Marià Cerqueda és un atent observador de la vida al Pirineu. És capaç de captar un petit detall, que a tothom hauria passat desapercebut, i treure’n una reflexió endreçada i carregada de sentit comú. Els seus articles als mitjans de comunicació del territori, tant d’Andorra com de l’Alt Urgell, són una invitació a pensar i a repensar el que ha estat i el que és l’entorn socials en què vivim.
Uns quants d’aquests articles els va aplegar, ara fa set anys, al llibre El gust (i les ganes) de ser pirinencs, un títol que ja revela per si sol la passió que sent per aquestes muntanyes, pels pobles que hi ha escampats i per la gent que hi viu. Justament amb aquest llibre va debutar com a editor Marcel·lí Pascual amb el segell d’Edicions Salòria.
I és també Salòria qui acaba de publicar la segona obra de Marià Cerqueda, que porta per títol Poques ovelles, pocs xiulets, i que ha il·lustrat José Hernández. El llibre va veure la llum aquest estiu i es va presentar en el millor lloc possible: la plaça de Vilanova de Banat. I en el millor dia que podia triar: el dissabte de la Festa Major. D’alguna manera, el llibre tornava al lloc d’on havia sortit.
A Poques ovelles, pocs xiulets, Marià Cerqueda recrea el viatge que el seu oncle Peret havia fet amb el ramat des de Vilanova de Banat fins a Calonge. L’autor ressegueix, també a peu, les passes d’aquell pastor transhumant que havia après tot el que sabia de la mateixa vida, de l’observació, atenta i silenciosa, de la boira, dels núvols, del vent, de les plantes, del bestiar, de les persones…
A llarg del llibre —que no es fa llarg, justament tot el contrari: te l’acabes gairebé sense adonar-te—, l’autor fa camí per senders marcats i camins improvisats, per trams de pista de muntanya i també algún de carretera, es perd i es retroba, es mulla fins al moll dels ossos i s’acalora. Fa supo-supo amb diversos elements de la fauna del bosc i, pas a pas, va omplint la motxilla de vivències i d’anècdotes.
Marià Cerqueda ha fet un llibre exquisit. A cada página, a cada paràgraf, en totes i cadascuna de les frases del text s’aprecia que és un llibre escrit amb la passió propia de qui se n’enamora del camí que segueix, del paisatge que contempla, dels mercats que recorre, dels pobles que visita i de tot allò que l’atrau durant el viatge i les parades que va fent, per descansar, per fer un mos, per dormir o per conversar amb la gent.
I aquesta passió la transmet al lector, el qual, per poca sensibilitat que tingui, se sentirà captivat pel feix d’emocions que trobarà a cada revolt del camí de paraules que és aquesta obra. Tenim a les mans un llibre fresc, amb olor de bosc i de prat, amb gust de romaní i de matafaluga i de totes les herbes que tan bé coneixia el Peret, un heroi de la vida quotidiana a qui el seu nebot, Marià Cerqueda, ret homenatge en aquest llibre absolutament recomanable per a lectors amants dels fruits literaris més saborosos.
