Expressions referencials d’avui com “Carpe diem” (Viure al dia), “Les muntanyes pariran, naixerà un ridícul ratolí”, o “Aurea mediocritas”, les devem al gran poeta llatí Horaci. Quint Horaci Flac (Venusa, 65 aC/Roma, 8 aC), junt amb el seu amic Virgili i amb Ovidi, van ser els màxims exponents de la literatura romana. Dels tres, el primer en pulcritud i perfecció tant en l’expressió com en la mètrica. Fill d’un esclau llibert cobrador de subhastes, estudià a Roma i Atenes. Allà va ser acollit per Brutus (un dels assassins de César) i nomenat tribú militar. Després de la derrota a la decisiva batalla de Filipos, abandonà la milícia i fou amnistiat per César. A Atenes va conèixer l’epicureisme i l’estoïcisme, que van marcar per sempre més la seva vida i la seva obra. Va seguir els consells del seu pare, que l’exhortava a viure “amb parsimònia i frugalitat”.
La seva amistat amb Virgili i Vari li va franquir l’accés a Mecenes, ric conseller d’August. Mecenes el va protegir i fins li va regalar un mas a les muntanyes Sabines, on va poder-se dedicar a la literatura i al gaudi de la natura. D’allà en surt precisament el seu cèlebre “Beatus ille”, lloança de la vida al camp que tanta influència ha tingut en la poesia occidental (Garcilaso, Fray Luís de León, Keats...) i encara avui pot observar-se en les reaccions dels urbans com a conseqüència de la pandèmia. Tant va plaure a l’emperador August, que li va oferir ser el seu secretari particular, càrrec al que va renunciar per dedicar-se a la creació literària. August li va escriure: “Has de saber que estic enutjat amb tú, perquè entre les teves moltes lletres, no n’hi ha cap que sigui adreçada a mi. ¿Tens por, tal volta, que la posteritat no et perdoni la meva amistat?” Entre les seves obres destaquen les “Sàtires” (on es reivindica la llibertat d’expressió), les “Èpodes”, “Carmina” (odes en hexàmetres, la culminació de la lírica llatina) i les “Epístoles”, entre les quals l’”Epístola als Pisons” que conté la famosa “Ars Poètica”. Ve a continuació una petita selecció de pensaments extrets de les “Sàtires” i les “Epístoles”.
- “Vet-ho aquí: els necis, quan volen evitar uns vicis, cauen en els vicis contraris”.
- “No hi ha ningú que sigui nat sense vicis; és irreprotxable aquell que només té els petits”.
- “I si avui algú decretés que els corbs marins rostits són mengívols, la joventut romana, dòcil a tot el que és dolent, se’l creuria”.
- “L’avar sempre és indigent. L’envejós s’amagreix del greix dels altres”.
- “Tu no pots estar amb tu mateix ni una hora, ni saps fer fructuosos els teus ocis, i fugitiu i rodamón, vas fugint de tu mateix”.
- “Aquells que van a l’altre extrem de la mar canvien de cel, però no de geni”.
- “Tu no ets més savi perquè siguis més ric”.
- “Quina diferència hi ha entre llençar en un avenc tot el que tens aplegat ó no fer-ne cap ús?”.
- (de viatge prop de Càpua): “Mecenes va a jugar; i jo i Virgili a dormir; car jugar a pilota no convé als que pateixen de l’estòmac o dels ulls”.
- “S’emportà tots els vots qui mesclà l’útil amb el dolç, captivant el lector i alhora adoctrinant-lo”.
- “Volent Empèdocles que tothom el tingués per déu immortal, anà amb sang freda a tirar-se de cap dins l’Etna en flames”
- “Fuig de les grandeses; car sota un pobre teulat pots fer una vida millor que els reis i els amics dels reis”.
- “Aquests són els mals de l’amor, ara pau, ara guerra”.
- “Tu no portis a escoltar els teus versos aquell a qui has fet un favor o penses fer-li, car dirà amb grans crits: «Molt bell! Molt bé! Molt just!»”.
- “La Musa donà l’enginy als grecs perquè de res eren avars sinó de la glòria. I, en canvi, els minyons de Roma aprenen, amb càlculs llargaruts, a dividir l’as (la moneda romana amb menys valor) en cent partions”.
- “A Roma enyores el camp; quan ets al camp, lleuger i mudadís, remuntes fins al cel la urbs llunyana”.
- “Foragita la natura a cops de forca; ella, amb tot, tornarà sempre i, indomable, sense que tu te n’ adonis, destruirà els hàbits desdenyosos”.
- “El poble, jutge que tu coneixes, sovint atorga honors als indignes, i és esclau estúpid de la fama i roman bocabadat davant les incripcions i les estàtues”.
- “Aquest home que admira tot el Fòrum i tot el tribunal quan sacrifica un porc o un bou, diu amb veu alta i clara: «Apol.ló! Pare Janus!». I diu, movent apenes els llavis de por que el sentin:«Bella Laverna (deessa dels lladres) fés que pugui enganyar; fés que sembli just i sant! Volta de nit els meus pecats i de núvols els meus fraus».
Sorprenentment proper als nostres dies, Horaci ens recorda que, per sort o per dissort, els trets fonamentals de l’home i de la societat no han canviat en dos mil anys...
Joan Ganyet i Solé, arquitecte
