potencialitats, una esponja que ho assimilava tot i que cremava etapes per a convertir-se en l’artista més important del segle XX. Gósol va fecundar Picasso, que es lliurà a una frenètica producció de més de cent obres en poques setmanes. Van veure la llum els retrats de la seva companya (Fermande amb el mocador al cap, Fernande nua, Fermande sobre un mul); també Nu amb les mans enllaçades, Gran nu dempeus, Dona rentant-se; El venedor de flors i La dona dels pans.

Quina impressió devia tenir Picasso de Gósol i els gosolans fa 114 anys? Evidentment, un fortíssim contrast amb Barcelona i, no cal dir, amb París.

D’entre les nombroses pintures d’aquell estiu gosolà han assolit singular transcendència artística el bellíssim Cap de noia jove, lligat directament a la resolució final del Retrat de Gertrude Stein, que havia deixat inacabat a París; i Tres nus i L’harem, precursores del definitiu Les senyoretes del carrer Avinyó, la revolucionària composició que inauguraria el cubisme i, amb ell, l’art contemporani.

L’any 2006, durant la commemoració del centenari d’aquell estiu prodigiós, asseguts per pura casualitat a la mateixa taula del menjador de cal Tampanada, tinc la immensa fortuna de mantenir una conversa curulla d’anècdotes i acudits amb dues dames singulars, que aparentment no tenen res en comú: la Pepa de cal Clot, l’autèntic pal de paller de la fonda al llarg de 60 anys, la que ho feia tot i ho sabia tot, i Maia Picasso, l’hereva per antonomàsia de la xispa, la vitalitat i el físic del gran pintor i, per damunt de tot, dels seus ulls, d’aquells prodigiosos ulls…

Joan Ganyet i Solé, arquitecte

Picasso íntim
Comentarios